CONCEPTE I EVOLUCIÓ DE L´ESTAT
Fins l´aparició de la Polis grega no existeix una fonamentació política del poder, que tindrà continuitat amb la "civitas" romana.
L´Estat no sorgirà fins el Renaixement, coincidint amb la formació dels Estats nacionals a finals del segle XV i a principis del segle XVI, i amb l´esgotament del model feudal i els múltiples centres d´autoritat.
La necesitat d´un nou model d´organització social, també requereix d´una denominació diferent a les ja existents (Polis, Civitas, Principat,regne,Imperi, etc.). D´aquesta manera srà Maquiavel, en la seva obra El Princep, qui utilitza per primera vegada la paraula stato (Estat), a la vegada que li orotrga una significació. L´Estat és per a Maquiavel una forma política, la millor per a ordenar la convivència social, que es caracteritza per l´estabilitat i continuitat en l´exercici del poder.
En l´origen de l´Estat també influeixen aspectes que no tenen caracter polític, entre els que destaquen almenys tres:
- l´estructura ecòmica
- l´estratificació social
- l´ordenament jurídic
Hi ha autors que afirmen que l´Estat s´identifica amb l´ordenament jurídic, com Kelsen per a d´altres, el central d´aquesta nova forma d´organització social és l´estructura institucional, així ho fa Max Weber, o el poder coactiu, com dedueix Heller.
Podem identificar l Estat, com una orma d´organització social, que es manté per una estructura institucional estable i sotmesa a normes, que exerceix un poder polític sobre una comunitat i en un territori determinat.
Un cop definit l´Estat, es necesari respondre a la justificació de la seva existència.L´home necesita de l´agrupació, de l´ajuda dels altres. En un principi per la simple subsistència (la caça, la defensa dels atacs dels enemics), amb posterioritat l´agrupació es fa atenent a fins individuals i també pels socials. Existeix en la persona un impuls i una necesitat de sociabilitat. Però, a la vegada, la convivència humana resulta imposible sense un ordre, sense una organització. En conseqüència, l´Estat té la seva justificació en tant que facilitat l´ordenació social i les pretensions dels ciutadans.
SORGIMENT DE L´ESTAT
L´Estat sorgeix com a conseqüència d´una necesitat social, i degut a diversos factors, va constuint una comunitat política. L´evolusció social, les econòiques i l´ordenament jurídic, són la base de la nova forma d´organització en comunitat. Si a això s´hi afegeix que tot unit i en alguna mesura coordinat,constitueix poder, que obedeix a un fi i té potestat per a imposar-se, tindrem delimitat el nubli del que avui coneixem per Estat. El rellevant és una estructura institucional, amb voluntat política i capacitat coactiva.
Aquest fenòmen del sorgiment de l´Estat no és uniforme, sinó que varia en ritme i en condicionaments. És indiscutible pel contrari que és un fenomen europeu. Els primers precedents cal buscar-los en les denominades ciutats-Estat italianes en el segle XII, que es constitueixen en municipis autònoms. No reconeixen submissió a l´Imperi, i tampoc es sotmeten a l´església. Es declaren independents enfront l´exterior, i d´ordre suprem en l´interior. Així succeeix a Sicilia, sota la monarquia de Frederic II, caracteritzada per la centralització i la secularització del poder.
Aquest procés de secularització del poder s´accentua en el segle XV i XVI. A on es dóna un segon pas decisiu per al sorgiment de l´Estat, l´unificació del dret i de les institucions al servei del Rei. Aquest ve de la conjunció de dues pretensions. Per un cantó, el tràfic mercantil i l´activitat econòmica de forma genèrica, necesitava d´actuacions del Rei, que es concentren en establir tributs i oferir sefuretat en el tràfic, a la vegada que una protecció de les activitats comercials. Per un altra cantó, l´estabilitat econòmica i social, interesava als monarques encarregats de mantenir les institucions, d exercir el poder polític i asegurar-lo mitjançant dels exèrcits Un altra fenomen de l´Estat serà la tècnica organitzativa dels Officia. Aquesta era practicada pel món romà i que l´església adopta de forma primerenca.
La recepció i divulgació del Dret Romà és un factor que facilita el sorgiment de l´Estat. La necessitat de normes certes, que permeten un tràfic comercial segur i que posibiliten al súbdit una certesa jurídica, reforça la funció de l´Estat, que és l´encarregat d´establir les normes i de posar els medis per tal que es portin a terme.
ELEMENTS DE L´ESTAT
Els elements que conformen l´Estat venen condicionats per la definició que d´ell realitzem. Si l´identifiquem com una comunitat, el component serà únicament els ciutadans i la seva forma d´organitzar-se.
El pobles no és res sense l´Estat, és una multitud uniforme . Per a d´altres és l´objecte del poder, és subjecte passiu de l´organització estatal. Producte de l´Ilustració francesa, s´aporta una concepció del poble, com a part activa, de tal manera que el poble realitza un pacte social amb el poder de l´Estat, essent per tant, part activa i essencial d´aquest.
En l´actualitat es distingeixen dos projeccions del concepte poble:
- com a subjecte al poder de l´Estat. Aquí el poble és el destinatari de les normes, i s´identifica com a poble governat.
- una segona opció, ustificada de ple en els sistemes democràtics, identifica al poble com a governant. Les seves pretencions són les que creen les normes i les institucions. Aquí el poble és el nucli de l´Estat, que bé actua de forma directa o indirecta (mitjançant els seus representants).
El territori és l´àmbit espaial d´existència de l´Estat. Ve delimitat pel que denominem frontera, que s´estableix tant en terra ferma, en aigües interiors, com a l´aire.La frontera no cal delimitar-la exclusivament com una linia longitudinal, sinó que suposa un pla, en el que s inclouen l´espai aeri i el subsòl.A partir de 1982, Nacions´Unides, delimités l´extensió del territori de l´Estat en el mar, amb els següents conceptes:
A- Mar territorial: És la franja de mar contigua a l´Estat ribereny i sotmesa a la seva sobirania territorial. Té una extensió de 12 milles(marines).
B- Zona econòmica exclusiva: És la delimitació d´una zona en la que l´Estat té dret a preferent per a l´explotació, conservació i ordenació dels recursos naturals. La seva extensió és de 200 milles, comptaes des de terra ferma.
C- Aigües interiors: De plena sobirania de l´Estat, són els rius,llacs,etc.
Un règim especial tenen les naus i aeronaus, així com les seus diplomàtiques. En les priemres regeixen les normes de la bandera que porten com a pròpies. Igual pasa amb les seus diplomàtiques , en les que únicament a efectes de vigilància del dret, es consideren com a territori de l´Estat, però no són part física integrament de l´Estat.
Tenint en consideració que l´Estat és una forma institucionalitzada d´asegurar la convivència, a la vegada d´aconseguir la permanència de la comunitat política, l´eina més important dintre d´aquest, constitueix el Dret.
L´Estat estableix normes, els característiques principals de les mateixe és que són d´obligat compliment, tenint com a finalitat ordenar la convivència.
Per acomplir aquest objectiu l´Estat crea la norma (legisla), l´aplica mitjançant els òrgans executius, i quan no es compleix, la imposa mitjançant mesures coactives (poder judicial).
Però en l´actualitat, l´Estat ha perdut el monopoli de creació de les normes. D´aquesta forma també els particulars mitjançant de l´iniciativa legislativa popular poden cerar normes, o mitjançant dels convenis col.lectius. Tampoc pot atribuir-se l´Estat altra tipus de normes, com les del Dret Internacional, que participa de la seva elaboració, però no són de creació esclusiva seva. Per últim, l´integració en organisme supraestatals, com succeeix a l´Estat Espanyol des de 1986, respecte de l´Unió Europea, també possibilita que regeixin en el nostre ordenament jurídic normes no creades per l´Estat.
És imprescindible en aquest apartat referit al Dret, establir diferència de tres conceptes base: el de la norma, el d´ordenament jurídic i el de fonts del dret.
Entenem per norma en sentit ampli, aquella que és escrita i compleix determinades formalitats (d´elaboració , aprovació i publicació) que tenen caracter general, que sorgeix d´un poder públic, i que té com a fi reglamentar la conducta dels individus.
Delimitant el concepte de norma, convé clarificar el d´ordenament jurídic. Entenem per aquest al grup ordenat i sistemàtic de normes que regeix en un determinat Estat.
Dintre de l´ordenament jurídic, existeix una varietat de tipus normatius, als que denominem "fonts" del Dret. La distinció atén als requisits de l´elaboració de la norma, o de les formalitats requerides per a la seva vigència. En els Estats actuals, la font bàsica de l´ordenament jurídic és la Constitució, que a la vegada estableix els diferents tipus normatius (Llei,Decret-Llei,etc.).
També és la Constitució l´encarregada de determinar si els diferents territoris nacionals i regionals que composen l´Estat, tenen competència legislativa i en quines materies. Així ho fa la Constitució Espanyola, que reconeix a les Comunitats Autònomes capacitat de crear lleis, en materies de la seva competència.
El poder és l´element més significatiu de l Estat.El poder de forma genèrica és capacitat de decisió i d´influència. Així, qualsevol agrupació social, ordenada i amb una finalitat, crea unes normes de funcionament i uns representatns, amb la fi d´ésser efectives en la consecució dels seus objectius. A aquestes potestats creades per l agrupació, se´l denomina poder, però aquest poder és social, no polític. El poder polític és el poder dels poders, el monopoli del seu exercici, i l´identifiquem com a sobirania. D´aquesta manera l´Estat és sobirà perquè exerceix un poder únic dintre de les seves fronteres i perquè és un poder independent en les seves relacions amb els demés Estats o amb organitzacions supranacionals.
El concepte de sobirania provè de la Monarquia Absoluta, on existien múltiples poders polítics, i el concepte de sobirania el que fa és establir un per sobre d´altres. D´aquesta manera el poder del monarca és superior als demés poders. Per a Bodino aquest poder sobirà es concreta an sis àmbits: fer la guerra i firmar la pau, el nomenament d´alts funcionamris, poder de decisió últim en determinades qüestions previament resoltes per altres instàncies, i la concesió de gràcia.
Avui el concepte de sobirania atribuit a l´Estat, referencia característiques del poder polític, i es predica exclusivament del poder de l´Estat, excloent l´existència d´altres poder polítics dintre d´aquest.
Un altra element important en relació amb el poder polític, és la legitimitat del seu exercici. Aquest ha anat variant amb l´evolució de l´Estat. D´aquesta manera, en un principi la legitimitat es mantenia en la força de les armes i en la capacitat de sotmtre a d´altres. Amb posterioritat (monarquies) la legitimitat és d´origen diví mitjançant de la dinastia o de determinades tradicions històriques. Pel contrari, el modern Estat centra la legitimitat de l´exercici del poder en un sistema democràtic.
Arrancant de que l´exercici e la sobirania (facultat darrera de decisió) ja no correspon al senyor feudal, ni al monarca, ni tampoc a l´Estat, sinó el poble, ha d´establir un mecanisme en virtut del qual es manifesti aquesta voluntat integradora de l´Estat. Tenint en compte que existeix la imposibilitat de que el total dels ciutadans participem en la gestió directa de les funcions atribuides a l´Estat, s´estableix el mecanisme de la representació, en virtut del qual els ciutadans elegeixen a les persones que desitgen posar al front de les intitucions de l´Estt, i en darrera instància, aquelles que vulguin que exerceixin el poder polític.
EVOLUCIÓ DE L´ESTAT
Tenint en compte que l´Estat comença a existir amb el Renaixamant, les formes d´organització polítiques anteriors es denominen preestatals Amb les seves peculiaritats i sempre sense un periode temporal a l´unisó, l´Estat com el concebim en l´actualitt, arranca amb les monarquies absolutes a Europa, i requereix de quatre elements essencials: l´exercici d´un poder polític sobirà sobre un poble i respecte d´un territori determinat, així com unes normes d´ús i aplicació generalitzades en el territori de l´Estat Amb aquests elements mínims, iniica el seu camí, evolucionant i perfeccionant-se fins els nostres dies.
L´estat espanyol i França són els dos models històrics més representatius. Es caracteritza aquest periode per un poder ilimitAt del Rei, parcialment restringit pels reductes del feudalisme, que es concretene en alguns furs i privilegis de ciutats i petits terroris. També el rei assumeix la representació de la nació, exerceix els tres poders (legislatius,executiu i judical), nomena als funcionaris i estableix les directrius d´actuació política.
Potser la frase que millor delimita la monarquia absoluta sigui la pronunciada per Lluís XIV: "l´Estat soc jo".
Un altra element característic de la monarquia absoluta la constitueix la constant pretensió d´unificació (de tributs, normes a, administració, exèrcit,etc.) això provoca el pads de la dispersió feudal , a un procés d´estructuració social, institucional i econòmica.
L´ESTAT CONSTITUCIONAL LIMITAT
L´influència de la revolució francesa i els procesos primerencs de descolonització de les potencies europees, així com l´emergència de la burgesia i el major posicionament del pensament liberal, transformen l´Estat de la monarquia absoluta, en Estats amb monarquies constitucionals o limitades.
La Revolució grancesa porta com a conseqüència la Declaració dels Drets de l home i del Ciutadà (1789), i en ella s´insereix l´essencial del que serà el règim ocnstitucional liberal:
a) implantació del principi de divisió de poders
b) reconeixement de la sobirania nacional
c) reconeixement i garantia dels drets individuals
d) Principi de legalitat, mantingut en l´idea de que la Llei és l´expressió de la voluntat general.
e) Introducció del mecanisme de la representativitat
Malgrat de l´existència de constitucions, el Rei conserva el poder executiu i comparteix amb els inicis parlamentaris, el poder legislatiu.
L´ESTAT EN LES DEMOCRÀCIES LIBERALS I L´ESTAT DE DRET
L´Estat liberal evoluciona tant en les seves estructures, principis, com en les seves practiques polítiques, a sistemes democràtics. Amb ell es liquida definitivament l´ordre estamental, es dóna el ple desplegament del capitalisme i de la societat civil ( els ciutadans estan fora del poder polític i de l´eclesiastic). També es produeix la separació entre l´Estat i la vida privada, l´home deixa d´ésser subdit (subjecte a l´autoritat d´un superior amb obligació d´obeir-lo) i es converteix en ciutadà (subjecte de drets polítics).
L´interacció entre l´Estat i el Dret es significativa, apareixent el concepte d´Estat de Dret, formulat per R.von Mohl l´any 1832, que es fonamenta en els següents postulats:
- Proclamació i garantia dels drets i llibertats de la persona
- Representació popular a través d´un parlament electe.
- Submissió de l´actuació de l´Administració al principi de legalitat.
- Aplicació del principi de separació de poders (el Parlament crea les normes, el Govern, té l´encàrrec d´executar-les, i els tribunals estan sotmesos únicament a l´imeri de la Llei).
- Imperi de la Llei
L´Estat liberal, qu suposa un avenç significatiu com a formula d´organització social respecte de la monarquia absoluta, va necesitar una evolució, induïda per la denomina crisi del liberalisme. La separació entre Estat i individu va provocar en l´àmbit econòmic grans desequilibris (monopolis, proteccionisme), primant el capitalisme sobre la democràcia, degut a que l´Estat no intervé en la relació entre particualrs (Estat abstencionista). Eestableix les normes, ofereix seguretat mitjançant l´exèrcit, garanteix l´aplicació de les normes a traves dels tribunals i recapta tributs, però la seva activitat acaba aquí.
L´incipient ascent del denominat proletariat, reclama de l´Estat una intervenció en aspectes econòmics i socials, a la vegada que requereix d´una participació directa en l´activitat política a través del sufragi universal.
Aquestes pretensions posen a l´Estat en la necesitat d´abandonar la política abstencionista, per assumir la prestació de determinats serveis socials bàsics ( correus telegrafs, beneficència, i la necesitat de determinades empreses de tenir una concesió adminstrativa per a laa seva activitat). A aquest periodes se´l coneix a l´Estat espanyol com el règim administratiu del servei públic, essent la fase més perfeccionada de l´Estat liberal i la prèvia a l´Estat social.
L´ESTAT SOCIAL
L´Estt liberal s´havia mostrat incapaç d´assegurar l´ordre econòmic d´una forma equilibrada, plantejant-se la necesitat de que l´Estat intervingui, en primer lloc en la relació capital-treball, amb objecte de procedir a l´estabilitat laboral, a la vegada que establir exigències al prestador de treball.
Així succeeix per primera vegada a l´Alemanya de Bismarck, però l´intervenció de l´Estat no pot quedar-se unicament en el terreny empresarial i laboral, requereix d´actuació en altres àmbits socials. D´aquesta forma l´Estat pasa de ser abstencionista a ésser intervencionista. Ha d´actuar per a que l´economia tingui una finalitat social i redistributiva, per tal que al ciutadà se li presti assistència anitària, ensenyament i es promogui un context social i politic d´igualtat.
La màxima vigència de l´Estat social es produeix entre la II Guerra Mundial i la crisi energètica de 1972, i a aquest periode se´l coneix co l´Estat del benestar social, caracteritzant-se per una prestació màxima de l´Estat en tots els àmbits, de manera que el ciutadà aporti un percentatge alt dels seus ingresos a l´Estat, i aquest li presta o cobreix totes les seves necesitats. Però l´Estat del benestar també va entrar en crisi i es produeix un retrocès de les prestacions, una tornada al liberalisme econòmic, fent dependre el benestar del ciutadà, a les relacions del mercat.
L´ESTAT SOCIAL I DEMOCRÀTIC DE DRET
És la formula més volucionada d´Estat que coneixem i suposa la sedimentació dels guanys obtinguts en les anteriors formes d´Estat. Cadascun dels elements que l integren és una acumulació de requisits que se li exigeix a l´Estat, d´aquesta form l´Estat de Dret, entès co a limitació jurídica del poder, se li afegeix la necesària intervenció de l´Estat en els assumptes socials, amb objecte de farantir un àmbit de prestació (ensenyament, assistència, sanitària, ingraestructures, protecció del medi ambient, protecció laboral, cert grau d´intervenció econòmica). A això se li afegeix alhora l´element democràtic que suposa l´implementació de tres requisits:
a) El reconeixement de la sobirania popular
b) L existència efectiva del pluralisme polític
c) La participació social en tots els àmbits de l´Estat.
A més, l´Estat social i democràtic de Dret justifica la seva existència en la consecució de fins socials, o dit d´altra forma, si no preguntessim per a que seveix l´Estat, haurem de contestar, que la seva raó d´esser és per a donar satisfacció a les necesitats del ciutadà, i auqestes es tradueixen en dues pretensions bàsiques i la seva fi última de l´Estat social i democràtic de Dret, l´igualtat i la llibertat.
FORMES TERRITORIALS DE L´ESTAT
La centralització i descentralització és un intrument d´organització territorial del poder que respona a unes determinades necesitats. Si bé la cntralització es correspon amb la monarquia absoluta i la descentralització és pròpia de sistemes democràtics, no pot realitzar-se aquesta identificació de forma constant. D´aquesta manera, existeixen avui Estats centralitzats i descentralitzats, amb igualnivell democràtic. Per això és convenient analitzar les formes territorials que poden adoptar l´Estat, establir dues divisions: Estat unitari o simple i Estat compost.
ESTAT UNITARI
És aquell que té unificat l´exercici del poder polític mitjançant institucions comuns per a tot el territori, de manera que existeix un únic ordenament, una única administració i jurisdicció. Un exemple actual d´auqest tius d´organització territorial la tenim a França.
Malgrat tot, és dificil avui l´existència d´un Estat senzilll sense cap grau de descentralització , a no ser que es tracti de països amb unes característiques territorials i poblacions molt concretes. D´aquesta forma existeixen dos modalitats dintre de l´Estat unitari, que denominem desconcentració i descentralització, qua analitzem per separat:
- desconcentració: en l´àmbit jurídic ve referit a funcions, que són de titularitat de l´Estat, però que es deleguen en òrgans territorials. Com la competència no es transfereix , l´Estat en qualsevol moment pot revocar la delegació i retornar per a ell les funcions.
- Descentralització: suposa l´existència d´organs administratius o de gestió amb una competència territorial delimitada (municipis, provincies, regions), als que se li encomanen la gestió d´assumptes propis, i inclús l´elaboració de normes per a desenvolupar l´exercici d´auqestes atribucions.
Quan un Estat pasa a atorgar poder polític als òrgans administratius, li otorga autonomia, es produeix una descentralització política i aquest deixa d´ésser un Estat unitari, per a convertir-se en un de compost. L´autonomia suposa l´existència de competències, institucions i capacitat legislativa pròpia. Té els mateixos elements que els que atribuïm a l´Estat, però li falta la sobirania (capacitat darrera de decisió), que està residenciada en els pobles de l´Estat.
Convé advertir que no existeix correlació entre la forma d´exercir el poder polític (sistemes de go vern) amb la distribució territorial de l´Estat (Estat unitari o compost) ni tampoc amb la forma del Cap d´Estat.
És freqüent l´identificció de models, així a l´igual que a EE.UU. , es repeteix a Europa i sobretot a Iberoamèrica, el model de sistema presidencial, amb forma de Cap d ´Estat republicana i distribució territorial federal. Però poden donar-se encara més variants. Forma de Cap d´Estat republicana, sistema parlamentari i distriució territorial en Estt compost, com és el cas d´Itàlia. Tamé existeix monarquia, amb Estat compost i sistema parlamentari, com és el cas de l´Estat espanyol.
ESTAT COMPOST
L´Estat compost es caracteritza per l´existència de varis centres d´impulsió política, tants com divisions territorials existeixin dintre seu, al que cal afegir el de l´Estat en el seu conjunt.
Les formules emprades per a la descentralització són dues, a les que es denominen Estat regional i Estat federal.
Es pot afirmar que historicament el pas lògic d´evolució territorial ha estat un Estat unitari a un compost en la seva modalitat regional (Estat espanyol,Itàlia), de la mateixa forma que s´accedeix a l´Estat federal des de l´Unió d´Estats, o des de la confedeeració d´Estats(EEUU,Suïssa). Però també existeixen exemples que desdiuen aquesta norma, com és el cas de Mèxic, que pasa d´un Estat unitari a un Estat federal.
Fins l´aparició de la Polis grega no existeix una fonamentació política del poder, que tindrà continuitat amb la "civitas" romana.
L´Estat no sorgirà fins el Renaixement, coincidint amb la formació dels Estats nacionals a finals del segle XV i a principis del segle XVI, i amb l´esgotament del model feudal i els múltiples centres d´autoritat.
La necesitat d´un nou model d´organització social, també requereix d´una denominació diferent a les ja existents (Polis, Civitas, Principat,regne,Imperi, etc.). D´aquesta manera srà Maquiavel, en la seva obra El Princep, qui utilitza per primera vegada la paraula stato (Estat), a la vegada que li orotrga una significació. L´Estat és per a Maquiavel una forma política, la millor per a ordenar la convivència social, que es caracteritza per l´estabilitat i continuitat en l´exercici del poder.
En l´origen de l´Estat també influeixen aspectes que no tenen caracter polític, entre els que destaquen almenys tres:
- l´estructura ecòmica
- l´estratificació social
- l´ordenament jurídic
Hi ha autors que afirmen que l´Estat s´identifica amb l´ordenament jurídic, com Kelsen per a d´altres, el central d´aquesta nova forma d´organització social és l´estructura institucional, així ho fa Max Weber, o el poder coactiu, com dedueix Heller.
Podem identificar l Estat, com una orma d´organització social, que es manté per una estructura institucional estable i sotmesa a normes, que exerceix un poder polític sobre una comunitat i en un territori determinat.
Un cop definit l´Estat, es necesari respondre a la justificació de la seva existència.L´home necesita de l´agrupació, de l´ajuda dels altres. En un principi per la simple subsistència (la caça, la defensa dels atacs dels enemics), amb posterioritat l´agrupació es fa atenent a fins individuals i també pels socials. Existeix en la persona un impuls i una necesitat de sociabilitat. Però, a la vegada, la convivència humana resulta imposible sense un ordre, sense una organització. En conseqüència, l´Estat té la seva justificació en tant que facilitat l´ordenació social i les pretensions dels ciutadans.
SORGIMENT DE L´ESTAT
L´Estat sorgeix com a conseqüència d´una necesitat social, i degut a diversos factors, va constuint una comunitat política. L´evolusció social, les econòiques i l´ordenament jurídic, són la base de la nova forma d´organització en comunitat. Si a això s´hi afegeix que tot unit i en alguna mesura coordinat,constitueix poder, que obedeix a un fi i té potestat per a imposar-se, tindrem delimitat el nubli del que avui coneixem per Estat. El rellevant és una estructura institucional, amb voluntat política i capacitat coactiva.
Aquest fenòmen del sorgiment de l´Estat no és uniforme, sinó que varia en ritme i en condicionaments. És indiscutible pel contrari que és un fenomen europeu. Els primers precedents cal buscar-los en les denominades ciutats-Estat italianes en el segle XII, que es constitueixen en municipis autònoms. No reconeixen submissió a l´Imperi, i tampoc es sotmeten a l´església. Es declaren independents enfront l´exterior, i d´ordre suprem en l´interior. Així succeeix a Sicilia, sota la monarquia de Frederic II, caracteritzada per la centralització i la secularització del poder.
Aquest procés de secularització del poder s´accentua en el segle XV i XVI. A on es dóna un segon pas decisiu per al sorgiment de l´Estat, l´unificació del dret i de les institucions al servei del Rei. Aquest ve de la conjunció de dues pretensions. Per un cantó, el tràfic mercantil i l´activitat econòmica de forma genèrica, necesitava d´actuacions del Rei, que es concentren en establir tributs i oferir sefuretat en el tràfic, a la vegada que una protecció de les activitats comercials. Per un altra cantó, l´estabilitat econòmica i social, interesava als monarques encarregats de mantenir les institucions, d exercir el poder polític i asegurar-lo mitjançant dels exèrcits Un altra fenomen de l´Estat serà la tècnica organitzativa dels Officia. Aquesta era practicada pel món romà i que l´església adopta de forma primerenca.
La recepció i divulgació del Dret Romà és un factor que facilita el sorgiment de l´Estat. La necessitat de normes certes, que permeten un tràfic comercial segur i que posibiliten al súbdit una certesa jurídica, reforça la funció de l´Estat, que és l´encarregat d´establir les normes i de posar els medis per tal que es portin a terme.
ELEMENTS DE L´ESTAT
Els elements que conformen l´Estat venen condicionats per la definició que d´ell realitzem. Si l´identifiquem com una comunitat, el component serà únicament els ciutadans i la seva forma d´organitzar-se.
El pobles no és res sense l´Estat, és una multitud uniforme . Per a d´altres és l´objecte del poder, és subjecte passiu de l´organització estatal. Producte de l´Ilustració francesa, s´aporta una concepció del poble, com a part activa, de tal manera que el poble realitza un pacte social amb el poder de l´Estat, essent per tant, part activa i essencial d´aquest.
En l´actualitat es distingeixen dos projeccions del concepte poble:
- com a subjecte al poder de l´Estat. Aquí el poble és el destinatari de les normes, i s´identifica com a poble governat.
- una segona opció, ustificada de ple en els sistemes democràtics, identifica al poble com a governant. Les seves pretencions són les que creen les normes i les institucions. Aquí el poble és el nucli de l´Estat, que bé actua de forma directa o indirecta (mitjançant els seus representants).
El territori és l´àmbit espaial d´existència de l´Estat. Ve delimitat pel que denominem frontera, que s´estableix tant en terra ferma, en aigües interiors, com a l´aire.La frontera no cal delimitar-la exclusivament com una linia longitudinal, sinó que suposa un pla, en el que s inclouen l´espai aeri i el subsòl.A partir de 1982, Nacions´Unides, delimités l´extensió del territori de l´Estat en el mar, amb els següents conceptes:
A- Mar territorial: És la franja de mar contigua a l´Estat ribereny i sotmesa a la seva sobirania territorial. Té una extensió de 12 milles(marines).
B- Zona econòmica exclusiva: És la delimitació d´una zona en la que l´Estat té dret a preferent per a l´explotació, conservació i ordenació dels recursos naturals. La seva extensió és de 200 milles, comptaes des de terra ferma.
C- Aigües interiors: De plena sobirania de l´Estat, són els rius,llacs,etc.
Un règim especial tenen les naus i aeronaus, així com les seus diplomàtiques. En les priemres regeixen les normes de la bandera que porten com a pròpies. Igual pasa amb les seus diplomàtiques , en les que únicament a efectes de vigilància del dret, es consideren com a territori de l´Estat, però no són part física integrament de l´Estat.
Tenint en consideració que l´Estat és una forma institucionalitzada d´asegurar la convivència, a la vegada d´aconseguir la permanència de la comunitat política, l´eina més important dintre d´aquest, constitueix el Dret.
L´Estat estableix normes, els característiques principals de les mateixe és que són d´obligat compliment, tenint com a finalitat ordenar la convivència.
Per acomplir aquest objectiu l´Estat crea la norma (legisla), l´aplica mitjançant els òrgans executius, i quan no es compleix, la imposa mitjançant mesures coactives (poder judicial).
Però en l´actualitat, l´Estat ha perdut el monopoli de creació de les normes. D´aquesta forma també els particulars mitjançant de l´iniciativa legislativa popular poden cerar normes, o mitjançant dels convenis col.lectius. Tampoc pot atribuir-se l´Estat altra tipus de normes, com les del Dret Internacional, que participa de la seva elaboració, però no són de creació esclusiva seva. Per últim, l´integració en organisme supraestatals, com succeeix a l´Estat Espanyol des de 1986, respecte de l´Unió Europea, també possibilita que regeixin en el nostre ordenament jurídic normes no creades per l´Estat.
És imprescindible en aquest apartat referit al Dret, establir diferència de tres conceptes base: el de la norma, el d´ordenament jurídic i el de fonts del dret.
Entenem per norma en sentit ampli, aquella que és escrita i compleix determinades formalitats (d´elaboració , aprovació i publicació) que tenen caracter general, que sorgeix d´un poder públic, i que té com a fi reglamentar la conducta dels individus.
Delimitant el concepte de norma, convé clarificar el d´ordenament jurídic. Entenem per aquest al grup ordenat i sistemàtic de normes que regeix en un determinat Estat.
Dintre de l´ordenament jurídic, existeix una varietat de tipus normatius, als que denominem "fonts" del Dret. La distinció atén als requisits de l´elaboració de la norma, o de les formalitats requerides per a la seva vigència. En els Estats actuals, la font bàsica de l´ordenament jurídic és la Constitució, que a la vegada estableix els diferents tipus normatius (Llei,Decret-Llei,etc.).
També és la Constitució l´encarregada de determinar si els diferents territoris nacionals i regionals que composen l´Estat, tenen competència legislativa i en quines materies. Així ho fa la Constitució Espanyola, que reconeix a les Comunitats Autònomes capacitat de crear lleis, en materies de la seva competència.
El poder és l´element més significatiu de l Estat.El poder de forma genèrica és capacitat de decisió i d´influència. Així, qualsevol agrupació social, ordenada i amb una finalitat, crea unes normes de funcionament i uns representatns, amb la fi d´ésser efectives en la consecució dels seus objectius. A aquestes potestats creades per l agrupació, se´l denomina poder, però aquest poder és social, no polític. El poder polític és el poder dels poders, el monopoli del seu exercici, i l´identifiquem com a sobirania. D´aquesta manera l´Estat és sobirà perquè exerceix un poder únic dintre de les seves fronteres i perquè és un poder independent en les seves relacions amb els demés Estats o amb organitzacions supranacionals.
El concepte de sobirania provè de la Monarquia Absoluta, on existien múltiples poders polítics, i el concepte de sobirania el que fa és establir un per sobre d´altres. D´aquesta manera el poder del monarca és superior als demés poders. Per a Bodino aquest poder sobirà es concreta an sis àmbits: fer la guerra i firmar la pau, el nomenament d´alts funcionamris, poder de decisió últim en determinades qüestions previament resoltes per altres instàncies, i la concesió de gràcia.
Avui el concepte de sobirania atribuit a l´Estat, referencia característiques del poder polític, i es predica exclusivament del poder de l´Estat, excloent l´existència d´altres poder polítics dintre d´aquest.
Un altra element important en relació amb el poder polític, és la legitimitat del seu exercici. Aquest ha anat variant amb l´evolució de l´Estat. D´aquesta manera, en un principi la legitimitat es mantenia en la força de les armes i en la capacitat de sotmtre a d´altres. Amb posterioritat (monarquies) la legitimitat és d´origen diví mitjançant de la dinastia o de determinades tradicions històriques. Pel contrari, el modern Estat centra la legitimitat de l´exercici del poder en un sistema democràtic.
Arrancant de que l´exercici e la sobirania (facultat darrera de decisió) ja no correspon al senyor feudal, ni al monarca, ni tampoc a l´Estat, sinó el poble, ha d´establir un mecanisme en virtut del qual es manifesti aquesta voluntat integradora de l´Estat. Tenint en compte que existeix la imposibilitat de que el total dels ciutadans participem en la gestió directa de les funcions atribuides a l´Estat, s´estableix el mecanisme de la representació, en virtut del qual els ciutadans elegeixen a les persones que desitgen posar al front de les intitucions de l´Estt, i en darrera instància, aquelles que vulguin que exerceixin el poder polític.
EVOLUCIÓ DE L´ESTAT
Tenint en compte que l´Estat comença a existir amb el Renaixamant, les formes d´organització polítiques anteriors es denominen preestatals Amb les seves peculiaritats i sempre sense un periode temporal a l´unisó, l´Estat com el concebim en l´actualitt, arranca amb les monarquies absolutes a Europa, i requereix de quatre elements essencials: l´exercici d´un poder polític sobirà sobre un poble i respecte d´un territori determinat, així com unes normes d´ús i aplicació generalitzades en el territori de l´Estat Amb aquests elements mínims, iniica el seu camí, evolucionant i perfeccionant-se fins els nostres dies.
L´estat espanyol i França són els dos models històrics més representatius. Es caracteritza aquest periode per un poder ilimitAt del Rei, parcialment restringit pels reductes del feudalisme, que es concretene en alguns furs i privilegis de ciutats i petits terroris. També el rei assumeix la representació de la nació, exerceix els tres poders (legislatius,executiu i judical), nomena als funcionaris i estableix les directrius d´actuació política.
Potser la frase que millor delimita la monarquia absoluta sigui la pronunciada per Lluís XIV: "l´Estat soc jo".
Un altra element característic de la monarquia absoluta la constitueix la constant pretensió d´unificació (de tributs, normes a, administració, exèrcit,etc.) això provoca el pads de la dispersió feudal , a un procés d´estructuració social, institucional i econòmica.
L´ESTAT CONSTITUCIONAL LIMITAT
L´influència de la revolució francesa i els procesos primerencs de descolonització de les potencies europees, així com l´emergència de la burgesia i el major posicionament del pensament liberal, transformen l´Estat de la monarquia absoluta, en Estats amb monarquies constitucionals o limitades.
La Revolució grancesa porta com a conseqüència la Declaració dels Drets de l home i del Ciutadà (1789), i en ella s´insereix l´essencial del que serà el règim ocnstitucional liberal:
a) implantació del principi de divisió de poders
b) reconeixement de la sobirania nacional
c) reconeixement i garantia dels drets individuals
d) Principi de legalitat, mantingut en l´idea de que la Llei és l´expressió de la voluntat general.
e) Introducció del mecanisme de la representativitat
Malgrat de l´existència de constitucions, el Rei conserva el poder executiu i comparteix amb els inicis parlamentaris, el poder legislatiu.
L´ESTAT EN LES DEMOCRÀCIES LIBERALS I L´ESTAT DE DRET
L´Estat liberal evoluciona tant en les seves estructures, principis, com en les seves practiques polítiques, a sistemes democràtics. Amb ell es liquida definitivament l´ordre estamental, es dóna el ple desplegament del capitalisme i de la societat civil ( els ciutadans estan fora del poder polític i de l´eclesiastic). També es produeix la separació entre l´Estat i la vida privada, l´home deixa d´ésser subdit (subjecte a l´autoritat d´un superior amb obligació d´obeir-lo) i es converteix en ciutadà (subjecte de drets polítics).
L´interacció entre l´Estat i el Dret es significativa, apareixent el concepte d´Estat de Dret, formulat per R.von Mohl l´any 1832, que es fonamenta en els següents postulats:
- Proclamació i garantia dels drets i llibertats de la persona
- Representació popular a través d´un parlament electe.
- Submissió de l´actuació de l´Administració al principi de legalitat.
- Aplicació del principi de separació de poders (el Parlament crea les normes, el Govern, té l´encàrrec d´executar-les, i els tribunals estan sotmesos únicament a l´imeri de la Llei).
- Imperi de la Llei
L´Estat liberal, qu suposa un avenç significatiu com a formula d´organització social respecte de la monarquia absoluta, va necesitar una evolució, induïda per la denomina crisi del liberalisme. La separació entre Estat i individu va provocar en l´àmbit econòmic grans desequilibris (monopolis, proteccionisme), primant el capitalisme sobre la democràcia, degut a que l´Estat no intervé en la relació entre particualrs (Estat abstencionista). Eestableix les normes, ofereix seguretat mitjançant l´exèrcit, garanteix l´aplicació de les normes a traves dels tribunals i recapta tributs, però la seva activitat acaba aquí.
L´incipient ascent del denominat proletariat, reclama de l´Estat una intervenció en aspectes econòmics i socials, a la vegada que requereix d´una participació directa en l´activitat política a través del sufragi universal.
Aquestes pretensions posen a l´Estat en la necesitat d´abandonar la política abstencionista, per assumir la prestació de determinats serveis socials bàsics ( correus telegrafs, beneficència, i la necesitat de determinades empreses de tenir una concesió adminstrativa per a laa seva activitat). A aquest periodes se´l coneix a l´Estat espanyol com el règim administratiu del servei públic, essent la fase més perfeccionada de l´Estat liberal i la prèvia a l´Estat social.
L´ESTAT SOCIAL
L´Estt liberal s´havia mostrat incapaç d´assegurar l´ordre econòmic d´una forma equilibrada, plantejant-se la necesitat de que l´Estat intervingui, en primer lloc en la relació capital-treball, amb objecte de procedir a l´estabilitat laboral, a la vegada que establir exigències al prestador de treball.
Així succeeix per primera vegada a l´Alemanya de Bismarck, però l´intervenció de l´Estat no pot quedar-se unicament en el terreny empresarial i laboral, requereix d´actuació en altres àmbits socials. D´aquesta forma l´Estat pasa de ser abstencionista a ésser intervencionista. Ha d´actuar per a que l´economia tingui una finalitat social i redistributiva, per tal que al ciutadà se li presti assistència anitària, ensenyament i es promogui un context social i politic d´igualtat.
La màxima vigència de l´Estat social es produeix entre la II Guerra Mundial i la crisi energètica de 1972, i a aquest periode se´l coneix co l´Estat del benestar social, caracteritzant-se per una prestació màxima de l´Estat en tots els àmbits, de manera que el ciutadà aporti un percentatge alt dels seus ingresos a l´Estat, i aquest li presta o cobreix totes les seves necesitats. Però l´Estat del benestar també va entrar en crisi i es produeix un retrocès de les prestacions, una tornada al liberalisme econòmic, fent dependre el benestar del ciutadà, a les relacions del mercat.
L´ESTAT SOCIAL I DEMOCRÀTIC DE DRET
És la formula més volucionada d´Estat que coneixem i suposa la sedimentació dels guanys obtinguts en les anteriors formes d´Estat. Cadascun dels elements que l integren és una acumulació de requisits que se li exigeix a l´Estat, d´aquesta form l´Estat de Dret, entès co a limitació jurídica del poder, se li afegeix la necesària intervenció de l´Estat en els assumptes socials, amb objecte de farantir un àmbit de prestació (ensenyament, assistència, sanitària, ingraestructures, protecció del medi ambient, protecció laboral, cert grau d´intervenció econòmica). A això se li afegeix alhora l´element democràtic que suposa l´implementació de tres requisits:
a) El reconeixement de la sobirania popular
b) L existència efectiva del pluralisme polític
c) La participació social en tots els àmbits de l´Estat.
A més, l´Estat social i democràtic de Dret justifica la seva existència en la consecució de fins socials, o dit d´altra forma, si no preguntessim per a que seveix l´Estat, haurem de contestar, que la seva raó d´esser és per a donar satisfacció a les necesitats del ciutadà, i auqestes es tradueixen en dues pretensions bàsiques i la seva fi última de l´Estat social i democràtic de Dret, l´igualtat i la llibertat.
FORMES TERRITORIALS DE L´ESTAT
La centralització i descentralització és un intrument d´organització territorial del poder que respona a unes determinades necesitats. Si bé la cntralització es correspon amb la monarquia absoluta i la descentralització és pròpia de sistemes democràtics, no pot realitzar-se aquesta identificació de forma constant. D´aquesta manera, existeixen avui Estats centralitzats i descentralitzats, amb igualnivell democràtic. Per això és convenient analitzar les formes territorials que poden adoptar l´Estat, establir dues divisions: Estat unitari o simple i Estat compost.
ESTAT UNITARI
És aquell que té unificat l´exercici del poder polític mitjançant institucions comuns per a tot el territori, de manera que existeix un únic ordenament, una única administració i jurisdicció. Un exemple actual d´auqest tius d´organització territorial la tenim a França.
Malgrat tot, és dificil avui l´existència d´un Estat senzilll sense cap grau de descentralització , a no ser que es tracti de països amb unes característiques territorials i poblacions molt concretes. D´aquesta forma existeixen dos modalitats dintre de l´Estat unitari, que denominem desconcentració i descentralització, qua analitzem per separat:
- desconcentració: en l´àmbit jurídic ve referit a funcions, que són de titularitat de l´Estat, però que es deleguen en òrgans territorials. Com la competència no es transfereix , l´Estat en qualsevol moment pot revocar la delegació i retornar per a ell les funcions.
- Descentralització: suposa l´existència d´organs administratius o de gestió amb una competència territorial delimitada (municipis, provincies, regions), als que se li encomanen la gestió d´assumptes propis, i inclús l´elaboració de normes per a desenvolupar l´exercici d´auqestes atribucions.
Quan un Estat pasa a atorgar poder polític als òrgans administratius, li otorga autonomia, es produeix una descentralització política i aquest deixa d´ésser un Estat unitari, per a convertir-se en un de compost. L´autonomia suposa l´existència de competències, institucions i capacitat legislativa pròpia. Té els mateixos elements que els que atribuïm a l´Estat, però li falta la sobirania (capacitat darrera de decisió), que està residenciada en els pobles de l´Estat.
Convé advertir que no existeix correlació entre la forma d´exercir el poder polític (sistemes de go vern) amb la distribució territorial de l´Estat (Estat unitari o compost) ni tampoc amb la forma del Cap d´Estat.
És freqüent l´identificció de models, així a l´igual que a EE.UU. , es repeteix a Europa i sobretot a Iberoamèrica, el model de sistema presidencial, amb forma de Cap d ´Estat republicana i distribució territorial federal. Però poden donar-se encara més variants. Forma de Cap d´Estat republicana, sistema parlamentari i distriució territorial en Estt compost, com és el cas d´Itàlia. Tamé existeix monarquia, amb Estat compost i sistema parlamentari, com és el cas de l´Estat espanyol.
ESTAT COMPOST
L´Estat compost es caracteritza per l´existència de varis centres d´impulsió política, tants com divisions territorials existeixin dintre seu, al que cal afegir el de l´Estat en el seu conjunt.
Les formules emprades per a la descentralització són dues, a les que es denominen Estat regional i Estat federal.
Es pot afirmar que historicament el pas lògic d´evolució territorial ha estat un Estat unitari a un compost en la seva modalitat regional (Estat espanyol,Itàlia), de la mateixa forma que s´accedeix a l´Estat federal des de l´Unió d´Estats, o des de la confedeeració d´Estats(EEUU,Suïssa). Però també existeixen exemples que desdiuen aquesta norma, com és el cas de Mèxic, que pasa d´un Estat unitari a un Estat federal.
A) Estat Federal
S´estableix per primera vegada en la vigent Constitució d´EEUU de 1787, com una forma d´unió entre varis Estts independents, que es vinculen jurídicament per una norma suprema. Es crea amb això una distribució territorial nova del poder polític, amb objecte d´asegurar el benestar i la defensa comú. D´aquesta manera el federalisme pretèn armonitzar diversitat i unitat.
La característica més significativa de l´Estat Federal és la duplicitat de l´exercici dels tres poders (legislatiu,executiu i judicial), l´establiment d´unes competències pròpies de l´Estat i altres de cadascun dels territoris que l´integren. D´aquesta forma l´Estat central desenvolupa les funcions de política exterior, comandament de les forces armades i regulació del sistema monetari, postal i de comunicacions, així com les directrius en política econòmica, entre altres coses.
Cada Estat membre poseeix el seu propi òrgan legislatiu, amb facultat per a dictar nomes dintre de l´àmbit de les seves competències, un òrganexecutiu i judicial, amb funcions dintre del seu territori.
És norma comuna en els Estats federals, que en cas de conflicte entre normes de l´Estat central i els Estats membres, prevalgui aquelles, a menys en el que s´atribuieix com a competènciea exclusia a aquests. També existeix un Tribunal amb jurisdicció en tots els Estats, que resol els conflictes entre Estats, a la vegada que estableix l´interpretació de les normes. Així succeeix a Estats Units amb el Tribunal Suprem, o a Alemanya amb el Tribunal Constitucional Federal.
Convé diferenciar l´Estat federal de la Confederació d´Estats, o la unió d´Estats independents, el que es concreta en les següents diferències:
. La confederació d´Estats o la unió d´Estats, es crea per un tractat internacional, pel contrari, l´Estat federal es regeix per una Constitució.
. La confederació no té òrgans unificats, és a dir, la seva actuació és vàlida en tots els Estats, sinó únicament una Assamblea o Dieta que resol tots els conflictes.
. La confederació no posseeix els elements propis d´un Estat donat que cadascun conserva el seu propi poder polític (sobirania), dret, territori i població.
. Per últim, la confederació sol ésser una situació inestable temporalment curta, i normalment pas previ a una major integració.
B) Estat regional
És una modalitat propiament europea, en virtut de la qual, i tenint un Estt unitari, existeix la necessitat d´atorgar autonomia a determinats territoris, que pasen, a l´igual que en l´Estt federal, a tenir competències pròpies, òrgans legislatius, executius i judicials propis.
De la mateixa forma que l´Estat federal, l´Estt regional pretén compaginar diversistat i unitt, permetent una major i més eficaç gestió en benefici del ciutadà i que té la seva justificació en una identitat sociocultural pròpia.
El primer model d´aquesta nova forma de distribució territorial del poder sorgeix amb la Constitució espanyola de 1931, i influeix de forma clara en la Constitució espanyola vigent, amb la denominació ara, d´Estat Autonòmic.
A les diverses regions i nacions sel´s dona autonomia, si bé estan absents de sobirania. El grau d´autonomia és variable, essent freqüent que el de les regions sigui inferior al dels Estats federals, però no succeeix sempre així, i exemple significatiu d´això és el cas espanyol, on les Comunitats Autònomes han aconseguit un grau d´autonomia força gran, aproximant-se a territoris d´Estats federals.
D´aquesta forma, no ´s fàcil diferenciar entre Estt federal i regional, pel que és necesari anar a determinats aspectes formals per trobar diferencies, potser la més significativa recau en que les regions no tenen poder constituent propi, és a dir no pot donar-se una constitució pel seu territori. Poseeixen una norma suprema (Estatut d´autonomia) que ha d´ésser aprovat pel Parlament Estatal.
En l´actualitt els dos models més significatius d´Estat regional són Itàlia i Estt espanyol.
FORMES DE CAP D´ESTAT
Dos són en l´actualitat les posibles formes de Cap d´Estat, la monarquia i la república. Fins arribar a aquesta clara delimitació, ha sigut molts els significats i les variants en cadascuna d´aquestes denominacions.
Maquiavel entén que existeixen quatre formes de Cap d´Estat, el principat(monarquia, la república, l´aristocràcia i la democràcia. Els juristes del segle XVI i XVII defineixen la res publica com una comunitat política (Estat). També s´ha emprat historicament l´identificació de república amb democràcia, i monarquia, com a règim absolutista.
En altres ocasions, com fan Rousseau i Kant, s´identifica república amb el règim ben ordenat, amb llibertats i prioritat de la llei, encara que tingui forma monàrquica.
Avui la forma de Cap d´Estt no implica major o menor grau de democràcia, és una opció constitucional dels Estats amb fort component històric, i on les funcions són similars.
Forma del Cap d´Estat monàrquic
La caracteristica més significativa de la monarquia ve establerta per la forma d´accés a ella. Existeixen dos formes de monarquia, la electiva, en la qual no hi ha una determinació prèvia de la persona que ocuparà el tro, i la heredit`ria, en virtut de la qual la transició de la corona es realitza ope legis, i en la seva familia, al que es denomina dinastia. D´aquesta forma existeix una prelació per ocupar el tro, regulat en una norma juridico-pública.
Avui la moanrquia és en tot cas constitucional, és a dir, les seves funcions (que no poders) estan establerts en la Constitució, així com els aspectes succesoris i en cap cas, el Rei poseeeix facultats no establertes en ella. Les funcions solesn ésser representatives, moderadores o simbòliques i en cap cas exerceixen facultts executives.
Forma de Cap d´Estat republicà
L´element més característic de la república i que el diferencia de la monarquia, ve constituït per l´electivitat i temporalitat en l´exercici de la funció del Cap de l´Estat. De la forma d´elecció s´obtenen els diversos tipus de repúbliques, que pdoen ésser presidencialistes, aprlamentària o d´assemblea.
- Presidencialista: es dóna en aquells Estats en que la separació de poders és radical. D´aquesta forma el President de la república, a la vegada Cap del Govern és elegit mitjançant votació. No existex Gabinet propiament (per això a Estats Units se´ls denomina Secretaris d´Estat i no Ministres).
El me´s significatiu en els repúbliques presidencialistes és que el Parlament no pot remoure el President, a la vegada que aquest no pot disoldre les Cambres. Tampoc el President té iniciativa legislativa, si bé en ocasions pot vetar lleis de forma temporal. El model de república presidencialista és EE.UU. , i seguint aquest, la majoria dels països llatinoamericans.
- Parlamentària: en les repúbliques parlamentàries el Cap de l´Estat s´asembla al de les monarquies, no té poders efectius, únicament simbòlics, que normalment es concreten en la representació de l´Estat. És greqüent en aquest tipus de repúbliques, que el Cap de l´Estat sigui elegit per òrgans de l´Estat (Cambra de representació territorial junt amb la Cambra baixa, per un col.legi electoral ex proceso, o per altres mitjans). Exemples de república parlamentària els podem trobar a Alemanya i Itàlia.
-Assemblea o convencional: no existeix formalment Cap d´Estat com a òrgan unipersonal, però si col.legial. D´aquesta forma, l´Assemblea nomena anualment a un dels seus membres que desenvolupa la funció executiva. La tasca més significativa que realitza és la representació de l´Estat.
Com pot apreciar-se no existeix una correlació entre la forma de Cap d´Estat i la distribució territorial, ni tampoc amb la forma de govern, de manera que poden entrellaçar-se.
SISTEMES DE GOVERN
Com en tants altres àbits del Dret Públic, en relació amb els sistemes de Govern, existeix un gran nombre de definicions i no poques confusions terminològiques. Així, es parla de formes de Govern, formes d´Estat, sistemes de govern, regims polítics i sistemes polítics. A la vegada, és freqüent, que cada autor utilitzi la seva pròpia terminologia. Per això, és convenient que classifiquem de forma previa el significat dels termes. Hem denominat forma d´Estat al Cap de l´Estat i concluïm en l´apartat anterior, que únicament existeixen dues, monarquia i república.
També coneixem les formes de distribucióterritorial de l´Estat, que són Estat unitari i Estat compost. No dediquem espai als règims polítics o sistemes polítics, donat que essent únicament dos els existents (democràcia i autocràcia) pràcticament el total contingut d´aquesta obra téper objectiu elements centrals del sistema democràtic.
Ens queda per últim analitzar els sistems de govern, que és la diferència que es manté en la relació entre el poder legislatiu i l executiu i que centra la seva diversitat en la forma en que es regula la formació del Govern i els medis d´exigència de responsabilitat política.Existeixen en l´actualitat tres tipus de sistesmes de Govern: el presidencialista, el parlamentari i el d´assemblea o convencional.
-Presidencialista: suposa una separació total entre legislatiu i executiu, a la vegada que s´uneix la funció de Cap d´Estat i de Govern en la persona del President. Aquest és elegit mitjançant sufragi (directe o indirecte). D´aquesta forma, tant legislatiu com executiu, tenen igual legitimitat democràtica. No existeix interacció entre ambdós poders, la seva actuació és independent i no es necesiten per l´exercici de les seves respectives funcions.
-Parlamentari: Suposa una interpretació flexible del principi de divisió de poders, de forma que legislatiu i executiu es necesiten en la seva actuació i en el cumpliment de funcions. Així el Govern és elegit pel President i aquest l´elegeix el Parlament. Al contrari que en el règim presidencialista, el Govern no s´extrau de forma directa de les urnes i si indirectament.
En aquesta col.laboració es produeix un equilibri de poders. Així el Parlament pot remoure al President i amb ell a tot el Govern. Però també el President pot disoldre les Cambres.
És freqüent en els sistemes parlamentaris, atorgar al Govern potestat legislativa, si bé limitada, a la vegada que el Parlament té potestats de control polític permanent sobre l´actuació de l´executiu. Sol diferenciar-se dintre del sistema parlamentari dos grups, denominats parlamentarisme monista i dualista. En el primer el govern únicament necesita la confiança del Parlament, com sol passar a l´Estat Espanyol. Es denomina parlamentarisme dualista a aquell en que el Gobern requereix una doble confiança, l del Parlament i la del Cap de l´Estt. Aquest és el cas de França.
Com pot apreciar-se cap el sistema parlamentari, tant amb una forma d´Estat republicana,com monàrquica.
-Assemblea o convencional: es caracteritza aquest sistema, no per la rigida separació de poders (sistema presidencialista), ni per la col.laboració entre poders (sistema parlamentari), sinó per la concentració dels tres poders en una Assemblea representativa, que encomana la funció executiva aun número reduït dels seus membres (Consell Federal), que exerceix aquesta funció per delegació i sota les instruccions d´aquella, i que no comporten responsabilitat política.
Aquest sistema ha estat utilitzat temporalment en crisis institucionals, o de forma permanent per països amb unes característiques geogràfiques i demogràfiques molt concretes, com és el cas de Suïssa, que manté en l´actualitat aquest sistema polític des de 1848, data d´aprovació de la seva vigent Constitució.
FONTS DEL DRET I: LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
LA CONSTITUCIÓ
El terme actual de Constitució, és producte de la sedimentació d´un conjunt ampli de significats i no tots jurídics o polítics. El diccionari de la Reial Academia Espanyola de la llengua castellana defineix Constitució com l´"esència i naturalesa d´una cosa que la diferencia de les demés".
En el concepte de Constitució es sumen somponents de dos procedències. Un és netament jurídic, i incorpora tota una estructura complexa de principis. L´altra és essencialment polític i mitjançant d´ell s´ordenen les prioritats d´una societat. La conjunció d´ambdues suposa que el polític estableix les pretensions i el jurídic garanteix la seva permanència, a la vegada que facilita la seva consecució.
Tota Constitució està dotada d´aquestes dues característiques en el seu nucli, convé estudiar la seva evolució per separat.
- l´idea d´una norma de major importància que la resta , existia a Grècia, on la Llei Natural era superior al dret creat pels homes. També en l´edat mitja les "Leges Imperii" eren superiors a la resta de normes, perquè eren referides a l´organització de la societat. Mariana en el segle XVIII ja utilitza el concepte de Lleis fonamentals. El mateix sentit té el "Common law" anglès, i tindrà el pacte constitutiu entre rei i regne a lé stat espanyol i francès. Per últim i com aportacions ideològiques de Locke,i de Rousseau, s´arriba al concepte de pacte social, com a forma d´organització de la comunitat política.
El concepte de constitució es venia utilitzant en el Dret Canònic per a designar certes decisions o mandats del Papa. També en aquest àmbit, es denominava constitució a les normes d´especial rellevància per les que es regentaven determinades comunitats religioses. Amb posterioritat, s´utilitza el terme constitució per a referir a una especial norma o conjunt d´elles, ja sigui pel seu especial categoria, o perquè creen institucions. Aquestes dues característiques,(crea institucions i es d´especial rang) són eminentment jurídiques.- Però la constitució en el seu sentit actual, a més de norma jurídica, és també norma política. El concepte de Constitució com a conjunt de normes bàsiques per a l´ordenació de la convivència es remunta a la "Polis". El concepte més bàsic el trobem amb Aristòtil, i de forma concreta en la seva obra "Política", on entén que la Constitució (Politeia), és la fixació del fi específic de cada institució i la distribució del poder entre cadascuna d´elles, en definitiva, estableix un ordre.
També l´edat mija realitza una aportació sinificativa, donat que l´establiment de furs i privilegis, que tenen un reconeixement escrit, suposen una garantia per a la vigència de drets individuals i col.lectius.
El renaixement i l´establiment de les monarquies absolutes, generalitza el pacte en mesura del qual s´estableixen les normes més bàsiques de convivència. D´aquesta forma es denomina Llei Fonamental a l´estt espanyol, al pacte entre el rei i el regne, en virtut del qual es limita l´exercici del poder al monarca.
En el segle XVII es succeeix les declaracions ingleses (1642 i 1688) que seran el precedent del primer constitucionalisme, el d´Estats Units. El context polític que el provoca és la pretensió d´independitzar-se del Regne Unit, a la vegada que imposar una concepció religiosa, el puritanisme, que porta com aliat ideològic el pensament liberal. Tot això, no sense el seu corresponent procés bèlic, fa que l´any 1787, sorti a la llum la primera constitució escrita i encara vigent, la Constitució dels EE.UU. El seu pilar bàsic és el principi de separació de poders, i té tan sols set articles, s´estableixen les normes de convivència d´una nova forma d´organització social, que té com a text base un document escrit, que gaudeix del rang suprem en el jurídic, i que irradia el seu contingut a la resta de l´ordenament jurídic.
El model norteamericà no és l´únic exponent de la superació d´anteriors formes d´ordenar la convivència. A Europa, l´esgotament del model de monarquia absoluta i el context ideològic que coneixem amb el nom d´ilustració francesa, acaba per imposar una revolució política , (Revolució Francesa de 1789), que té la seva traducció en la constitució de 1791.
Tant la Constitució de EE.UU de 1787, com la francesa de 1791, suposen un punt de no retorn, en virtut del qual el constitucionalisme no ha deixat d´estendre´s, i a partir del qual, no es coneix una altra fòrmula més avançada d ´organització de la comunitat política, és l´universal forma d´ordenació social.
Però la idea de que la constitució era el factor de canvi cap al progrés, la llibertat i l´exercici dels drets individuals, en en definitiva de modernització d´un país, es va implantar amb rapidesa, el que no significava la seva vigència plena.A l´igual que amb la democràcia, l´existència de constitució , no garanittza la seva vigència, de la mateixa forma que el mimetisme en fòrmules polítique,s no implica que aquestes trascendeixen a la realitat. Per això, junt a l´estudi de la Constitució, cal anar al del règim polític, donat que aquest pot fer dels continguts de la Constitució, norma aplicable, o un senzill text escrit, sense cap identitat amb la realitat.
Per a denominar a un règim com a constitucional, no sobra amb l´existència d´un text de rang superior i amb uns continguts delimitats, fa falta a més, que aquests es cumpleixin. D´aquesta forma, si la Constitució és l´expressió jurica formal del règim polític d´un país, concluirem teoricament, que si es canvia el règim s´ha de canviar-se la Constitució.
Però aquesta deducció no s´ajusta sempre a la realitat , i podem posar dos exemples molt ilustratius. EE.UU. ha tingut una evolució en el seu règim polític, però no ha variat la constitució des de 1787. Pel contrari, l´antigua URSS, no va modificar el seu règim polític fins a finals del segle XX,i malgrat tot, va tenir varies constitucions reformes d´aquestes.
La relació entre la lletra de la Constitució i la relaitat existent en el país, feu que Loewenstein establís tres tipus de constitucions, depenent del grau de compliment del seu contingut:
- Constitució normativa: És aquella en la que la plenitut dels seus continguts es compleixen, existint una simbiosis entre Constitució i comunitat.
- Constitució nominal: El procés polític i e text de la Constitució, difereixen en cert grau, malgrat que la norma màxima té validesa jurídica.
-Constitució semàntica: ÉS aquella qen que Constitució i realitat difereixen. Aquí la Constitució estatal no és me´s que una façana simuladora d´una realitat política autocràtica.
A més de la classificació de Loewenstein, altres factors han d´ésser tinguts en compte per a verificar la vigència de la Constitució.
- les normes de desenvolupament de la Constitució, que manifesten la voluntt i el compromís del legislador amb els posicionaments d´ella.
- Les pràctiques constitucionals, sobretot pels òrgans de l´Estat.
- L´activitat de les organitzacions legalment reconegudes que recullen i articulen la voluntat popular (partits polítics, sindicats i associacions religioses).
- L´activitat de grups de pressió o poders fàctics.
- El desajust entre el reconeixement dels drets i la vigència de les garanties d´aquests.
- El cumpliment dels postulats econòmics i socials.
CONCEPTE I EVOLUCIÓ
Conceptes de Constitució
Com tot aquell que es generalitza o universalitza, també la Constitució, poseeix varis conceptes o justificacions. D´entre les moltes existensts, estudiem per la seva rellevància juridica i política a tres:
A) Concepte liberal garantista de constitució
El règim constitucional neix per a la limitació jurídica del poder (Estat de Dret), és a la seva vegada lliberal i garantista, degut a que es posiciona favorable a la preeminència de l´individu sobre la societt i d´aquesta sobre l´Estat. La màxima expressió d´aquest concepte es troba en l´art. 16 de la Declaració dels Drets de l´home i del ciutadà de 1789, quan estableix que "tota societt en la que no estigui assegurada la garantia dels drets, ni establerta la divisió dels poders li manca Constitució".
B) Constitució com a fonament jurídic de l organització social
Aquest concepte de Constitució s´imposa al llarg del segle XIX i atribueix a la norma fonamental la característica d´establir una organització, o estructura dels poders de l´Estat, a la vegada que proclama a un conjunt de drets i llibertats individuals. D´aquesta formaes defineix a la Constitució com el dret fonamental d´organització d´un règim polític.
C) La Constitució com a norma
Neix aquesta concepció de la Constitució d´Estats Units de 1787, que proclama el respecte de si mateixa que és "el Dret suprem de la terraÇ". A Europa, pel contrari es dóna una indistinció entre Constitució i llei. Això produïa l´efecte pervers de que el legislador podia derogar continguts constitucionals amb enorme facilitat, el que amb el temps debilitava la seva eficàcia. A principis del segle XX s´imposa a Europa la superioritat efectiva de la Constitució i la seva aplicabilitat directa . Aquesta circumstància no es produeix a l´estat espanyol fins a la vigència de la Constitució de 1931, i es reitera amb la vigent de 1978. D´aquesta forma , la Constitució com a norma suposa entendre-la com una super llei (cap altra pot contradir el seu contingut), a la vegda no és un conjunt de bones pretensions, sinó de mandats jurídics i per tant d´obligat compliment.
Així la Constitució com a norma s´erigeix en fonament i limit de l´ordenament jurídic i estableix com a continguts imprescindibles els següents:
- Imposa el sistema de fonts del Dret
- Estableix els òrgans de l´Estat i les seves funcions
- Recull els valors fonamentals i les pretensions socials com a fi de l´organització social, així com els drets i llibertats
- Incorpora els principis tecnico-jurídics mitjançant els quals s´instrumenta la consecució d´objectius.
L´evolució d´aquests tres conceptes ha produït a l´actualitat una simbiosis dels mateixos,q eu genera un concepte universal de Constitució i que podriem delimitar teoricament.
D´aquesta forma, s´entén avui per Constitució, el medi a traves del qual s´ordena la vida social, en el que la titularitat de la sobirania correspon al poble, i on s´estableixen àmbits reals de llibertat, a la vegda que es permet el control d´aquells que exerceixen el poder.
A aquests elements, é simprescindible afegir el troncal, la democràcia. Tan essencial és en el règim constitucional, que no és possible ratificar la seva existència sense l´element democràcia. Fins al punt hi ha itnerdependència, que pot afirmar-se que no cap democràcia sense Constitució, ni Constitució sense democràcia. l´unió d´aquests dos conceptes es producte d´una evolució historica i política, el contingut del mateix és d´obligat coneixement.
Evolució
A) El constitucionalisme liberal
Iluminat el concepte i l´utilitat de la Constitució, s´inicia un constant camí cap al perfeccionament. En un primer moment, el significatiu és poseïr Constitució, això implica la superació del règim absolutista i l´incipient aplicació del principi de divisió de poders. És el que es coneix com el Constitucionalisme liberal, propi del segle XIX. Però aquestes Cosntitucions són flexibles, en els que no existeixen limits jurídics pel legislador,ni en la pròpia Constitució, ni mitjançant els òrgans de control. En elles el reconeixement de drets és escàs, però el més significatiu, és que no s´estableixen mecanisme de garantia de drets i llibertats de l´individu. La seva normalitat és escasa, a la vegada, que no estan dotats de la ctegora de norma superior.
Un altre aspecte sustantiu d´quest incipient constitucionalisme és la residència de la sobirania, que recau en ocasions sobre el Rei o de forma poc genèrica sobre la nació, però mai en el total dels ciutadans, degut a l´absència de sufragi universal.
Tot això origina una vigència artificial del constitucionalisme, essent fasejada en la seva aplicaci´´o en la majoria de les ocasions, el que generà un sentiment de rebuig al propi concepte de Constitució i als principis que contenia.
B) L´aparició del concepte de poder constituent
L´elaboració teòrica del concepte de poder constituent també és ilustrat, corresponent a Sieyés, i es fonamenta en una consecució racional: el poder constituent correspont al poble; l´exercici pràctic d´aquest poder constituent es tradueix en la Constitució; la Constitució en quan a producte de poder constituent, té que estar per sobre de tots els poders.
La teoria del poder constituent no és només una ordenació o jerarquia de poders, és també una font de legitimació de l´exercici del poder. D´aquesta forma el poder constituent és l´instrument mitjançant el qual la nació decideix governar-se políticament i ordenar-se jurídicament. És així el poder constituent una manifestació de voluntat, per sobre de la qual no existeix cap altra, ni tampoc possibilitat de condicionar-la.
Però l´efectivitat del concepte de poder constituent requereix del mecanisme de la sobirania popular, que no es produeix a Europa fins el periode d´entreguerres, i que es denomina de forma genèrica com a constitucionalisme democràtic.
C) El constitucionalisme democràtic
L´implantació del principi de sobirania popular com a medi legitimador de la conformació de l´Estat mnitjançant la Constitució, va caldre de lluita a Europa contra postulats autoritaris de legitimació de poder, com foren les dictadures de tipus feixista i del proletariat.
Afortunadament després del final de la Segona Guerra Mundial, s´implanta de forma definitiva la correlació entre sobirania popular, poder cosntituent i Constitució. D´aquesta forma només es considera legítim el pder que descansa expresament en la sobirania popular. L´estat que no està democràticament constituit li manca legitimitat, no és per tant Estat de Dret. però l´element democràtic no arriba només a la conformació de l´Estat, sinó que també ho fa a la totalitat de la seva activitat
ESTRUCTURA I CONTINGUT
Part dogmàtica i orgànica
No existeix cap norma que estableixi una estructura concreta a les Constitucions, ni hi ha principi que estableixi un ordre deterinat. Malgrat això, poden, des de la perspectiva teòrica, obtenir-se elements delimitadors.
Potser la distinció més cridanera de tota norma fonamental sigui la que es realitza entre part dogmàtica i part orgànica.
S´identifica com a part dogmàtica d una Constitució, aquella que formula els valors, els principis b`sics, les aspiracions socials i reconeix els drets i llibertats fonamentals. Per la sev part, coneixem com a orgànica, aquells continguts de la Constitució que estableixen els òrgans de l´Estat especifica les seves funcions i limitacions.
És freqüent que surti recollida en primer lloc la part dogmàtica i a continuació l´orgànica. Aquesta circumstància, no té importància únicament per l´ordre, sinó fonamentalment per la concatenació funcional, degut a que la part orgànica té com a fi aconseguir la part dogmàtica, i per tant, està sotmesa a ella, essent garantia del seu cumpliment. En definitiva, la part dogmàtica respon a la pregunt de a què s´aspira ( a la llibertat, justícia, igualtt, etc) i la part orgànica es concreta en al pregunta de com mitjançant de què ho aconseguirem (mitjançant un Parlament, un Govern, uns Tribunals,etc.).
Despre´s d´aquesta primera subdivisió de les Constitucions, convé fer referència a lé structura de la vigent Constitució espanyol
Estruuctura de la Constitució espanyola de 1978
La Constitució de 1978 (d´ara en endavant CE) conté un Preàmbul, onze tituls, integrats per un total de 169 articles. A la vegada consta també de quatre disposicions adiccionals, nou transitòries, una derogatoria i una final
A) Preàmbul
No totes les Constitucions tenen Preàmbul i tampoc el tenia la CE en l´avantprojecte, però es va veure oportú introduir un text previ a contingut, amb l´objecte de solemnitzat i a la vegada resumir en un llenguatge no tècnic, les pretensions de la Constitució. Degut a que el seu contingut es reprodueix al llarg de l´articulat, no és el Preàmbul susceptible de fonamentar pretensions davant els Tribunals.
B) Titol Preliminar
El composen els articles 1 a 9, on es barregen els principis bàsics del règim constitucional, amb altres continguts, com són la capitalitat, la senyera, etc.
Es recullen els principis del modern constitucionalisme democràtic, com que "la sobirania nacional residex en el poble espanyol, del que emanen tots els poders de l´Estat (art 1.2). S´estableix també, la forma de Cap d´Estat en el art. 1.3 "Monarquia Parlamentària", així com la "indisoluble unitat de la nació espanyola" a la vegada que es garanteix el dret a l´"autonoia de les nacionalitats i regions" (art.2)
Un altre principi bàsic, ve recollit en l´article 9.1. on es proclama la normativitat de la Constitució, a l´establir que "els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l´ordenament jurídic".
C) Els titols restants
La CE és clàssica en l´ordre enq ue es tracten els diversos òrgans. Comptant amb atribuir el Títol I al reconeiement i medis de garantia dels drets i llibertats fonamentals (arts.10 a 55), cedeix per deferència respectuos el primer titol de la part orgànica al rei, d´aquesta forma el titol II es dedica a la Corona (arts.55 a 65), i l´organ més directament representant del poble, les Corts Henerals, és regult en el titol II(arts. 66 a 96). En aquest titol es dediquen els 4 últims articles (93 a 96) a la regulció dels Tractats Internacionals.
El titol IV s´ocupa de la regulació del Govern i de l´Administració (arts. 97 a 107). El titol V tracta les relacions entre el Govern i les Corts Generals. El titol VI (arts. 117 a 127) regula el tercer poder, el judicial, i a l´únic que se´l denomina coma atal en tot el text de la Constiitució.
El titol VII (art. 128 a 136) norma l economia i l´hisenda, establint-se en ell els principis econòmics. El titol VIII (arts. 137 a 158) és el més extens de la Constitució i potser també el més dificil de crear, i avui el me´s debatut políticament. Està dedicat a a l organització territorial de l´Estat i estableix en els articles 148 i 149, de forma detallada, les competències de les Comunitats Autònomes i de l´Estat.
El títol IX es dedica a concepte genèric de defensa de la Constitució i de forma concreta al Tribunal Constitucional (arts. 159 a 165). No es regula en el titol VI degut a que aquest òrgan no forma part del poder Judicial. El darrer titol, el X (arts. 166 a 169) es dedica als medis establerts
per a la reforma de la Constitució.
D) Disposicions
La majoria de les disposicions finals i transitòries , tenen coma element comú qüestions territorials, degut a que el consens arribat al respecte de l´article 2 i el titol VIII, requeria algunes matitzacions.
D´entre les Disposicions, destaca la Derogatoria, que posa fi de forma expresa a les Lleis fonamentals del règim de Franco. També deroga la llei 25 d´octubre de 1839 en el que puguesi afectar a les provincies d´Alava,Guipuscoa i Biscaia. En el incís tercer de la disposició , es deroguen "quantes disposicions s oposin aa l´establert en aquesta Constitució".
Tanca el text la disposició final, que estableix l´entrada en vigència de la CE al mateix dia de la seva plena publicació en el BOE.
Contingut de les Constitucions
Pràcticament des del segle XVII, el contingut de els constitucions és comú en dos elements: té contingut jurídic; i estableix la relació entre el poder politic i l´àmbit de llibertt de l´individu o les associacions d´aquests.
També l article 16 de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà de 1789, que ja coneixem ens donava un contingut mínim de la Constitució, el reconeixement de drets i llibertats i el principi de separació de poders.
Els continguts han evolucionat en paral.lel a les necesitts dels ciutadans, de forma que, van desapareixen de la lletra de les constitucions elements asumits, com és el cas del propi principi de separació de poders, que no figura de forma expresa ala CE i apareixen en altres continguts. Així la taula de drets i llibertats s´ha anat engreixant de forma significtiva, com també les referències a les limitacions de l´exercici de funcions dels òrgans estatals i la responsabilitat d´aquests.
Un altra contingut sustantivament novedós és la distribució territorial d el´Estat, inexistent en el segle XIX, i amb escasa referència en la primera meitat del segle XX.
Per últim és contingut oblighat en totes les Constitucions actuals la referència, tant a Dret Internacional, com a organitzacions supranacionals en els que s´integren els Estats, com és el cas de l´Unió Europa, que suposa una incidència molt significativa en la vigència de els Constitucionsd els Estats membres.
Caracters del contingut de la Constitució espanyola
Cada Constitució és hereva d´unes concretes pretensions socials, que venen delimitades fonamentalment per un context històric, a la vegada que per la pretensió d´un poble. Així succeeix en la Constitució de 1978, on es poden destacar amb nitidesa algunes característiques concretes:
- Consensuada: Aquesta cracterística arriba tant a la voluntt política d´establir una norma fonamental com al propi contingut. Les forces polítiques del període constituent foren conscients de l´importància de la seva tasca, i varen renunciar i defensar les seves pretensions polítiques, sense perdre de vista l´objectiu principal, que no és altre que establiur un sistema democràtic.
El consens es va allargar més enllà de l´elaboració de la CE i es va constituir en un fonament de la convivència de l´ordre social. Aquesta circumstància és novedosa en el constitucionalisme històric de l´estat, i ho és en tal mesura, que ha produït la Constitucio amb major vigència de la història de l´estat.
El consens té com a inconvenient jurídic, que en ocasions es produeix una absència de delimitació constitucional. Per contra , té com a positiu que admet diversos desenvolupaments legislatius. Així ha ocurregut amb motls continguts constitucionals, que jurídicament eren abstractes i que el legislador ha anat desenvolupant a mida a les necesitts socials.
-Extensa: únicament la Constitució de 1812, és més extensa que la vigent. és aquesta una circumstància lògica, tenint en compte que es pasa d´un règim autocràtic a un altre democràtic, i el constituent vol remarcar tots els aspectes que contribueixin a consolidar-lo.
-Oberta: són molts els àmbits en els que el constituent no estableix més que determinats principis bàsics, deixant oberta la posibilitt de configuració més tard. Així succeeix en el titol VIII,on la major part del que haurà d´ésser amb posterioritt a l´Estat de les Autonomies, es deixa en mans dels Estatuts d´Autonomia.
També és oberta la nostra Constitució en totes les seves remisions, tant a la Llei orgànica, com a l´ordinària, com al Dret Internacional.
Un tercer àmbit que demostra que la CE és un text obert, ho constitueix l´absència de models. D´aquesta forma no s´estableix de forma taxativa un model econòmic d´Estat, ni una concreta política educativa o cultural
- Amb influències del constitucionalisme europeu: malgrat a ésser una Constitució original, és evident que el procés d universalització social, també afecta a les constitucions i el context històric propi determina certs continguts.
Així la definició de l´Estt com a Social i Democràtic de Dret, és influència de la Llei Fonamental de Bonn de 1949, també la moció de censura constructiva. Per influència de la Constitució francesa de 1958, es distingeix en la CE entre llei orgànica i llei ordinària. El Consell General del Poder Judicial està inspirat en la Constitució italiana de 1947. En quan a la part dogmàtica, no són poques les influències de la Constitució portuguesa de 1976.
També existeixen influències de les constitucions històriques de l estat i entre elles, potser la meés significativa, sigui la inspiració del titol VII, en el que la Constitució de 1931 denomina Estat Integral, és a dir, una distribució territorial en base a regions.
- Incorpora valors i principis: A més de reconèixer drets i estructurar la composició d´institucions, la CE estableix un conjunt de valors superiors de l´ordenament jurídic (llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític). També incorpora principis jurídics, que es constitucionalitzen. Així succeeix en l´article 9.3 amb els principis de legalitat, jerarquia normativa, publicitat de les ormes la seguretat jurídica, la irretroactivitat de les normes o l´interdicció de l´arbitrarietat.
Tant els valors, com els principis, tenen un fonament constitucional, recollit en l´article 10.1 , en virtut del qual "la dignitat de la persona, els drets inviolables que li son inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat i el respecte a la Llei i als drets dels demés són fonament de l´ordre polític i de la pau social".
- Normativa: La Constitució té l´empenta de no quedar-se en una simple formulació de principis o bones pretensions, sinó d´ésser un text directament aplicable. Per això existeix la pretensió constant de control del poder, que s´encomana al Poder Judicial. La plasmació d´exigència de responsabilitat i control dels poders públics està present al llarg de l´articulat i té com a pòrtic l´article 9.1, on s´estableix que " els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l´ordenament jurídic".
- Reafirma la democràcia representativa: Una altra de les pretensions del constituent és reafirmar la democràcia representativa, per això fa residir la sobirania en el poble, que és qui legitima tot el poder polític. La materialització d´quest principi democràtic es porta a terme mitjançant de les Corts Generals, com a òrgan més directament representant de la sobirania.
També és cert, que el constituent és limitat en la regulació e sistemes de democràcia directa, respecte dels quals sembla haver cert recel. Malgrat això, la pretensió de la vigència de la regla que estableix la prevalència de la majoria, s´adapta a la pretensió latent a la Constitució, de promoure el consens. Així cal deduir-ho en tots aquells casos en que la CE exigeix regular una materia mitjançant Llei orgànica.
Clasificació de les constitucions
Històricament han estat moltes les clasificacions doctrinals de les constitucions, es deu a que existien considerables diferències en aquest tipus de textos al llarg del segle XIX i la primera meitat del segle XX.
En l´actualitat, i producte de lúnificció de continguts les clasificacions s´han reduït de forma considerable, essent didàctica , la següent:
- Atorgades, pactades i imposades: aquesta clasificació atén a l´origen de la Constitució i resumeix els períodes pels que ha pasat el règim constitucional. D´aquesta forma la cosntitució atorgada era aquella donada pel Rei com a acte de liberalitat, que normalment venia donada per la crescuda de les conviccions liberals. Exemple d´aquest model és l´Estatut de 1834.
S´entén per Constitució pactada la que prové de l´acord entre el rei i el Parlament, és una especie de contracte d´ordenació de l´Estat, en la que es realitzen concesions reciproques.A l´estat espanyol són prototip de constitució pactada la de 1845 i 1876.
Un últim grup de constitucions, que sorgeixen de la voluntt del poble, i s´estableixen no contra tot poder sinó com a pretensió pròpia. Sel´s denomina a aquestes constitucions imposades o sorgides de la sobirania popular, i coincideixen amb l´incorporació al text fonamental de la democràcia en la seva màxima expressió. Exemple de constitució imposada o producte de la sobirania popular, per alguns que encara creuen en una cosntitució inamovible més de 30 anys, és la vigent de 1978.
-Codificades i no codificades: L´importància del text constitucional, el seu valor jurídic i fonamentalment la pretensió de vigència plena , fan que les constitucions siguin en la seva majoria escrites, publicades (en un codi), i tot això sota un context solemne. Malgrat aquesta circumstància, existeix en l´actualitat una Constitució significativa històricament, que no consta en un únic document, degut a que el total de la Constitució està integrat per lleis, costums, convencions i jurisprudència. Aquest és el cas del Regne Unit.
- Rígides i flexible. Són rigides aquelles constitucions que dificulten la seva reforma i són petrificades aquelles que la prohibeixen. S´entén per Constitució flexible aquella que pot ésser reformada pel mateix procediment que empra el legislador ordinari per a crear o modificar una llei.
- Originàries i derivades: Són constitucions originàries aquelles que aporten un principi fundacional inexistent fins llavors, i són derivades aquelles que segueixen els models preexistents. Caldria manifestar que la majoria de les constitucions són derivades, és a dir, acullen principis ja establerts en altres, i el màxim que fan es adaptar-les a les necesitats de l´Estat. Exemple de Constitució originària és la d´Estats Units que estableix per primera vegada i com a medi novedós el sistema presidencial, així com la forma de distribució territorial mitjançant l´Estat Federal. També és originària la Constitució del Regne Unit, per la seva aportació a la monarquia parlamentària.
- Breus i extenses. Aquesta classificació és en essència descriptiva i es confusa la delimitació exacta de quan una Constitució és breu o estensa. Però si és significativaaqueta classificció, als efectes d´interpretació i acoodació a les noves necesitats socials. També es constata que són breus aquells textos fonamentals que no produeixen un canvi significatiu en l´estructura de l´Estat, i són estenses, aquelles que instauren un règim nou, doncs tenen la pretensió de reafirmar els nous medis d´exercici del poder.
Els dos exemples més ilustratius de constitucions estenses en la història constitucional de l´estat són la de 1812, que es composava de 384 articles, i la vigent, que com coneixem, consta de 169 articles.
DEFENSA DE LA COSNTITUCIÓ ESPANYOLA
A conseqüència de la supremacia de la Constitució, d´ésser font del Dret i de la seva normativitt, sorgeix la necesitat d´establir medis que garanteixin el cumpliment dels postulats constitucionals, i que imposibiliten l´erosió dels seu contingut, a la vegada que faciliten una interpretació adequada a les noves necesitats.
L´origen del concepte de defensa de la Constitució sorgeix a Estats Units, i de forma concreta amb l´argumentació del jutge Marshall en la sentència del cas Marbury ~Madison, l´any 1803. Aquesta sentència ve a completar una llacuna constitucional, doncs el text de 1787, no atriv¡buia al Tribunal Suprem la potestat de reallitzar un control de les lleis, per a verificar si es oposaven o no a la Constitució. La brillant argumentació de Marshall es centra en el valor normatiu de la Constitució. D´aquesta forma, si aquesta és la llei superior, no pot ésser variada pel legislador ordinari. D´igual forma, si la Constitució pot ésser modificada pel Parlament, ja no és norma superior. És deure del jutge, continua argumentant Marshall, declarar el que és Dret, i si dos normes entren en conflicte, establir la que preval. Però si una d´elles és la Constitució, ha de primar aquesta, perquè és superior a la voluntat del Parlament.
A conseqüència d´aquest argument és l´obligació del jutge d´inaplicar la llei que s´oposa a la Constitució. No la deroga o anula, únicament no l´aplica al litigi concret que es resol.
Aquest model de control de constitucionalitat es denomina de forma genèrica anglosaxó, i de forma més concreta de jurisdicció difusa, degut a que la capacitat de valoració i d´excepcionalitzar la vigència de la Constitució, correspon a tots els jutges i tribunals.
Enfront a aquest model, sorgeix l europeu o de jurisdicció concentrada, en el qual el control de constitucionalitat de les lleis queda atribuït només a un òrgan, que no té una altra funció encomanada i que en el nostre ordenament jurídic se´l denomina Tribunal Constitucional.
L´autor conceptual d´aquest model és Kelsen, per qui la Constitució no conté normes directament aplicables pel jutge, sinó mandats o prohibicions dirigits al legislador. D´aquesta forma, la Constitució es desenvolupa mitjançant la Llei, i aquesta s´aplica mitjançant la sentència del jutge, no podent aquesta inaplicar la llei. Per això és necesari un òrgan, no inserit en el Poder Judicial, que controli i invalidi les lleis que s´oposin a la Constitució. En el model concentrat, la declaració d´inconstitucionalitat d´una norma té caracter genèric, tant respecte dels ciutadans, com dels poders públics.
Aquesta descripció dels dos models clàssics de defensa de la Constitució, han variat parcialment, de forma que s´ha produït una convergència entre amgdós.
El model difús té com a finalitat principal resoldre problemes propis del sistema territorial feeral, però a partir de la Segona Guerra Mundial, evoluciona i es centra principalment en la defensa dels drets i llibertats individuals. El sistema concentrat ha introduït un mecanisme que incorpora parcialment el sistema difús, i que el nostre ordenament jurídic coneix per qüestió de constitucionalitat, en virtut del qual un jutge que coneix d´un litigi i ha d´aplicar una norma, que dubta de la seva constitucinalitat, eleva consulta al Tribunal Constitucional, per tal que verifiqui la constitucionalitat o no de la mateixa.
D´aquesta forma , pot parlar-se d´una covnergència entre ambdós models, a la vegada que una derivació d´ambdós a la protecció dels drets i llibertats dels ciutdans.
La defensa de la Constitució espanyola, s´atribueix al Tribunal Constitucional òrgan especial i separat del Poder Judicial i amb competència en tot el territori de l´estat.
REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
És pretensió de qualsevol norma la permanència i encara més de la norma suprema, però la dinàmica social, fa que les constitucions necesitene de reformes, posibilitant així la seva permanència.
D´aquesta forma l´institut de la reforma constitucional aporta tres finalitats clarament diferenciades:
- És un instrument d´adecuar-se entre la realitat social i el text de la norma fonamental, donat que l´evolució social requereix de nous compromisos polítics i que aqusts tinguin una garantia jurídica de màxim rang.
- La reforma manté el bàsic de la configuració de l´Estt, és un medi de validar el politicament útil i d´asegurar la continuitat jurídica de la voluntat popular.
- La reforma és també un medi de garantia, que impedeix a majories cojunturals, actuar contra els propis continguts constitucionals.
L´importància de la reforma cosntitucional es basi en que modifica la voluntt del poder constituent. Per aquesta raó, són les pròpies constitucions les que estableixen la forma de portar-la a terme i els limits en el seu exercici.
Jellinek va proposar l´any 1931 establir tres tipus de liits a la reforma constitucional:
a) autònoms: són els etablerts en la pròpia Constitució i que normalment es concreten en uns requisits procedimentals determinats.
b) Heterònoms: Són els imposats pel Dret Internacional o com a conseqüència de l´integració dels Estats en organitzacions supranacionals, que tenen institucions pròpies per a la creació de normes. Així succeeix amb l´Unió Europea, la base jurídica d´ella vincula o suposaria una posible reforma constitucional.
c) Absoluts: En aquest grup de limits s´inclouen circumstàncies variades, potser el nucli més significtiu d´aquests límits es trobi en el que les "iusnaturalistes" denominen drets naturals, és a dir, aqueslls drets que els corresponen a la persona pel dret de ser-ho (drets a la vida , dret a la dignitat,etc.)
Un altra limit absolut de reforma, ve constituït per les denominades clàusules d´intangibilitt, és a dir, aquelles contingudes en la Constitució que el poder constituent va voler que no fossin susceptibles de reforma. Exempels d´intangibilitt els trobem en la Constitució francesa de 1958, on es susceptible de reforma el total del seu contingut, excepte la forma republicana de Cap d´Estat. En la Llei fonamental de Bonn, la clàusula d´intangibilitatestà referida a la distribució territorial de l´Estat, que en cap cas pot deixar d´ésser de forma federal.
La reforma a la Constitució Espanyola
Menys la Constitució de 1931, no exiteix precedent en el constitucionalisme establert per la pròpia norma fonamental, d´un procediment de reforma a nivell d´estat espanyol.
El primer aspecte que convé analitzat en la reforma de la CE, és quins estan legitimats per instar-la, és a dir, a qui correspon l´iniciativa. Aquest aspecte ve regulat en l´article 166 de la CE, que remet a l´article 87.1 i 2, és a dir, e que estableix l´iniciativa legislativa. D´aquesta forma la CE identifica iniciativa legislativa i iniciativa per a la reforma constitucional, si bé en aquesta s´exclou la posibilitat de que s´inicii una reforma a traves de l´iniciativa popular. Resumint, correspon l´iniciativa de reforma constitucional:
- al govern
- al Congrés i Senat espanyols
- A les assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes
L´iniciativa també té limits, i venen establerts en l´article 169 de la CE, quan impedeix "iniciar-se la reform constitucional en temps de guerra o de vigència d´algun dels estats previstos en l´article 116". Aquesta circumstància sembla del tot lògica, si es pretén complir la reforma en un clima polític i social normalitzat i sense que circumstàncies excepcionals puguin desvirtuar els objectius de la reforma. Convé advertir que la limitació és respecte de l´iniciativa, però la CE no prohibeix el tràmit de la reforma, per tant ja iniciada, encara que estiguin vigents alguns dels estats d´alarma, excepció o setge.
En quan al procediment de reforma "strictu sensu", cal diferenciar l´abast de la mateix donat que depèn d´això un tipus de procediment , més sencill o més dificultós. El primer se´l denomina ordinari i al segon agravat.
El procediment serà obligatoriament agravat, quan es pretengui la reforma total o parcial del titol preliminar (art. 1 a 9), el capitol segon, secció priemra del titol I (art. 15 al 29) o del titol II (arts. 56 a 65). S´utilitarà el procediment ordinari, quan es vulgui reformar parcialment , la resta de la Constitució.
- Reforma ordinària: Requereix l´aprovació, per majoria de 3/5 parts, de cascuna de les Cambres. Això suposa , que provingui d´on provingui l´iniciativa de reforma, és necesaria l aprovació de forma independent en el Congrés dels Diputats i en el Senat.
. Si després la votació en ambdues Cambres s´obté la majoria necesària , la reforma és aprovada, entrarà en vigència, una vegada publicada, a menys que es soliciti, en els 15 dies següents a la seva aprovació, i per una dècima part dels membres de les Cambres, el sotmetre´s a referendum.
. Si ambdues Cambres no arriba a la majoria, el projecte de reforma decau.
. Si és aprovat el projecte de reforma en una Cambra i en l´altr no, la Constitució estableix dues vies per a facilitar la seva aprovació. Una priemra consisteix en la formció d´una comissió paritaria entre Diputats i Senadors, que presentarà un text per a la seva aprovació (art. 167.1 CE). En aquest supòsit es segueixen conservant les 3/5 parts com a majoria necesaria en cada Cambra. La segona solució , consisteix en variar la majoria necesària per a la seva aprovació, que seria de majoria absoluta en el Senat i dos terços en el Congrés.
- Reforma agravada: Degut a que la CE no estableix clausules d´intangibilitat, s´opta per una especial protecció de determinats continguts de la mateix, mitjançant el procediment de reforma. D´aquesta manera, serà necesari utilitzar l´article 168 de la CE, quan es pretengui:
. La reforma total de la Constitució
. Reforma parcial que afecti a:
* titol preliminar (arts. 1 a 9)
* Secció primera, del capitol segon, del Titol I (arts. 15 a 29)
* titol II (arts. 56 a 65)
L´aprovació requereix majoria de dos terços en cd Cambra i la dissolució immediata de les Corts. Es convoquen eleccions , i les noves Cambres han d´aprovar, sense modificció alguna, per majoria de 2/3, el text elaborat pels anteriors. Amb posterioritat, el text caldrà ésser sotmès a referendum obligatoriament.
FONTS DEL DRET : TIPUS DE NORMES
LA LLEI I ELS DIFERENTS TIPUS
Caracters i subordinació a la ConstitucióEl concepte actual de la llei no és producte d´elaborades teories doctrinals, ni de complexes formules jurídiques. Ésn en essència herència de l´Ilustració grancesa. A més el concepte de la llei va irremediablement unit al concepte d´Estat de Dret, per entendre a aquest com el sotmetiment del poder a l´imperi de la llei.
Definim com a llei a la norma que cumpleix els següents requisits:
a) la llei únicament ve del Parlament, màxim representant de la voluntat popular
b) la llei, com a tipus normatiu es tota d´igual categoria i ocupa una posició rellevant en l´ordenament jurídic.
c) La llei únicament pot ésser modificada o derogada per una altra llei. A la vegada, la llei pot modificar o derogar normes d´interior rang, com és el reglament.
d) Conseqüència del principi d´igualtt, els efectes de la llei són generals.
Aquests quatre caracters es veuen avui matitzats per la relació de prevalència del poder executiu sobre el legislatiu. Per això, s´ha d´establir dues circumstàncies que delimiten el concepte de llei.
En primer lloc, el concepte de la llei, no es correspon tecnicament amb la voluntat general, sinó amb la voluntat de la majoria parlamentària, que està numèricament molt lluny d´ella.
Una altra circumstància, ve constituïda per l´imposibilitt tècnica de que les Cambres analitzin i debati tots els continguts tècnics de la ingent legislació que requereix l´Estat actual. Per això es fa recaure gran part de l´activitat legislativa en l´Administració, millor estructurada i amb majors medis, a la vegada que amb un coneixement específic de les necesitats legislatives. Es produeix així un desplaçament de l´activitat legislativa del Parlament, cap a l´Executiu.
Un altra aspecte important de la llei, és la seva subordinació a la Constitució. Si representem l´ordenament jurídic en forma piramidal, en la cúpula es trobaria la Constitució, i directament infraordenada a ella, la llei. D´aquesta forma, l´àmbit de llibertat del que gaudeix el legislador ordinari, com més directe representant de la voluntat popular es veu limitat per la Constitució.
En aquesta limitació té dos clares manifestacions:
- Límit formal: La producció legislativa està sotmesa a uns requisits procedimentals, previstos uns en la Constitució altres en els Reglament Parlamentaris, així com en la resta de normes
- Límit material: Aqui cal diferenciar entre mandats constitucionals i entre valors, principis o posibiitats de desenvolupament de materies En els primers la Constitució estableix de forma taxativa elq ue ha de fer el legislador, de tal forma que la posibilitat d´interpretació es molt escàs. Pel contrari, en els segons, gaudeix d´una major discrecionalitat. Exemple dels primers és el desenvolupament dels drets i llibertats fonamentals, o les competències dels òrgans de l´Estt. Exemple dels segons són tots aquells continguts de la Constitució referits amb l´expressió " la llei regularà" i altres similars.
D´aquesta forma la Constitució s´erigeix en un ampli marc en el que el legislador es mou amb amplitut. En el supòsit de que es traspasi limits formals o materials, entraria en funcionament els mecanisme de defensa de la Constitució , amb l objectiu de restablir els continguts vulnerats.
Concepte formal i material de la llei
En l´ordenament jurídic espanyol, en principi el concepte de la llei és estrictament formal, és a dir, es denomina com a llei a la norma elaborada i aprovada per les Corts Generals o per les Assembles legislatives de les Comunitats Autònomes i nacions de l´Estat. Així el concepte formal de la llei atén a dos elements essencials: que la norma sorgeix del òrgan competent i que es generi d´acord amb els requisits establerts per a la seva elaboració.
Atendre únicament al concepte formal de la llei, posiblitaria la existència de normes clarament inconstitucionals. Posem com exemple una llei que compleix escrupulosament tots els requisits formals però que deroga el dret a la vida. Seria manifestament inconstitucional. Per això es fa necesaria una segona concepció de la llei, en sentit material, és a dir, que atén al contingut de les mateixes, als seus mandats jurídics. Per atendre al concepte de llei en sentit material és precís conèixer el de reserva de la llei. Entenem per aquesta , el mandat que la Constitució fa al legislador, de tal forma qu no pot ésser regulada la materia per cap altra tipus normatiu, que no sigui la llei. Això té com a objectiu una major garantia en el desenvolupament de la materia, degut a que la llei haurà d´ésser debatuda i aprovada en el Parlament. Pel contrari, si una materia pot ésser regulada per Decret, únicament fa falta l ´aprovació en Consell de Minsitres.
Conegut el concepte de reserva de la llei, hem d´identificar-lo amb el de llei en sentit material, doncs aquest no és altra cosa que una reserva de materies que únicament poden ésser desenvolupades pel Parlament, ja sigui aquest el de l´Estat o els de les Comunitats iAutònomes i nacions del mateix estat.
A més del manifestat, és freqüent en l´àmbit jurídic, fer referència a la llei en sentit formal i en sentit material. Aquestes alusions estan lliures d´implicacions dogmàtiques, de forma que la primera acepció, ho és al procediment d´elaboració, a l´òrgan del que sorgeix, o al seu rang jeràrquic dintre de l´ordenament jurídic. Llei en sentit material fa referència al seu contingut, als mandats o prohibicions jurídiques que conté, o a la finalitat que persegueix.
Llei orgànica i llei ordinaria
El concepte de llei orgànica havia estat utilitzat amb anterioritat per la Constitució francesa de 1958 i l´ordenament juridic de l´estat, tenint dos característiques essencials: desenvolupaven la Constitució i tenien per objecte a institucions de l´Estat. La Constitució de 1978 reprèn el concepte, però li atribueix unes característiques noves. La primera és eminentment procesal,degut a que per a l´aprovació d´una llei orgànica, es requereix en la votació del Congrés dels Diputats espanyols, al menys 176 vots favorables (majoria absoluta), en una votació final sobre el conjunt del projecte.
L´exigència d´aquest requisit és consecuència d´alguns dels caracters ja estudiats de la constitució espanyola i de forma concreta del consens del seu moment i de que és una Constitució a desenvolupar.D´aquesta forma on la Constitució no arriba a delimitar tots els continguts, haurà de fer-ho el legislador ordinari, però el constituent, donada l´importància de les materies, obliga al consens entre les forces polítiques a l´exigir per a la seva aprovació una majoria superior a la necesària per aprovar una llei ordinària.
Un altre element que caracteritza a la llei orgànica és el material , que ve establert en la pròpia CE,n l´article 81 s´exigeix aquest tipus de llei en materies "relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, els que aproven els Estatuts d´Autonomia i el règim electoral general i les demés previstes en la Constitució espanyola".
A l´igual que en la llei ordinària, la llei orgànica pot diferenciar-se un aspecte formal i un altre material,essent necesària la conjunció d´ambdós per a denominar amb propietat a una llei com a orgànica. El primer ve delimitat perquè és llei de les Corts Generals, així com el requisit de la majoria absoluta en una votació final al Congrès dels Diputats sobre el conjunt del projecte. Més complexa és la delimitació material, sobretot, degut a la generalització amb que l´article 81 de la CE delimita les matèries. D´aquesta forma, existeix un ampli marge de discrecionalitat per part del legislador, que en ocasions eludeix acudir a la llei orgànic, per a regular materies o aspectes a qui ella està referit. En definitiva, el sentit material de la llei orgànica, és a l´igual que en la reserva de la llei un mandat del constituent, que obliga al legislador a complir determinats requisits quan regula materies concretes i així establertes en la Constitució.
Un altre aspecte important en relació amb la llei orgànica és el referit al seu rang. Tenint en compte que aquest tipus de normes és l´encarregat del desenvolupament directe de la Constitució i per tant normes de singular importància, caldria pensar que són jerarquicament superiors a la llei ordinària, caldria pensar que són jerarquicament superiors a la llei ordinària. Reforçaria aquesta tesis la denomina teoria de la congelació del rang, en virtut de la qual, una llei ordinària no pot derogar ni modificar una llei orgànica.
Malgrat el manifestat, la majoria de la doctrina és partidaria d´entendre que entre la llei ordinària i la llei orgànica, no existeix relació de jerarquia, posat que ambdues poseeixen el mateix rang, el de la llei. El que si les diferencies és l´aspecte material o competencial. D´aquesta forma determinades materies establertes en la Constitució, requereixen un tipus de llei específic, al que la pròpia CE, denomina llei orgànica. Justifica aquesta concepció, la circumstància de que si una lei aprovada com a orgànica, regulesi materies no especificament dels seu àmbit material, perdria el seu rang, de la mateixa forma que seria inconstitucional, la llei o apartats d´aquesta, que regulen materies reservades a la llei orgànica.
És freqüent la tècnica legislativa en virtut de la qual, s´aprova una llei orgànica, però que no ho és en la seva totalitat. D´aquesta forma, la propia norma específica quins continguts ( o articles) gaudeixen de la consideració de la llei orgànica, i quins no.
Per últim, convé establir, encara que sigui de forma simple, algunes característiques de la llei orgànica:
- les materies propies de la llei orgànica no són subsceptibles d´iniciativa legislativa popular.
- En cap cs la llei ordinaria, el Decret-Llei, o el Decret Legislatiu, poden desenvolupar materies pròpies de la llei orgànica.
- Le materies pròpies de la llei orgànica, són competència esclusiva de les Corts Generals.
- La seva tramitació parlamentaria requereix el pas pel Ple d´ambdues Cambres, no poden en cap cas, ésser aprovada una llei orgànica únicament en Comissió legislativa.
Classificació de les lleis
Moltes són les classificacions que poden realitzar-se al respecte de la llei, però optem per aquella que té una finalitat més didactica, d´aquesta forma les classifiquem atenent a la seva tramitació parlamentaria, pel seu origen parlamentari o del Govern i per la materia.
A) Per la seva tramitació
-Llei orgànica
- Llei ordinaria: dintre d´aquestes cal distingir entre lleis de Ple o de Comissió
* Lleis de Ple: són aquelles que sigueixen el procés d´elaboració al complet (Ple - Comissió - Ponència) en ambdues Cambres.
* De Comissió: es denominen lleis de Comissió a les que es delega la competència legislativa en la Comissió Legislativa Permanent correspon, amb el que es suprimeix la deliberació i votació final en Ple.
B) Per l´origen
- Parlamentari: Si bé és cert que hem identificat llei, únicament amb la que prové del Parlament, pot ésser aquesta de les Corts Generals, o de les Assembles Legislatives de les Comunitats Autònomes. La diferència entre ambdues radica en l´àmbit de competències, que té una traducció en la seva vigència territorial. D´aquesta forma les Comunitats Autònomes només poden elaborar normes dintre de la delimitació competencial que li atribueix la Constitució espanyola i regeixen únicament en el territori de la Comunitat autònoma o nació respectiva.
- Del Govern: Encar que veurem amb posterioritat, les normes que emanen del Govern no són llei, si se les assimila a tots els efectes, utilitzant el concepte de normes amb força de llei, i són:
* Decrets-Llei
* Decret-Legislatiu
C) Per materia
- Llei de Pressupostos Generals de l´Estat. És la llei ordinària i conté la previsió de despesses i ingresos de tot l´estat. El projecte l´elabora el Govern de l´estat, però és aprovt pel Parlament. Al ésser llei anual, té un calendari específic i preferencia en la seva tramitació. De no haver estat aprovada abans de que finalitzi l´any natural, queda prorrogada la llei de l´any anterior.
- Llei Marc
- Llei de transferències
- Llei de delegació
- Llei d´armonització
Únicament les faig esment i més endavant en parlo, degut a que són tipus de normes directament relacionades amb la distribució de competències entre l´Estat i les Comunitats Autònomes.
EL DECRET-LLEI
Dintre de la potestat normativa del Govern, estableix la Constitució dos tipus, el Decret-Llei i el Decret Legislatiu, amb diferents finalitats i requisits. La primera i més significativa diferencia entre ambdós és que el Decret Legislatiu és una delegació del Parlament al Govern, per a la creació d´una norma. Per contra el Decret-Llei és tasca plena del Poder Executiu, si bé sotmesa a posteriori , a la convalidació per part del Congrés dels Diputats.
Justificació
El procés d´elaboració de les normes (iter legislatiu) pel debat polític, de l´introducció del pluralisme tant social com polític, a me´s dels requisits formals que garanteixen la seva elaboració i aprovació, dilaten temporalment el procés. D´aquesta forma, des de que s´estableix la necesitat jurídica, fins que la norma entra en vigència, pot pasar com a mínim un any.
Tenint en compte que no són poques les ocasions, que per excepcionalitat o urgència, és necesari l´aprovació d´una norma de forma molt ràpida per atendre una necesitt imperiosa,la Constitució Cestableix el Decret-Llei.
Justificada la necesitat, hem d´ésser conscients de que es tracta d´una excepció legislativa, ja que com coneixem, l´únic legitimat per a elaborar la norma és el Parlament. Això fa que l´interpretació del Decret-Llei ha d´ésser sempre restrictiva i tindrà que adequar-se als casos d´extraordinària i urgent necesitat.
Com a garantia, davant l´excepcionalitat, la Constitució estableix determinades materies que no podran ésser mai contingut de Decret-Llei, a la vegada que exigeix que aquest tipus de normes sigui aprovat en Consell de Ministres.
Hem de tindre en compte, que el Decret-Llei, des de que es dicta fins a la seva convalidació, està vigent amb caracter de norma provisional, però que sorgeix a aefectes en tots els sentits.
Pressupost habilitant i materies excloses
Denominem pressupost habilitant a la causa que fonamenta l´elaboració del Decret-Llei, en virtut de l´article 86.1 CE ha d´ésser " d´extraordinària i urgent necesitat". No cal entendre dintre d´aquestes, les que regula l´article 116 CE (estats d´alarma ,excepció o setge). Hem d´interpretar el fet habilitant tenint en compte tres circumstàncies. En primer lloc que és un fet imprevist, que no es podia preveure. La segona ve constituïda perquè requereix una actuació legislativa immediata, sobtada. Per últim, que la necesitt sigui de dictar norma amb força de llei.
Tenint en compte que el Decret-Llei és una mesura excepcional el seu ús, ha d´ésser molt limitat, i sobretot justificat. Malgrat això, els Governs venen fent ús d´aquest tipus normatiu amb relativa facilitat, donades les avantatges que presenta (celeritt i absència de requisits parlamentaris previs).
ÉS més, és freqüent el seu ús per articular polítiques integrals, sobretot en l´àmbit econòmic, o per a diposar la pròrroga o adequació de continguts de lleis ja en vigència. Per això seria convenient adjudicar al Parlament l´apreciació del fet habilitant i facultar després al Govern a dictar aquest tipus de norma.
Conscient el constituent de la possibilitat d´un ús inadequat d´aquest figura legislativa en mans de l´Executiu, va establir limits materials. D`´ aquesta forma l´article 86.1 de la CE concreta que els Decrets-Llei "no podrien afectar a l´ordenament de les institucions bàsiques de l´Estat, als drets , deures i llibertats dels ciutadans regulats en l´article I, el règim de les Comunitats Autònomes ni el Dret electoral".
Aquests limits són una manifestació expresa del constituent i es justifica en que són materies d´especial rellevància, per a les que es reserva la llei en el seu sentit complet (llei ordinària o llei orgànica). Suposa això garantir que la regulació d´aquestes materies és productes del pluralisme polític, el debat públic i la garantia de l´actuació del Parlament i no d´una pretensió puntual d´un Govern.
Convalidació o derogació
Des de el mateix dia que entra en vigència, el Decret-Llei produeix efectes de de norma amb rang o força de llei. Malgrat això, ho és de forma provisional, donat que per ala seva vigència definitiva requereix que en el plaç de trenta dies des de la seva promulgació, el Congrés dels Diputats, es pronunciï, convalidant o derogant el Decret-Llei.
El reglament del Congrés estableix en el seu article 151, que el debat i la votació sobre el Decret-Llei es realitzarà en el Ple de la Cambra, o en el seu cas en la Diputació Permanent. L´actuació de la Cambra centra en l´apreciació del fet habilitant i l´oportunitat política del mateix.
La convalidació ha d´ésser expresa, de tal forma que si no es pronuncia o ho fa fora de plaç, s´entén que el Decret Llei ha estat derogat. Si el pronunciament és en el palç i forma, el Decret-Llei no es transforma en Llei, segueix mantenint el seu caracter originari, únicament que abandona el seu caracter porvisional, per a convertir-se en norma de vigència indefinida.
Preveu la Constitució en el seu article 86.3 , transformar el Decret-Llei en un projecte de llei, que es tramitaria pel procediment d´urgència. D´aquesta forma el Congrés, dintre del plaça de trenta dies, pot derogar o convalidar.
Si convalida no pot modificar el text, però si reconvertir-lo en un projecte de llei, amb el que pasaria per tot el procediment legislatiu i una vegada publicat, seria llei formal i no Decret-Llei.
La derogació d´aquest tipus de normes é sun supòsit politicament anòmal, tenint en compte que el Govern ha de comptar necesariaemnt amb el suport del Congrés. Però en el cas de que es produeixi, el Decret-Llei, habria fet efectes, és a dir, hauria estat vigent des de la seva promulgació fins a la data de la seva derogació. Per això, epr anular els seus efectes faria falta un pronunciament del Tribunal Constitucional que declaresi la seva inconstitucionalitat.
Però el Tribunal Constitucional també pot entrar a enjudiciar al constitucionalitat del Decret-Llei convalidat, en virtut de l´article 161.1.a) de la CE, que li atribueix la resolució dels recursos d´inconstitucionalitt plantejats contra "disposicions normatives amb força de llei". També cap interposar contra el Decret-Llei, una qüestió d´inconstitucionalitat (art. 163 CE).
El control que realitza el Parlament del Decret-Llei es eminentment polític, pel contrari, el Tribunal Constitucional haurà d´atendre per a verificar la constitucionalitat o no de la norma, a tres aspectes essencials:
a) L´existència del fet habilitant (extraordinària o urgent necesitat)
b) Si s´han envait materies vetades a aquest tipus normatiu
c) Si existeixen vicis de procediment
EL DECRET LEGISLATIU
Al contrari que el Decret-Llei, el decret Legislatiu si és una delegació legislativa. D´aquesta forma els Drets Legislatius són nomes amb força de llei, dicatades pel Govern, previa delegació de les Corts Generals. És doncs una autorització expresa per a crear una norma, que no és susceptible que el Govern la delegui a la vegada en cap altra òrgan.
La justificació de l´existència d´aquest tipus de normes, està com ja he fet esment, en la millor posició de l´Executiu, a l´hora d´elaborar ex novo o refondre textos normatius ja existents, degut a millors medis tècnics i a un coneixement específic de l´àmbit d´aplicació de la norma.
Com a contrapartida a les limitacions que la Constitució estableix al Govern en aquest tipus de normes, aquest pot oposar-se durant el temps que duri la delegació, a que es tramiti qualsevol proposició de la llei o esmena contraria aaquesta delegació.
En l´article 82.3 de la CE estableix que la delegació caldrà otorgar-se "de formae xpresa per a materia concreta i amb fixació d´un plaç per al seu exercici". La delegació s´esgota amb la publicació de la norma i en cap cas podrà entendre´s concedida de manera ímplicita o per temps indeterminat.
La delegació legislativa al Govern, en el ordenament constitucional espanyol, agafa dos variants, la d´elaborar un text articulat nou, o la de refondre varis textos legals en vigència. Analitzem per separat cadascuna d´elles.
Elaboració de text articulat
Aquest es porta a efecte mitjançant una llei de bases, és a dir, mitjançant una llei ordinaria, en que de forma bàsica, s´estableixen els objectius legislatius que es persegueixen i els criteris que han de seguir-se en l´elaboració de la mateixa. La llei de bases neix amb dos limitacions constitucionals:
- No podran facultar per adictar normes amb caracter retroactiu
- En cap cas poden autoritzar la llei de bases en la seva pròpia modificació
Refundició de textos legals
La tasca del Govern en aquesta modalitat legislativa, no consisteix en crear un text nou, sinó refondre en un de sol, varis textos relatius a la mateixa materia. Elaborada i publicada la nova norma, queden derogats aquelles que integren el Dret legislatiu.
L´autorització per a refondre textos legals, ha d´establir l´àmbit normatiu a que es refereix, és a dir, nombrar les lleis que han de refondre´s.
Per últim, convé referenciar, que el Decret Legislatiu està subjecte a la possibilitat de control per part del Tribunal Constitucional en virtut de que tingui força de llei.
També la CE, en el seu article 82.6 estableix que "les lleis de delegaicó poden establir-se en cada cas formules adiccionals de control".
REGLAMENTS
Com coneixem,el concepte de llei es deu a l´ilustració i conseqüència d´´ ella, és també del reglament. Reservada la norma bàsica de l´ordenament jurídic al Parlament, es deixa en mans del Rei i del seu Govern una potestat normativa ingraordenada i que en cap cas pot contravenir a la llei. Així s´agafa en el pensament liberal, on la potestat legislativa del Parlament, preval sobre la potestat reglamentaria de l´Administració i així pasa als ordenaments jurídics actuals.
La CE, al contrari que la norma del mateix rang francès, que estableix una reserva de llei i una altra de reglament, no defineix a aquest últim. Únicament es refereix a ell en dos preceptes:
- article 97:"el Govern ...exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d´acord amb la ConstItució i les lleis"
- article 106.1 : ·els tribunals controlen la potestat reglamentària i la legalitat d´actuació administrativa.."
Podem definir el reglament com la norma escrita, amb caracter general, dictada per l´administració i ingraordenada a la llei i a la que està sotmesa.
Els reglaments poden classificar-se atenent a tres criteris essencials:
A) Per la seva relació amb la llei
- Reglaments executius: tenen com a habitual desenvolupar i completar continguts de la llei en que es basen. La llei i el reglament formen una unitat funcional. La primera estableix els principis i pretensions genèrics, el segon desenvolupa de forma tècnica els medis per a aconseguir-hoo, concreta, especific continguts de la llei.
Aquests reglaments necesiten informe preceptiu, si bé no vinculant, del Consell d´Estat, que té com a fi verificar que el reglament no s´aparta dels mandats de la llei.
-Reglaments independents: A diferència del reglament executiu, no estan vinculats a una llei, o que aquesta els habiliti La constitucionalitat d´aquests reglaments és discutida doctrinalment, de forma que en part, entén possible l´existència d´un reglament sense apoderarse previ legal. Al judici , es pot afirmar la primera postura, és tant com reconèixer una potestat autònoma de l´Administració al marge de la llei, el que no s´ajusta a la realitat constitucional. Malgrat això, cap l´excepció del reglament organitzatiu de l´Administraicó i que no afecta a particulars.
El reglament independent únicament està reconegut en la Constituci´francesa de 1958, que estableix un ampli nombre de materies, que el seu desenvolupament està reservat a aquest tipus normatiu.
-Reglament de necesitat: es justifica aquest tipus de reglament en la posibilitt de que l´administració tingui que fer front a circumstàncies anòmales i extraordinàries. Exemple d´una justificció del reglaemnt de necesitat trobem en l´article 21.1.j de la llei de Règim Local, quan habilita a l´alcalde per "adoptar les mesures necesàries i adequades...(en)...cas de catastrofe o infortunis públics o greus riscos dels mateixos".
B) Per la materia
-Administratius (o d´organització): Tenen la finalitat concreta d´estructurar o regular el funcionament d´un òrgan administratiu, tenen per tant caracter orgànic.
- Jurídics: són aquells que estableixen obligacions en relació amb el ciutadà. Poden regular drets o imposar obligacions. Aquests reglaments han d´ésser necesariament executius, és a dir, amb habilitació legal.
C) Per l´origen
- Estatals: Dintre d´aquest grup i depenent de l´òrgan que ho dicti, es poden distingir varis tipus.
*Reial Decret: És el reglament dictat pel Gobern* Decrets i ordres: SSón els acordats en Comissions Delegades del Govern
* Ordres Ministerials: Són els dictats pels ministeris
- De comunitats Autònomes i nacions: adopten igual denominació que els estatals, variant, en paritat, l´encarregat de dictar-los. D´aquesta forma l´executiu autònom dicta Decrets i els Consellers dicten ordres.
- Ents Locals: La lei de Bases de Règim Local estableix en el seu article 4 el reconeixement de la potestat reglamentària a les Diputacions Provincials, Consells Insulars, als Cabilds i als Ajuntaments.
- Altres ents públics: És freqüent que els normes que creen organisme autònoms, els atorguin potestat reglamentària.
TRACTATS INTERNACIONALS
És ja tòpic asenyalar que en l´època actual s´ha produït una internacionalització o globalització en molts àmbits (polític, econòic, social, cultural, de comunicacions, etc. ). Això afecta també de forma genèrica a l´Estat i de manera concreta a l´ordenament jurídic. Així està previst en l´article 96.1 CE, quan estableix que "els Tractats Internacionals validament celbrats, una vegada publicats oficialment a l´estat espnayol, formaran part de l´ordenament intern. Les seves disposicions només podran ésser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els prois Tractats o d´acord amb les normes generals el Dret Internacional".
Una altra cita al Dret Internacional, en aquest cas per a un àmbit específic, com és el dels drets i llibertats fonamentals, és l´article 10.2 de la CE, que estableix que "les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix, s´interpreten de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes materies ratificats per l´estat espanyol".
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada