diumenge, 29 de gener del 2006

HISTÒRIA I EVOLUCIÓ DEL TREBALL SOCIAL

Fa uns 10.000 anys, s´inicien el desenvolupament de les poblacions humanes, com en zones compreses entre l´actual Palestina i la demarcació geogràfica entre els rius Eufrates i Tigris, amb l´actual Kurdistan, van apareixent els primers llogarrets, d´entre 250 i 500 habitants, amb construccions sedentàries i un eminent sentit de la col.lectivitat.
Més endavant (5.000 a 4.000 a.c.) apareixen altres col.lectivitats humanes, conegudes com es coneix el protourbanisme, o sigui l´evolució cap a les primeres ciutats: Eridu o El obeid serien les primeres, a l´antiga mesopotàmia. Llavors les autoritats religioses van reforçar el seu poder i prestigi, erigint-se com els administradors en nom de la divinitat, que tutelava les seves accions de funcionament del sistema productiu, pel suposat "be comú".Les desigualtats que això generava, es compensava amb publicitat que enaltia les avantatges de l´ordre "volgut" per les divinitats. Els grups socials més desprotegits però lliures veien amenaçada la seva autonomia personal, servint com esclaus a canvi de condonació de deutes o com a penyora de conquestes.

El CODI HAMMURABI és un dels documents més antics de l´antiga Mesopotàmia, com antecedent antics de la denominada "acció social"(segle XVIII a.c.). En ell es recull que cap ciutadà es "prengui la justícia per la seva mà" i imposa per aquest fet lleis generals que haurien d´ésser aplicades pels jutges en tot el territori de l´imperi. Les primeres paraules diu" per humiliar als dolents i injustos i impedir que el poderós perjudiqui el dèbil", "per a que tota persona perjudicada pugui llegir les lleis i trobar justícia".

A Egipte es conforma la primera forma social, l´institució de l´Estat. El terme per significar Estat era "faraó", esdevenint el primer gran imperi conegut, la denominada "civilització hidràulica", ja que seguia el cicle de la naturalesa. Es crea gran estructura estatal en previsió de recursos, normes i obligacions al cos social i similar al que actualment entenem per serveis públics: cancelleria, hisenda i tresor, negociat d´impostos, registre i cadastre, patrimoni (de la corona), administració de les aigües, departament de treballs del rei(obres públiques), administració del culte reial, intendència militar, etc. Tot plegat no obeeix a una lògic moderna, sinó a una imperial. En aquesta societat la dona frueix de personalitat jurídica, permetent-li fer testament o donar testimoni de forma autònoma i fins i tot els litigis entre els déus , estan representats en tribunals. En canvi s´introdueix un nou element productiu: l´esclau. Molta gent rebia una ració base i un salari mínim, i alguns fins i tot més. L´estat era el gran proveïdor. Podem dir que el benestar, va aparèixer d´hora en la història de la humanitat.
La dona gaudeix de personalitat jurídica, el que li permet fer testament o donat testimoni de manera autònoma, no existeix el concepte de venjança personal (ni tan sols existeix una paraula per expresar-la ) i fins i tot els litigis entre els déus estan representats en tribunals.
Aquesta dimensió social es basa en l´individualisme es mantindrà en l´Imperi Nou "el que combinat amb el centralisme administratiu va portar l´absoluta igualtat de sexes en matèria jurídica". En canvi, s´introduïa un nou element productiu: l´esclavitud.
Una quantitat ingent de persones rebien una ració base i un salari mínim, i un número gens despreciable de gent, fins i tot més. L´estat ja s´havia transformat en el gran proveïdor i va originar tot el que vulguem denominar civilització egípcia. El benestar ( encara innocent en ideologia social ) va aparèixer aviat en la història de la humanitat.
El llunyà orient: XINA
Hi ha tres grans etapes:
-Període antic ( del 1600 al 200 a.c. ), on apareix l´organització social de la "palatina" , que s´anirà diluint en una altra més complexa xarxa de poders nobiliaris que donarà finalment a un ressorgiment de l´institució monàrquica. Hi ha una enorme base de camperols que tan sols poden atendre les seves necessitats bàsiques i que es troben subjectes a lliure designació dels seus senyors. Es produeixen trasllats de població a nous poblaments per designi del poder central, responent tant a finalitats polítiques com amb finalitats econòmiques i militars. Per tant i ha un nova modalitat d´us de l´ésser humà com a mercaderia.
Hi ha un pensador, Mencio, Xunzi (298-235 a.c. ) " sens dubte el primer de la història universal en haver reconegut l´origen social de la moral: el bé i la raó neixen de la disciplina que imposa per si mateixa la vida en societat". La societat es entesa per tant com la gran educadora dels individus, el que converteix a Zunzi en un precursor de gran part del pensament social modern.
- Els imperis guerrers ( fins l´any 900 d.c. ), exemplaritzen una emergència de la societat mitja amb drets i usos socials lligats a estaments molt marcats. Xina fou una civilització eminentment tècnica, que es va avançar en 500 anys a l ´us de la impremta pels occidentals i que va crear una àmplia capa de funcionaris instruits com a base del seu Estat.
-L´imperi Mandarí (960 a 1644) és una època de reconstrucció i reforçament de l´Estat. Cal destacar el període Wang Anshi (1073), reformador en quasi tots els àmbits, una de les seves preocupacions fou la de l´alleugeriment de les pesades càrregues del camperol, al temps que establia "l´implantació d´institucions d´auxili popular: orfenats, hospicis, dispensaris, cementiris públics, graners de reserva. Aquestes institucions es feren seguint el model de les fundacions caritatives creades pels monestirs budistes dels segles VI i VII.
El poble hebreu.
Els jueus, com a poble semita, estan subjectes rigorosament a les prescripcions de patriarques, reis i profetes, entre les quals la solidaritat amb els pobres i necessitats en general és una obligació primordial. El següent text de Deuteronomi podria resumir aquest precepte:
"si hi ha al teu costat algun pobre d´entre els teus germans, en alguna de les ciutats de la teva terra que Yahvé el teu Déu et dóna, no enduriràs el teu cor ni tancaràs la teva mà al teu germà pobre, sinó que l´hi obriràs la teva mà i li donaràs el que necessiti per remeiar la seva indigència. Certament mai faltaran pobres en aquesta terra, per això et dono jo aquest manament: has d´obrir la teva mà al teu germà, a aquell dels teus que sigui indigent i pobre en la teva terra"(Deut., 15, 7-11). Les lleis hebrees prescriuen la caritat per als orfes (Salmo 82, 3), condenen l´explotació de vídues i orfes (Jer,. 5, 28), humanitzen l´esclavitud a través d´un tracte fraternal i just (Deut., 15,12), reneguen de l´abús del poder (Jer., 22,13), maldiuen als que promouen lleis injustes contra els pobres, orfes i vídues (Isaias, 10, 1-2)... Així, la gent gran son consultats per Moisès en la sortida d´Egipte, perquè compleixen una funció important en la conducció del poble (Éx., 3,16; 17,5).

antiga Grècia.
L´infància. La "paideia" grega és una fita ineludible en els estudiosos de la pedagogia. Aristòtil dóna escassa atenció al nen:" per ell el nen es redueix a un simple projecte d´home , a un possibilitat d´escàs valor". El model educatiu d´Esparta, en lloc de deixar que cadascú eduqui als seus fills com millor li sembli, seguidament, en opinió de Plató, en l´Atenes del seu temps, els espartans van creure que l´educació era quelcom transcendental que no podia deixar-se en mans de la família, sinó en les de l´Estat. Per a sobreviure, els recentment nascuts havien de presentar bones condicions fisiques, sense aparença de deformitat. A Atenes, els nens rebutjats, no només per deformitats, sinó també per ésser il.legitims, nascuts de matrimonis mixtes o de mare esclava, eren freqüentment "exposats" en llocs allunyats de la ciutat, a on normalment morien de gana i fred o eren devorats per les feres. Si la nascuda era nena, passava pitjor sort: no oblidem que, en cas de matrimoni, el pare havia de córrer amb les despeses del dot, molt carregós per la família. Alguns d´aquests nens "exposats" podien salvar-se i adoptar-se i reduïts a la condició d´esclaus per al servei de la família i , en el cas de les nenes, freqüentment eren preparades per exercir la prostitució.
En canvi, Plató, en una esplèndida pàgina del Protàgores (325 d-326 b), descrivint educació aristocràtica dels nens grecs, que començava per les lletres i la lectura dels bons poetes i seguia per la música, es dir, una educació ètica i estètica, per tal que els nens, imitant als herois cantatsn en els versos, es convertissin en ciutadans amb l´ànima equilibrada i moderada per la bellesa i el ritme de la poesia i de la música. Els nens orfes, especialment els nens abandonats en batalles, eren acollits per l´Estat, que els donava alimentació i educació en els "didaskalejon", conduits per un pedagog, per formar-los com a ciutadans amb plens drets.
L´ajuda al necessitat apareix amb claredat en la mitologia grega. Els grecs sentien un gran respecte pels captaires i rodamóns., als que tractaven amb cortesia perquè els deus solien presentar-se disfressats amb pobres vestiments per a conèixer així millor als homes. Pels grecs, la riquesa era considerada un valor inherent a la posició social i requisit "per a la vida bona".
El precepte del cristianisme "benaventurats el pobres" no sembla que correspongui als codis morals del món grec. "Res més dissortat que el pobre"., diria Menandro. Malgrat que Plató "va afirma en la"República", a on va negar als seus filòsofs-estadistes tota propietat", als pobres i de condició jumil els hi va ser pràcticament imposible desenvolupar càrrecs públics de certa rellevància a Atenes.
Als estrangers(metecos) Atenes els tractava d´una forma molt restrictiva, tot i ésser un terç de la poblció lliure. Per a participar de la vida social i estar protegit per la llei, el "meteco" havia de trobar un protector grec, però només en circumstàncies molt especials podia adquirir la ciutadania plena i en cap cas li estava permès casar-se amb un ciutadà grec o adquirir propietats territorials a Àtica. L´esclavitud per altra cantó, era considerada un fet natural. El mateix Aristòtil defensor com el seu mestre Plató de la dignitat i de la igualtat entre els homes, arriba a afirmar: "És evident que uns homes són lliures per naturalesa i altres esclaus, i que per aquests l´esclavitut és una cosa justa i convenient"(Política,1,5, 1255 1 1-3). Era una desgràcia i senyal inequívoca de pobresa no tenir almenys un esclau.
L´ajuda era exercida, fonamentalment per les famílies de condició elevada a través de la filantropia, que era una pràctica habitual entre els grecs, que superava el limitatiu concepte d´"almoina".
La mitologia grega, ens presenta a uns deus olimpics poc amants de la gent gran. L´idea de la bellesa era la joventut, mentre que la vellesa era una tara i motiu de mofa en algunes comedies gregues. En contrast amb això, Atnes , en l´època clàssica té una altra consideració de la gent gran. Desenvolupen una visió optimista de l vellesa al mostrar-la com un objectiu desitjat amb un estatus que és ple de privilegis i d´honors. El respecte cap a la gent gran estava molt arrelat, tant que obligava als propietaris joves a respectar als criats grans. Pels atenencs la gent gran eren plens de sabidoria, coneixien els oracles i representaven la prudència i l´experiència. En la política, la gent gran desenvolupava un paper de primer ordre. En cada lloc desenvolupaven funcions diferents: a Atenes, la "bulé"; a Esparta, la "gerúsia".
Existia la "llei de l´invàlid" que garantia el mínim vital al pobre de solemnitat o a l´invàlid: era l´equivalent a una pensió de l´Estat. En el "codi de Justinià(segle VI) apareix un manament que exigeix als bisbes construir "hospitals de peregrins i hospicis per a gent gran" per a donar compliment a les herències que amb tals objectius va deixar dit al morir "gent piadosa".

El món romà.
Cal dir, que el dret romà, que està en la base del dret internacional dels nostres dies. De la seva cultura emanen principis d´àmplia influència humanista, com l´axioma de Sèneca: "homo res sacra homini" (l´home per a l´home es quelcom sagrat), encara que aquest respecte a l´home quedarà restringit a certs estractes socials i d´aquesta dignitat estiguessin exclosos els esclaus, els nens i les dones, que estaven sotmesos a l´autoritat del "paterfamílies". El "paterfamilies" li estaven sotmesos juridicament no tan sols la dona legitima, sinó també els fills i els seus gendres , els esclaus i les seves famílies, la pàtria potestat comprenia facultats com el dret a la vida i a la mort(ius vitae et necis) dels propis fills, als que podia vendre com esclaus en territori estranger.
L´esclau era propietat de l´amo i se´l considerava una força de treball. Li mancava drets personals. Era "servus" i "mancipium"(posessió), i compartia en la pràctica la mateixa situació que la d´altres membres "lliures" de la família, com els fills i la dona, sotmesos a l´autoritat del "paterfamilies".
Sèneca (1-65), des de postulats ètics, s´oposava a l´esclavitut com a situació social contrària al principi d´igualtat entre tots els homes. Per a ell, la noblesa estava en la virtut, es construeix en la dimensió de l´esperit i es la base de la fraternitat i l´amor. Deia: "comportat amb els inferiors com vulguis que es comportin amb tu aquells que es troben per sobre teu".
A Roma s´insistueix la pràctica de la beneficència, que arriba a ésser un medi eficaç de clientelisme i de dependència del "benefactor".
Per al cristianisme(com per al judaisme i l´islamisme) la pobresa es revesteix de de dignitat. Donar almoïna al pobre, al captaire i al qui tingués necessitat és una obligació moral i religiosa. Roma va assumir com un deure de l´Estat socórrer als captaires i ciutadans pobres, que constituïen en temps de Cèsar una enorme borsa de pobresa(320.000 pobres).
Molts d´ells preferien viure esperant la "annona"(paga de l´estat), enlloc d´exercir un treball remunerat. Cal destacar com un període rellevant el que abasta a Nerva i Marc Aureli(segle I), en e que s´estableix una política d´assistència pública que va fer permanents auxilis a les famílies amb uns recursos que no permetien l´alimentació dels seus fills. Els nens i les nenes que es beneficiaven de l´"alimenta" es tornaven, en certa manera, en pupil.latge o afillats de la casa imperial. Aquesta pràctica va tenir continuïtat amb Trajano, Adriano i Antonino.
En l´ordre social, degut a que Roma fou annexionant al seu Imperi les terres conquerides, feu que el que "es diu plenament, la política d´aprovisionament de terres als pobres va poder entrar en vigència només a partir de l´any 340, gràcies al ràpid augment del "ager publicus" com a conseqüència de l´expansió.
En el segle II a.c., Marc Aureli va millorar la situació dels col.lectius més oprimits(dones, esclaus, nens).
Surgeix la figura de Quintiliano, insigne pedagog- fou un dels precursors de la pedagogia actual- que posa les bases de l´educació infantil en l´àmbit romà. Ell considera que els nens han d´èsser educats per mestres i no deixar-los sota el bressol exclusiu de les dides i criats. El senat (del llatí "senectus") va representar el poder absolut en la vida política de Roma.
El cristianisme.
El pensament cristià, per tant, és una altre dels paràmetres que resideix present a Occident. Segons la doctrina cristiana, que segueix la tradició del poble hebreu, la grandesa dels humans es deu a que l´home fou "creat a image i semblança a Déu"(Genesis,1,27), i d´aqui emana la seva dignitat i l´igualtat entre tots els homes. Jesús de Natzaret es solidaritza amb els més pobres fins al punt d´identificar-se amb ells. Afirma que "quan fem el que sigui al més petit dels seus germans, li ho fem a ell": "perquè vaig tenir gana i em vàreu donar de menjar; vaig tenir sed i em vàreu donar de beure; era foraster i em vàreu acollir; estava nu i em vàreu vestir; malalt i em vàreu visitar; a la presó i vàreu venir a visitar-me"(Mat.,25,34-45; 10, 40-42; Marc, 9,37).
El cristianisme ens separa la moral de la religió. És Déu qui ens revela, a través dels profetes i del mateix Jesucrist, el conjunt de directrius reguladores de la conducta dels seus creients. La frase"estimar al pròxim" es entesa com un eslogan cristià, i s´emmarca en un universalisme moral que supera la tradició judaica. Pels hebreus, estima al pròxim es circumscriu al "poble elegit", a Israel, escloent als estrangers ("el que a tu et és odiós no ho facis a un company, Tob., 4,15).
La doctrina cristiana inclou una sèrie d´obligacions morals pels creients que superen els manaments de l´Antic Testament. Es tracta de preceptes generals:
- Referint-se als rics, els emplaça a que es venguin els seus béns i, amb l´import, doni auxili als més necessitats: "veneu-vos els vostres bens i doneu almoina"(Mat., 19,23). A un jove ric li diu:"si vols ser perfecte, camina, ven el que tinguis i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor en els cels; llavors, vine i segueix-me" (Mat., 19,21).
- El creient a d´ésser misericordiós sense jutjat temeràriament als demés.
- Les obres de caritat i d´almoina són actes que obliguen al cristià i no constitueixen una simple recomanació. Els escrits evangèlics diuen que els homes seran jutjats conforme a la misericòrdia caritativa que hagin mostrat amb els seus germans (Mat.,25,31) . Afirmen, per altra part, que l´almoina ha d´ésser un mitjà de purificació i de mèrit (Llu, 11,41). Aquesta doctrina serà assumida per Sant Pau, que , en la seva Carta als galates, insta "a fer-se esclaus els uns dels altres per mitjà de la caritat"(Gal., 5, 13-14).
- El precepte de la caritat arriba fins a "estimar a l´enemic", el que suposa superar la llei del talió, vigent en temps de Jesús de Natzaret. Era una doctrina, per altra part, imposible de complir pels jueus i una exageració revolucionària que arruïnava l´ordre social establert en el poble hebreu.
L´església primitiva es defineix com "comunitat de pobres" i té consciència de que la fraternitat i la solidaritat, materialitzades en el repartiment de béns, constitueix l´expressió de la seva fe. En el anomenat Concili de Jerusalem, a on s´anava a exposar les primeres discrepàncies ideològiques entre diverses comunitats, finalment es va arribar al compromís de consolidar entre elles l´auxili mutu.
A l´any 251, el papa Corneli I escriu al bisbe d´Antioquia per comunicar-li l´organització jeràrquica de l´església, així com l´existència de vidues i pobres , que puja fins a un número de 1500. Aquests seran auxiliats per l´església, que exercia la caritat amb pobres i malalts, objecte d´admiració dels pagans. L´influència de l´església (declarada a l´any 313 Església oficial), a partir d´aquesta època, va consolidar les pràctiques caritatives amb els esclaus i necessitats en general.
De fet s´ha pogut demostrar que la caritat cristiana ha transformat, en part, les costums, i que ha deixat sentir la seva influència en diferents camps, tals com el de l´evolució del dret , el de la legislació i el del progrés social, aixi com el de la vida econòmica, obligant-la a humanitzar-se.
Aquest protagonisme de l´Església es degut a l´augment de les seves propietats, dret concedit per Constantí, qui, per altra part, va confiscar els béns dels temples pagans i els va transferir als cristians.
Sant Agustí destacava com el pensador cristià defensor de la dignificació del treball, de la cristianització de les lleis romanes i del respecte dels amos cap als seus treballadors, a qui els a de "tractar com persones i no com arnesos o bèsties de càrrega".
L´època feudal.
L´interval de més de 4 segles que va des de l´any 400 fins als volts del 850 constitueix un període de lents avenços i retrocesos demogràfics i socials que donen a llum definitivament un nou tipus de societat d´alta edat mitja: el feudalisme. La societat feudal va anar sorgint poc a poc, degut fonamentalment a la descomposició de l´Imperi Romà i a les invasions dels pobles bàrbars, que varen desembocat a unes noves coordenades econòmiques, socials i polítiques.
L´entramat feudal va arribar a la seva màxima consolidació en temps de Carlomagno.
A mida que es varen assolir la cobertura de les necessitats bàsiques d´alimentació, es va incrementar l´artivació de la terra degut a l´augment de la població. Malgrat això , cal destacar les dificils condicions de subsistència: una elevada taxa de mortalitat, estimada en el 45 per mil, conjugada amb una alta taxa de natalitat(50 per mil) i una esperança de vida mitja de 30 anys, degut als enormes index de mortalitat infantil. Malgrat l´elevat número de fills que solien composar el nucli familiar, tan sols 2 arribaven a l´edat adulta, encara que, el 60 per cent de la població no superava els 25 anys.
El feudalisme i l´edat mitja suposen en essència l´establiment consolidat de certes jerarquies, també comportava la conformació d´un nou model col.lectiu. L´existència d´aquestes comunitats formava part integrant dels modes i de les relacions de producció feudals. Així, les practiques del medi rural varen facilitar la creació de solidaritats camperoles en defensa dels interessos comuns i l´establiment d´unes primàries xarxes d´ajuda davant la necessitat. El bressol de les "comunes" la situen els historiadors d´aquest fenomen social entre el Sena i el Rin, amb un gran nucli en el centre de noves ciutats o d´antics llocs sobre zones de rica producció agricola: Flandes, Artois, Mosa, Amiens i Lieja.
La vida rural de llavors es considera tipicament edat mitja( de cada 10 persones, 9 vivien en aquest medi). El primer element diferenciador serà la muralla que rodeja la ciutat: de fet, en les "Partidas" d´Alfons X es defineix la cutat com " tot aquell lloc que es envoltat amb murs".
Viure a la ciutat conferia un estatus diferent, i per accedir a ella s´havia de pagar un impost que a Castella que es denominava"portazgo". L´evolució del moviment comunal és, per tant, lent a partir del creixement dels "burgos" i la formació de confradies o gremis. Una oligarquia de burgesos, amb el suport d´una aristocràcia arrelada al camp, busca avantatges econòmics, que planteja en el marc parroquial, i uns cops fracasa per prematura la reclamació i altres per la resistència d´uns altres grups socials a consentir-ho. Això provoca un canvi d´actitud en els burgesos , que busquen ara una unió més estreta entre si, a forma de conjura d´ajuda mútua (conjuratio).
La solidesa de molts gremis en les ciutats més desenvolupades d´occident els va permetre atendre a diversos serveis socials i caritatius (ensenyament gratuït a orfes o membres pobres, funerals, almoines). Així els agremiats malalts cobraven un subsidi necessari per el manteniment propi i el de la seva família. D´aqui que, en molts casos, els serveis socials dels gremis foren completats amb els de les "confraternitats" especials, creades amb aquesta finalitat assistencial o piadosa. En aquesta associació es comptava amb la colaboració de l´església, sobretot a partir del segle XII, amb la consolidació de l´esperit reformista.
En aquest context (segles XIV-XV) el poder de la noblesa feuda es debilita poc a poc a favor del poder monàrquic, del que les classes populars, llavors, esperaven justícia enfront a l´abús dels poderosos. No obstant, el procés de proletarització urbana va portar cap a la concentració del poder en grups reduïts(burgesia) que organitzen l´"acció social" dirigida als pobres, peregrins, captaires.., mitjançant la creació d´albergs i altres establiments, no lligats necessàriament a les parròquies i monestirs administrats pels clergues durant l´edat mitja.
Va apareixent una nova era, el Renaixement, que dirigeix les mirades al mó grecollatí. És el punt de sortida per a la construcció d´un món nou, superador de les estructures econòmiques, polítiques i socials de l´edat mitja. Les idees de Joan Lluís Vives(1492-1522), que van més enllà del pur assistencialisme, són un clar exponent d aquesta nova etapa de la història.

HISTÒRIA DELS SERVEIS SOCIALS A NIVELL ESTATAL

Després d´un llarg procés de gènesis i implantació amb les peculiaritats pròpies d´una història en la que es succeeixen cinc règims polítics diferents- restauració, dictadura de Primo de Rivera,2º república, franquisme i democràcia- que comporten els seus avenços i endarreriments, a Catalunya i Espanya s´ha aconseguit al llarg del segle XX establir un sector públic clàsic de benestar. Fet significatius foren, entre altres: la llei d´accidents de treball i la creació de l´Institut de reformes socials l´any 1903; la creació de l´Institut "Nacional" de previsió l´any 1908; l´assegurança voluntària de l´atur forçós i l´establiment amb caràcter obligatori de la jubilació obrera l any 1919; la transformació de la jubilació obrera en un subsidi per a la vellesa l´any 1939; l´implantació del mutualisme laboral a partir dels anys 40; la promulgació de la Llei de bases de la Seguretat Social l any 1963; la promulgació de la Llei de finançament i perfeccionament de l´Acció protectora de l´any 1973 i la constitució estatal espanyol de l´any 1978.
Hi ha diverses que coincideixen amb els cinc règims polítics que es succeeixen a Catalunya i Espanya fins a la promulgació de la constitució estatal de 1978:

- Primera fase( la restauració). Posada en marxa de l´Institut de Reformes Socials (IRS), que simbolitza el trànsit de la beneficència pública a l´intervencionisme científic.

- Segona fase (la dictadura del general Primo de Rivera). Inici del que els especialistes denominen "intervencionisme administratiu".

- Tercera fase (la 2º república). La qüestió social va estar marcada per dos senyals distintius: la internacionalització i la constitucionalització.

- Quarta fase (Dictadura franquista). Època caracteritzada per l´extraordinària heteriogeneïtat legal, i alhora administrativa, però en la que s´hi troba dispersos i arbitràriament, amb 40 anys, amb major o menor grau un desenvolupament segons els casos, que són els precedents dels serveis socials a nivell estatal.

- Cinquena fase (la democràcia). En la que, amb la Constitució monàrquica del 1978, els serveis socials es concebran com u instrument de promoció i realització de drets de la ciutadania.

Després de l´entrada en vigència de la Constitució monàrquica de 1978 i els Estatus d´Autonomia de les nacions i comunitats autònomes de l´estat, aquests han asumit bona part de les competències en matèria de serveis socials. I que tenen com a característiques:
- El sistema públic de serveis socials ve a garantir les prestacions bàsiques per a totes les persones en situació de necessitat.
-Les prestacions o programes bàsics (o generals) de serveis socials són:
a- informació i assessorament
b- ajuda a domicili
c- allotjament i convivència
d- promoció i cooperació social
e- prevenció i inserció social

- Les àrees d´actuació o sectors d´actuació als que es donen serveis són família, infància, joventut, persones grans, dones i discriminacions sexuals, minusvàlids, drogodependents, minories ètniques, vagabunds, persones en situació de delinqüència i reclusos i per últim, estrangers.
Capítol apart tindria explicar la tasca de la Secretaria General d´Assumptes socials, l´Imserso, l´Institut de Joventut, el Pla concertat i les entitats tutelades epr l´estat, a nivell estatal. I a nivell nacional la Conselleria d´Assumptes socials, la secretaria general de joventut, etc.

EL FET SOCIAL DE LA POBRESA AL SEGLE XVI

Al llarg de la història de la humanitat, la misèria física sempre ha estat present. Les necessitats materials, la pobresa, sempre ha estat companyes de viatge del ésser humà en la seva trajectòria històrica .
Igualment, en totes les èpoques, apareixen grups socials o institucions que s´han ocupat dels més necesitats.
En l edat mitjana el remei contra aquestes situacions de necesitat estava íntimament vinculat amb concepcions estrictament religioses. L´acció social dirigida als pobres era una qüestió de caritat cristiana al representar el pobre una imatge de crist en la terra. Per aquest motiu
a- Els poders públics en prou feines es preocupen d´establir institucions públiques de beneficència. Aquesta responsabilitat recau en els cossos intermitjos entre l´Estat i la societat, formats bàsicament per gremis i ordres religioses.
b- La pràctica assistencial s´exerceix de forma indiscriminada sobre pobres o necesitats, independentment de que fossin capaços o no d auto-mantenir-se.
En els inicis de l´edat moderna es varen assentar les bases del que amb el pas del temps serà una organització pública d´atenció als pobres. Darrera d´aquest canvi s´amaguen una sèrie de factors econòmics, socials, polítics i culturas.
Pel que es refereix a l´esta de Castella del segle XVI, a l´analitzar aquest canvi convé tenir present, per una part, el revers de la prosperitat econòmica: l´emigració cap a Amèrica, el desplaçament de grans contingents de població del camp a la ciutat, l´entrada de població estrangera converteix a nivell estatal, conjuntament amb el seu esplendor; en nucli de grans problemes socias. I per altra banda, l´introducció dels nous ideals renaixentistes: assistim al progresiu abandonament del teocentrisme de l´edat mitja per una concepció antopocèntrica del món. Sobre aquestes bases els poders públics comencen a intervenir davant la sort dels necesitats a conseqüència tant de la magnitat de les necessitats, com d´aquesta nova concepció ideològica de la vida.
És en aquest context on s´ha d´emmarcar les aportacions de l´humanistaJoan Lluís Vives(1492-1540), Domingo de Soto(1494-1560), Juan de Robles (1492-1572), el català Miquel de Giginta(1534-1588) i Pérez de Herrera, entre altres.
Per últim , senyalar que la legislació sobre la pobresa que trobem en la Castella del segle XVI té un objectiu principal: reglamentar la vida dels mendicaires, captaires. Durant tota aquest segle es promulgaran lleis que determinen que els pobres només podran demanar caritat en el seu lloc d´origen i provistos d´una cèdula que els autoritzi a això.

Accions legislatives:
-Ordenament de les corts de Valladolid de 1523
-Ordenament de les corts de Toledo de 1525
-Ordenament de les corts de Madrid de 1528
-Ordenament de les corts de Segovia de 1532
-Ordenament de les corts de Madrid de 1534
-Reial carta i reial instrucció de Carlos I de 24 d´agost de 1540
-Ordenament de les corts de Valladolid de 1548
-Ordenament de les corts de Valladolid de 1555
-Reial pragmàtica de Felipe II de 7 d´agost de 1565
-Acords de les corts de Madrid de 1576 i de 1592 a 1598

Accions administratives:
-Les cèdules de demanar
-establiment d´hospitals, cases de misericòrdia albergs i hospicis
-ajuda domiciliària als pobres vergonyants
-ació supervisora del poder públic
-mesures punitives

En aquesta època també sorgeix les figures dels "pares de pobres" i "pares d´orfes" que tingueren llarga vida i abundant regulació però escassa eficàcia, que tenia com a objectiu era la vigilància i el control dels pobres, vagabunds i orfes.
Després d´analitzar detalladament a nivell estatal el segle XVI, resultaran molt oportunes les conclusions
- A nivell d´estat mai es va reconèixer el pobre el dret legal de reclamar medis per a sobreviure. Encara més, tampoc es va imposar als pobles l´obligació de mantenir als veïns indigents.
- Foren l´esperit religiós i la cariat els que generosament varen atendre les necessitats dels indigents.
- L´estament eclesiàstic, peça clau de la societat espanyola del segle XVI, va jugar en aquest sentit un paper fonamental.
- L´autoritat civil fou involucrant-e progresivament en l´atenció als necessitats.

L´ACCIÓ SOCIAL EN ELS SEGLES XVII I XVIII

Des de la segona meitat del segle XVII, comença a nivell estatal, un procés, accentuat al llarg del segle XVIII, de racionalització i reorganització de l´administració tendint a centralitzar l´estat la pressa de decisions i a ampliar el camp d´acció de l´estat: es reorganitza l´administració local, es reordena l´exèrcit, es crea una xarxa de vies radials de comunicació amb el seu centre a Madrid, i es centralitza l´administració, es dictaminen un conjunt de mesures a favor de les arts, les lletres i les ciències.
Aquest profund sentit innovador i racionalitzador es projecta igualment sobre el món de la necesitat material. L´assistència que tradicionalment havia estat monopolitzada per l´església o bé per institucions que depenien d´ella, al llarg d´auestes dos centúries pasarà a dependre de l´estat o d´iniciatives amparades per els poders públics.
Arribats a aquest punt cal preguntarse: què pasa amb el món de la pobresa en aquest segle i mig? la resposta és fàcil, deixa d´ésser aquest conjunt indeferenciat i homogeni per ésser classificat en funció d´un nou criteri que es redueix bàsicament a la capacitació , o no, de poder treballar, d´aqueta manera només es concediran ajudes als que pateixen alguna deficiència que els impedeix guanyar-se el mantenir-se, o bé aquells que , esent persones honrades, han perdut la seva habitual manera de viure, com orfes o jornalers en atur. Per a la resta, que englobaria al conjunt de la població que vaga i simula dolències l´estat prendrà mesures legals encaminades a reprimir l´almoina per apropiar-se de la seva força de treball i destinar-la allà on més falta i fa: l´exèrcit i les obres públiques. La resta de pobres que no simules cap astúcia i són incapaços pel treball se´ls tanca en establiments en els que es tractarà de canviar els seus hàbits i comportaments.
Dit d´altra manera, assistència i repressió foren els elements bàsics de projectes i legislació, el que venia a ésser una forma de concilar la por que els captaires i vagabunds causaven a les classes privilegiades, amb la impotència d´aquestes per proporcionar feina i amb la crida a les seves consciències que els impulsava a tendre les seves necesitats més bàsiques en forma que no es resultés una amenaça de la seva posició en l´estament social.
La resposta donada a aquest interrogant ens apareix ubicada dintre del que constitueix una de les grans aportacions del segle ilustrat, el canvi de la caritat coma mitjà d´assistèncial social, per la beneficència. Els continus projectes i lleis que es succeeixen de forma gairebé ininterruompuda al llard d´aquest segle i mig el posen de manifest. Assistim al trànsit que es produeix entre l´obligació moral del creient, que a la vegada configura un règim assistencial basat en iniciatives particulars i l´obligació que té la societat, considerada com entitat col.lectiva i per això el terme sempre anirà seguit de l´apelatiu pública, de protegir a aquells individus que per una raó una altra no són capaços d´atendre a la seva pròpia subsistència.
Darrera d´aquest trànsit s´amaga una nova visió de la pobres sobre la que tant s´ha insistit: no és una qüestió de tipus religios o espiritual, sinó un obstacle al desenvolupament econòmic i un risc potencial per a possibles desordres socials. Aquesta nova visió porta implícit:
- Un rebuig de la tradicional i indiscriminada almoina, epr considerar-la que fomenta la pobresa i l´ociositat, així com els vicis annexos a ella. Es planteja com alternativa la inserció social i laboral.
- Una nova classificació d´aquest món heterogeni i complexe, classificació que es farà en funció de la capacitat o no de poder treballar.
- Una decidida intervenció estatal que, amparada en aquest concepte de pobresa i tendint a intervenir en tots els àmbits de la vida política, social i econòmica, trenca els fonaments del vell sistema de caritat particular posant les basesde la necessària participació de l´estat en el terreny de l´assistència social.