diumenge, 28 de maig de 2006

ESTAT DEL BENESTAR I DESIGUALTAT: MODEL ASSISTENCIAL, CORPORATIU I SOCIALDEMÒCRATA

Naturalesa i tipologia dels estats del benestar

La discusió sobre l´estat del benestar (crisis que ve, almenys dels anys setanta), és una discusió recurrent.
Així, per exemple, el que pels marxistes sol èsser un procés de desestructuració més o menys permanent (ja sigui en forma d´assistencialització, privatització o simple desmantellament), estem en un món on l´expansionisme capitalista representa una amenaça constant pel Estat del benestar. En canvi, pels liberals es tracta, en canvi, d´un procés d´expansió de l´estat providència que posa en risc la responsabilitat personal i que no sempre aporta avantatges respecte a altres institucions com la família.
L´Estat del Benestar tampoc es consubstancial al desenvolupament del capitalisme, sinó que és el resultat de la manera com les societats industrials es doten de mecanismes de protecció i de seguretat enfront els riscos de l´economia de mercat. En general, l´Estat del Benestar és l´expressió d´un acord o pacte social entre diverses actors socials i /o politics (patronal i sindicats, esquerra i dreta, classes mitges i classes treballadores,etc.) tot buscant la cohesió social necesària pel bon funcionament de l´economia i de la societat en el seu conjunt.
Però la fórmula concreta d´aquest acord varia d´un país a un altre, depenent d´una sèrie de factors com són: a) factors d´ordre econòmic relatius al nivell de desenvolupament; b) factors d´ordre cultural relatius a les diferents tradicions nacionals en materia de seguretat i protecció social; i c) factors d´ordre politic , com són les estratègies dels partits que intervenen en la construcció dels estats del benestar.
Podem distingir, en principi , entre models o estrategies minimalistes i maximalistes. El primer cas, solen estar promogudes pels partits liberals, en tant que els segons ho són per partits de tall socialdemòcrata.

Model assistencial

Des d´una perspectiva liberal, els objectius d´igualtat poden entrar en conflicte amb l´eficiència econòmica, d´aqui que els països que han seguit més d´aprop la tradició liberal, com Estats Units, no disposin dels elements tipics de l´estat del benestar, com són els sistemes públics d´educació i de salut de caracter universal, etc.
Parlar d´un estat del benestar liberal, és una contradicció en els mateixos termes, pel que hauriem de parlar més aviat, d´estat assistencial, així, com de politiques antipobresa, més que de politiques de benestar. Des d´una perspectiva socialdemòcata, en canvi, els objectius d´igualtat són un condició pel bon funcionament de l´economia, per quan garantitzen la cohesió social. No es tracta, malgrat tot, d´acabar amb les desigualtats derivades de l´economia de mercat, sinó de legitimar-les, aceptant només aquelles que surgeixin de l´igualtat d´oportunitats i eliminant les demés.
Entre ambdós models o estrategies (minimalista i maximalista) es posiciona una estrategia intermitja, que Esping -Andersen designa com a model corporatiu, i que ha servit com a referència per a la construcció i deenvolupament de la major part dels estats del benestar del nostre entorn, sota l´impuls, els cops ue més, de forces conservadores i partits de tall democratacristià.
Per tant, tenim en primer lloc, una estrategia minimalista que dóna lloc a un model o règim assistencial de benestar i que podem trobar en països com Estats Units, on el moviment obrer ha estat tradicionalment dèbil, i , per tant, la politica ha estat poc influida per les organitzacions de classe. D´aqui que no existeixi un estt del benestar com el coneixem a Europa (no hi ha sistemes públics i universals de salut i deucació a EEUU, com a màxim auest model confia la gestió del bestar al mercat, fan politiques més o menys coordinades amb objestius puntuals i concrets, tipicament politiques antipobreses enfocades a donar assistència a aquells sectors de població que es troben per sota del denominat llindar de la pobresa.

Model corporatiu

En un nivell intermig, Esping-Andersen identifica un model de benestar que és més estés a Europa, tipic de països centreuropeus com Alemanya i França, conegut com a model corporatiu.
Aquest model compta amb sistemes públics i universals en meria d´educació i salut, però presenta una diferencia fonamental respecte del model socialdemòcrata, que és de caracter contributiu dels mecanismes de protecció i seguretat social, és que el fa dependre els drets socials de la participació laboral, de manera que el poder fruir de pensions o subsidis és una funció del temps de permanència en el lloc de treball i de la capacitat contributiva.
Aquest caracter contributiu s´ha vist reforçat per la influència de l´església, preocupada per assegurar l´estabilitat familiar i per limitar la incorporació de la dona al mercat de treball, el que ha convertit als homes adults, com a "caps de familia", i alhora en els principals beneficiaris dels drets socials. En consecuència, aquest model d´estat del benstar, que confia la gestió del bnestar a la institució familiar, té dos caracteristiques diferents: per un cantó, subordina les prestacions socials a la participació laboral, el que tendeix a discriminar a les dones, donades les restriccions que troben, o han trobat durant molt de temps, en la seva incorporació al mercat de treball. Per un altra cantó, considera als diferents grups o classes socials a raó de la seva posició en el mercat de treball i de la seva capacitat contributiva, que comporta que els beneficis socials tendeixin a reproduir les desigualtats, a menys que s´apliquin corectius.

Model socialdemòcrata

En darrer terme, Esping-Andersen, presenta el model socialdemòcrata, que podem trobar en els països escandinaus, els quals es caractrizen precisament per la seva pretensió de superar les dos caracteristiques del model anterior. La primera d´elles s´ha intentat superar mitjançant politiques de plena ocupació, facilitant i estimulant el procés d´incorporació de la dona al mercat de treball fins a nivells desconeguts en qualsevol altra part del món. Això ha augmentat la capacitat de recaptació fiscal per part de l´Estat, el que, unit a una major pressió fiscal, ha permés substituir els criteris contributius per una aplicació universalista del principi de ciutadania, a raó de la qual els drets socials funcionen amb relativa independència del mercat.
Aquest model socialdemòcrata ha demostat una certa superioritat a l´hora de reduir les desigualtats socials.

En canvi, el model corporatiu, tendeix a reproduir les desigualtats de classe i de genere, per a èsser més exactes, a substituir les diferencies de classe per les deiferencies d estatuts. Ja que el model assistencial tendeix a fomentar els procesos de dualitat social, de manera que mentres el grups socials que ocupen una posició privilegiada en el mercat de treball milloren la seva posició, els pitjors situats tendeixen a empitjorar la seva condició, no tant sols en termes relatius, sinó tmabé absoluts, donant lloc a augments de la pobresa en països com Estats Units.