Benvingut/da a aquest espai creat per Moisès Rial. Aquí pots trobar referències relacionades al món del TREBALL SOCIAL. Per informacions i/o suggerències escriu-me a: llibertats@gmail.com
Un estudi sobre l'efecte de la crisi posa de manifest que la població més vulnerable visita més el metge i és més propensa a les addiccions
Els aturats, les persones que reben pensions no contributives i les desocupades de llarga durada utilitzen més els serveis sanitaris, tant els d'atenció primària -1,4 vegades més- , com els de salut mental -3,5 vegades més.
Així mateix, tenen un 2,8 més de risc de patir un trastorn mental greu i el doble de probabilitats de consumir psicofàrmacs -antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics, hipnòtics i sedants. Un 39% de les persones a les quals no s'aplica el copagament farmacèutic -aturats de dos anys, pensions no contributives, grups en risc d'exclusió i amb discapacitat- consumeix aquest tipus de medicaments.
Són dades de l'informe 'Efectes de la crisi econòmica en la salut de la població a Catalunya' de l'Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, que estudia un grup de 300.000 persones exemptes del copagament.
El director de l'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (Aquas), Josep Maria Argimon, va evitar establir una relació de causa i efecte entre desocupació i salut mental, però va admetre que “l'atur és un factor de risc que fa augmentar la sensació de malestar”.
L'informe constata que la població vulnerable presenta pitjors resultats en salut que la població general, ja que "aproximadament el 80% de factors determinants de la salut recauen fora dels serveis sanitaris". Així, per exemple, les persones en risc d'exclusió social assisteixen al CAP vuit vegades a l'any de mitjana, mentre que la resta de població realitza sis consultes anuals.
Els aturats de llarga durada veuen i fumen més
De l'estudi se'n desprèn que el consum d'alcohol i tabac ha augmentat entre les persones en situació d'atur de llarga durada, més de dos anys, des del començament de la crisi. Una tendència contrària a la que segueix la resta de la població, que fuma i beu menys. Josep Maria Argimon ha alertat que el consum de tabac i alcohol en els aturats d'aquest tipus "no s'observava el 2006".
Els nens, les grans víctimes de la pobresa
L'estudi constata també un altre canvi de tendència. Si abans de la crisis el grup que més patia la pobresa eren els jubilats, ara són els nens. Els menors de 16 anys tenen més risc de pobresa (28,8%), les segueixen les persones d'entre 16 i 64 anys (20,6%) i en tercer lloc els jubilats (14,4%). Aquesta inversió s'entén per l'extensió de l'atur entre la població en edat activa, fet que provoca que els jubilats, fins i tots els que tenen pensions mínimes, tinguin en alguns casos més ingressos.
Tot i que durant la presentació de l'estudi no es van aportar dades concretes sobre crisi i suïcidis, l'informe reflexa que la taxa de mortalitat per suïcidi creix des del 2007 i que tres de cada quatre víctimes són homes (76,6%). L'augment s'explica “per l'alça que hi ha hagut en persones d'entre 40 i 60 anys”, segons Argimon.
Proposen augmentar l'IRPF dels declarants de més de 60.000 euros perquè beneficiï a 2'2 milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa
La Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, que agrupa més de 3.000 entitats socials, ha presentat aquesta setmana la proposta d’Impost de la Renda Negatiu per a persones i famílies amb baixos ingressos. La proposta, que va avançar-se fa dos mesos pel Dia Internacional de l'Erradicació de la Pobresa, s'ha presentat ara en el marc de les eleccions espanyoles del 20D.
L'Impost de la Renda Negatiu (IRN) és una mesura de redistribució de la riquesa que vol que les persones o unitats familiars amb ingressos més baixos rebin una subvenció monetària immediata a partir del transvasament directe dels impostos de les rendes més altes. A la pràctica, les rendes que declaren més de 60.000 euros pagarien un impost per tal que el seu IRPF servís per aquelles persones que la seva renda anual sigui igual o inferior a 12.000 euros l'any, xifra que es marca com a límit per definir una situació de pobresa.
Les entitats consideren que el percentatge fiscal que dediquen les persones hauria de ser de ser en relació a la renda. Per això, les rendes més altes, que és calcula que són les de 293.331 declarants, podrien aportar fins a 1.700 milions per tal que 2,2 milions de persones a Catalunya es puguin millorar i equilibrar mínimament les seves rendes. L'aportació multiplica per quatre la suma de totes les actuals prestacions socials econòmiques que perceben els ciutadans de Catalunya, sense comptar les pensions i el subsidi d’atur.
Les persones que es troben al límit del llindar de la pobresa haurien de fer una Declaració Negativa sobre la Renda que els donaria dret a percebre una subvenció pel valor dels diners que els faltaria per assolir un mínim de renda. La Taula del Tercer Sector destaca és un sistema redistributiu i equitatiu, que augmenta el consum i l'activitat econòmica i, a més, millora l'eficiència de les polítiques socials que poden destinar-se a sufragar altres aspectes per millorar la qualitat de vida de les persones.
La pobresa augmenta a Catalunya
Les desigualtats socials augmenten malgrat que l'economia creix. Segons l'índex Gini, les desigualtats social han crescut gairebé 5 punts i han passat del 20,6 el al 35,1 el 2014. L'any passat el 9'4% de les llars catalanes van viure amb uns ingressos inferiors o iguals a 9.000 euros l'any, un 1'2 més per sobre que l'any anterior. Es calcula que un milió i mig de catalans (20'9%) estan per sota del llindar de la pobresa, dels quals 900.000 (11'9%) pateixen pobresa severa.
Es vol garantir el dret a la pensió de viduïtat, arran d'una sentència del Tribunal Constitucional que enduria les condicions per percebre-la
El Parlament de Catalunya ha donat llum verda per unanimitat a un decret llei per crear un registre únic de parelles de fet. Es tracta d'un "pas més en la igualtat" i protecció dels drets d'aquestes parelles, segons ha explicat el conseller de justícia en funcions, Germà Gordó.
La Generalitat qualifica la decisió d' "imprescindible" i " necessitat clara" després que una sentència del Tribunal Constitucional endurís el març del 2014 les condicions per rebre la pensió de viduïtat i la negués a persones que havien perdut la seva parella.
A Catalunya, per cobrar aquesta pensió només cal demostrar una convivència de dos anys per qualsevol mitjà de prova admissible en dret o bé mitjançant escriptura notarial. Amb la mencionada sentència del Tribunal Constitucional, els dos anys exigits passaven a ser-ne cinc, i a més es requeria haver estat inscrit a un Registre de parelles de fet, com a mínim, durant dos anys. Aquest registre no existia a Catalunya, ja que no es va contemplar la seva creació en reformar el llibre II del Codi Civil Català.
Antecedents
Ajuntaments com el de Barcelona ja havien disposat de registres similars, però molts van haver de tancar-se després de diverses alertes policials que advertien que els fitxers permetien la regularització d'immigrants sense papers.
El conseller de Justícia, Germà Gordó, ha explicat que ja hi ha converses amb tots els municipis per coordinar el desplegament del registre, però no ha revelat quins seran els controls que farà la Generalitat per garantir que no hi hagi frau. Tampoc s'ha parlat del calendari d'implementació. El desplegament haurà d'aprovar-se en els propers quatre mesos, segons recull el decret.
Tot sembla indicar que el resgistre serà operatiua partir del gener de 2016 i, inicialment, caldrà la inscripció presencial a les oficines del departament de Justícia a Barcelona, tot i que la intenció és que de mica en mica s'estengui a tot el territori. De fet, aquesta inscripció és voluntària, perquè el registre com a parella de fet es pot continuar fent a través de notari o als ajuntaments que tenen registre propi.
A efectes pràctics també es pot questionar que el decret permeti esquivar la sentència del TC, ja que l'Estat pot decidir pagar la pensió només en aquells casos que es compleixin els seus criteris.
Es tracta d'un estudi que recull la veu de professionals del sector així com de persones ateses en el marc del treball social, que mostren la seva preocupació per les conseqüències que té la crisi econòmica en la intervenció amb les famílies. Tant particulars com professionals estan d'acord que l'increment de la gestió de prestacions econòmiques individuals i de recursos de primera necessitat com l'habitatge, els subministraments, l'alimentació o el material escolar van en detriment del treball social comunitari.
La massificació dels serveis socials bàsics i les llistes d'espera són les principals conseqüències de la crisi que famílies i professionals denuncien. Els treballadors socials asseguren que les visites a domicili i els processos d'acompanyament enforteixen el vincle entre la família i els serveis socials i alerten de la reducció pressupostària.
La investigadora principal de la recerca sobre La intervenció amb les famílies des del treball social, Josefina Fernández, apunta que "la implicació plena dels professionals del treball social i les famílies en aquesta recerca dóna autenticitat als resultats obtinguts ja que provenen dels seus actors principals”.
Fa una dècada el sistema de serveis socials a Catalunya es preparava per créixer i consolidar-se per atendre amb qualitat les necessitats socials d’aquell moment. Tanmateix, aquest procés es va veure sotragat, entre d’altres, per la crisi econòmica. En comptes d’emprendre aquest procés d’enfortiment, els serveis socials han patit un gir cap a l’assistencialisme i s’han vist abocats a ser el principal dispositiu d’atenció a les noves situacions de pobresa, desvirtuant-se així el seu caràcter promocional, preventiu i comunitari. En lloc d’abandonar el seu caràcter residual i de configurar-se com un sistema d’accés universal amb un objecte específic, s’accentua el seu paper de calaix de sastre, d’última xarxa que s’espera que reculli totes aquelles situacions que deixen de ser ateses pels altres sistemes. D’aquesta manera s’evidencia la incapacitat del nostre feble Estat del benestar de garantir l’accés als drets socials.
Els professionals de l’àmbit social hem denunciat les pèrdues que ha sofert el sistema de serveis socials, però el nostre paper no pot ser només reactiu. També hem de ser propositius i repensar els serveis socials en clau de futur. El compromís del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya amb la justícia social ens obliga a fer tanmateix les nostres aportacions en aquest moment constituent que està vivint el nostre país, com també estan fent altres col·legis i organitzacions, per fer un replantejament dels drets socials i, molt particularment, del dret als serveis socials. Així doncs, i amb la participació de persones del món professional i acadèmic, hem elaborat un document en què oferim la nostra anàlisi i propostes.
Partim de la constatació que les estructures bàsiques en benestar social (salut, educació, serveis socials, habitatge, ocupació, pensions i ajudes) creades a l’inici de l’etapa democràtica ja no serveixen per fer front a la situació actual. Ens trobem davant un canvi d’època, que reclama un nou paradigma en la concepció, garantia i efectivitat dels drets socials. Les velles respostes ja no serveixen per respondre a problemes nous i cada vegada més complexos.
En l’actual marc constitucional, els principals drets socials –els que es refereixen a la salut, l’educació, el treball, la seguretat social, l’habitatge– no gaudeixen de la mateixa garantia que els drets civils i polítics, ja que no es poden fer efectius directament, sinó que depenen de les lleis que els desenvolupen. Per altra banda, el dret als serveis socials, tal i com avui els entenem, es recull de manera exigua i confusa.
En aquest sentit, la primera de les propostes que fem en l’esmentat document és que els drets socials han de tenir la mateixa efectivitat, grau de protecció i garantia legal que la resta de drets fonamentals. I entre aquests drets cal un reconeixement explícit al dret universal i garantit als serveis socials. Així doncs, en un nou marc constitucional, els drets socials han de trobar un fonament sòlid que n’asseguri la seva efectivitat, i que els blindi davant les transformacions del context sociopolític. En el document hem volgut aprofundir en una anàlisi específica dels serveis socials, sense deixar de banda la referència explícita a béns com la salut, l’educació, l’ocupació i l’habitatge, que són atesos per altres sistemes de l’Estat del benestar, per dos motius: 1) en tots aquests sistemes es fa necessari algun tipus d’intervenció social, i 2) la manera com es defineixen i configuren aquests altres sistemes influeix en la pròpia configuració del sistema de serveis socials, a qui tradicionalment s’ha assignat un paper subsidiari, traslladant-li les funcions rebutjades pels altres sistemes. Així doncs, hem proposat noves formulacions d’aquests drets socials per adequar-les a les noves realitats.
El grup d’experts ha coincidit en la necessitat de replantejar el concepte de serveis socials. En aquest sentit, les principals consideracions efectuades són les següents:
El sistema de serveis socials té unes responsabilitats específiques que són: a) promoure l’autonomia personal, inclosa la capacitat de decidir, i atendre les situacions de dependència; b) contribuir a l’exercici dels drets i deures de les persones, especialment de les que per minoria d’edat o per dificultats en l’exercici de la capacitat jurídica necessiten protecció i mesures de suport per a la presa de decisions; i c) oferir suport per compensar les limitacions de desenvolupament personal i de relació i d’integració social i comunitària per raó de discapacitat, discriminació, manca greu d’oportunitats o les derivades de moments disruptius de la vida.
Els serveis socials vetllen pel foment de l’autonomia-autodeterminació-capacitats, de la interrelació, de la prevenció, de la promoció, de la protecció, de la recuperació i de la cura.
Per assegurar l’especificitat dels serveis socials i el seu desenvolupament cal excloure’n: a) les prestacions econòmiques per cobrir les necessitats bàsiques, que s’haurien de gestionar des del sistema de pensions i garanties de renda, i b) les funcions de determinació de la situació econòmica i social per accedir a recursos que corresponen als altres sistemes.
Us convidem a llegir el document i a sumar-vos al procés de repensar els serveis socials per encarar els nous reptes que tenim al davant. FONT: SOCIAL.CAT
Les dades del darrer CEO reflecteixen que el 22% de la població ha hagut de recórrer a l'ajuda econòmica de familiars i el 19% ha tingut problemes de salut
La crisi causa estralls en la salut dels catalans. D'acord amb l'enquesta "Valors socials i polítics", publicada ahir pel Centre d'Estudi d'Opinió (CEO), un 34,7% dels catalans ha patit dificultats per dormir a causa de les mancances econòmiques i un 18,6% ha tingut algun problema de salut.
A més, un 27% es planteja emigrar a un país estranger, un 21,9% ha hagut de demanar ajuda econòmica a la família per arribar a final de mes i el 6,9% de la població ha canviat de domicili forçat pels contratemps econòmics o laborals.
L'estudi, realitzat a través d'una enquesta telefònica a 1.050 ciutadans, posa de manifest que la majoria de la població (74,8%) considera que la crisi ha polaritzat la societat en guanyadors i perdedors. Tan sols el 23,6% creu que els anys de mancança econòmica ens perjudiquen a tots.
Qui són els principals guanyadors? Els enquestats tenen clar que els rics en surten reforçats -així ho defensen un 43,2%-, i els polítics (20,8%), els empresaris (17,5%) i el sector financer (13,6%) també. Per contra, els grans damnificats són els treballadors (34,6%), la ciutadania (26,8%), els pobres (21,3%), la classe mitjana (18,1%) i la classe baixa (10,8%).
Suspens de les polítiques per frenar la crisi
La major part dels enquestats qualifiquen d'inadequades les accions polítiques per fer front a la crisi. Ni el govern espanyol, ni el català, ni tampoc l'europeu no es lliuren de les crítiques.
Un 48,4% dels ciutadans considera inadequades les mesures europees, un 49,2% creu que les espanyoles tampoc no són encertades i un 42,7% rebutja les accions que ha dut a terme la Generalitat. El pitjor valorat, però, és l'executiu espanyol: un 73,4% de la població considera inadequades o molt inadequades les seves actuacions per revifar la situació econòmica.
Benestar personal
El 95% dels participants aproven la seva vida actual. Un 32,7% la puntua amb un 8, un 20,6% amb un 7 i un 14,3% amb un 9. La perfecció, l'anhelat 10, tans sols està a l'abast del 12,6% dels enquestats.
La família és l'àmbit de la vida més preuat. Un 87,5% la consideren molt important, davant del 64,7% en el cas del treball i el 56,2% en referència a les amistats. La religió i la política són considerades "molt importants" només pel 9,5 i el 18,7% de la població.
Valors polítics i morals
L'enquesta també recull el grau de tolerància o justificació de determinats comportaments i pràctiques subjectes a debat o qüestionament moral, presents a l’Enquesta Mundial de Valors, com ara l'homosexualitat, la immigració, l'eutanàsia, entre d'altres.
De les dades se'n desprèn que un 41,8% de la població està "molt d'acord" que la gent hauria de poder decidir quan vol morir, un 42% hi està "d'acord" i un 2% "molt en desacord".
Pel que fa a l'adopció per part de parelles homosexuals, la majoria (78,3%) coincideix en afirmar que haurien d'adoptar amb les mateixes condicions que les heterosexuals.
La qüestió que ha suscitat més rebuig (48,7%) ha estat l'afirmació "amb tanta immigració un jo no se sent com a casa". Tan sols un 10,9% s'hi ha mostrat "molt d'acord" i un 23,9% "d'acord".
Les pràctiques i comportaments més intolerats pels catalans són la violència masclista, el suborn per complir funcions, la tortura als detinguts i l'engany en el pagament d'impostos. Per contra, en una escala de l'1 al 10, les pràctiques més justificables pels catalans són la inseminació artificial (8,1), el divorci i l'homosexualitat (7,9), l'eutanàsia (7,4) i l'avortament (6,5). La prostitució i el suïcidi han estat puntuats amb un 4 i un 3,5, respectivament.
Com ja et vam anunciar a través del nostre web, el passat 23 de juliol el Col·legi va firmar un acord de col·laboració amb la Universitat de Vic per coordinar plegats el primer Postgrau de Peritatge Social. Es tracta d’un Postgrau pioner en tot l’Estat i a Europa, que té com a finalitat l’especialització en ciències socials forenses dels professionals de l’àmbit social.
El Postgrau de Peritatge Social, coordinat per Laura Crous, Referent del Grup de Peritatge Social del Col·legi, i Sílvia Madrid, Coordinadora de Treball Social de la Universitat de Vic, compta amb7 mòduls diferents, que tenen com a objectiu dotar a l'alumnat de coneixements teòrics i pràctics per a la seva praxis com a especialista dins l'àmbit judicial, així com d'habilitats per a l’elaboració, exposició i defensa del seu dictamen.
Amb una orientació professionalitzadora, el Postgrau està adreçat a professionals de l'àmbit social i que estiguin graduats o diplomats en Treball Social. Un cop finalitzat, els alumnes podran optar per sortides professionals en l’àmbit jurídic, emprenedoria com a perit o pèrita extrajudicial privat, o d’ofici a demandes d’instàncies judicials (Jutjats, Tribunals, Ministeri Fiscal...).
La formació, que es realitzarà presencialment els divendres i dissabtes a la Seu Central del Col·legi Oficial de Treball Social(c/Portaferrissa 18, 1r 1a Barcelona), s’iniciarà el proper novembre de 2015 i finalitzarà a mitjans de juny de 2016.
El proper 16 de setembre a les 18 hores organitzarem una xerrada informativa sobre el Postgrau de Peritatge Social a la Seu Central del Col·legi (c/Portaferrissa 18, 1r 1a Barcelona),on ampliarem la informació i podrem resoldre els teus dubtes. Per assistir preguem que confirmis assistència a través del correu catalunya@tscat.cat. Mentrestant, pots veure tota la informació detalladaclicant aquest enllaç.
Esperem que aquesta informació sigui del teu interès. Qualsevol dubte o aclariment pots contactar amb el Col·legi a través del telèfon 93 318 55 93 o el correu catalunya@tscat.cat.
Estem convençudes que aquest nou projecte impulsarà més que mai el paper del Peritatge Social dins de la professió del Treball Social.
Consulta el programa del nou Postgrau de Peritatge Social
Com ja vam anunciar, el 23 de juliol el Col·legi va firmar un acord de col·laboració amb la Universitat de Vic per coordinar plegats el primer Postgrau de Peritatge Social. Es tracta d’un Postgrau pioner en tot l’Estat i a Europa, que té com
a finalitat l’especialització en ciències socials forenses dels professionals de l’àmbit social.
Amb una orientació professionalitzadora, el Postgrau està adreçat a professionals
de l'àmbit social que estiguindiplomats o graduats en Treball Social.El Pla d’Estudis
comptarà amb 7 mòduls diferents, que tenen com a objectiu dotar a l'alumnat de
coneixements teòrics i pràctics per a la seva praxis com a especialista dins l'àmbit judicial,
així com d'habilitats per a l’elaboració, exposició i defensa del seu dictamen.
Un cop finalitzat el Postgrau, els treballadors socials podran optar per sortides professionals
en l’àmbit jurídic, emprenedoria com a perit o pèrita extrajudicial privat, o d’ofici a demandes
d’instàncies judicials (Jutjats, Tribunals, Ministeri Fiscal...).
La formació, que es realitzarà presencialment els divendres i dissabtes a la Seu Central del Col·legi Oficial de Treball Social (Portaferrissa 18, 1r 1a Barcelona), s’iniciarà el proper novembre de 2015
i finalitzarà a mitjans dejuny de 2016.
El proper dimecres 16 de setembre a les 18 hores es realitzarà a la Seu Central del Col·legi (Portaferrissa 18, 1r 1a Barcelona) una xerrada informativa sobre el primer Postgrau de Peritatge Social. Per assistir preguem confirmació d’assistència a través del
correu catalunya@tscat.cat.
Qualsevol dubte o aclariment pots contactar amb el Col·legi a través del
telèfon 93 318 55 93 o el correucatalunya@tscat.cat
S’han documentat més de 360 expedicions d’embarcacions catalanes amb esclaus entre 1790 i 1845, que demostren la participació de comerciants i grans famílies del Principat en aquest negoci, clandestí des que fou prohibit el 1820
La participació dels comerciants catalans en el tràfic d’esclaus, principalment a Cuba, ha estat un terreny pel qual la historiografia catalana sempre ha passat de puntetes. Malgrat les dificultats per documentar el comerç negrer, es pot constatar que la burgesia catalana va tenir un pes notable en el tràfic d’esclaus a les Antilles. Els indians (nom que rebien els comerciants que van anar a fer negocis a les Antilles i després van tornar a la metròpoli) van amassar grans fortunes, que van ser transferides i invertides al llarg del segle XIX a Catalunya, especialment a Barcelona. Aquest va ser un dels factors clau del creixement econòmic i la industrialització de la capital catalana durant aquella època.
El comerç d’esclaus en xifres
Quan, el 1789, la corona espanyola va liberalitzar el tràfic d’esclaus sense limitacions, els indians provinents de Catalunya controlaven bona part del comerç de Cuba. A més, el Decret de Nova Planta permetia el comerç directe entre el port de Barcelona i les colònies americanes (de fet, el port català tenia més rutes comercials amb l’Atlàntic que amb el Mediterrani).
Antonio López i López, marquès de Comillas. A part de fundar el Banco Hispano Colonial, la Companyia General de Tabacs de Filipines i la Companyia Transatlàntica de Vapor, també va ser propietari i traficant d'esclaus.
Segons apunta l’historiador Josep Maria Fradera a La participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845), les embarcacions catalanes que van comerciar amb esclaus fins que es va abolir el tràfic l’any 1820 (en entrar en vigor el tractat angloespanyol de 1817) van ser un mínim de 146, del total de 589 vaixells negrers espanyols. Entre 1790 i 1820, es van registrar fins a 1.859 expedicions negreres als quatre ports autoritzats de Cuba (l’Havana, Matanzas, Santiago i Trinidad). Així doncs, durant aquests 30 anys, el tràfic d’esclaus català va representar un 7,5% del total de naus negreres de tot el món arribades a l’illa i un 24,7% de les espanyoles. En total, es calcula que els comerciants catalans van portar més de 30.000 esclaus –més del 15% del total– a Cuba des de l’Àfrica i altres illes antillanes. Cal assenyalar que, a les expedicions catalanes provinents de l’Àfrica, les més habituals entre 1810 i 1820, la mitjana era de 235 esclaus per embarcació. La fragata Moctezuma, capitanejada per un home anomenat Bru, va establir el rècord d’esclaus per vaixell: 820.
Durant el període establert entre 1820 i 1845, el tràfic d’esclaus ja era il·legal. Però, el comerç negrer, lluny d’aturar-se o disminuir, va augmentar enormement. Entre 1790 i 1820, havien entrat entre 200.000 i 270.000 esclaus a Cuba; durant els vint-i-cinc anys següents, van ser entre 400.000 i 477.000. S’estima que els vaixells negrers catalans van fer fins a 220 rutes il·legals per comerciar amb esclaus. 56 expedicions van ser capturades i jutjades pels anglesos a les costes de Sierra Leone.
Fins al 1820, el negoci negrer es considerava una transacció més. Segons l’historiador Jordi Maluquer, “gairebé tots els comerciants s’hi van dedicar en un moment o altre”
Pels esclaus, el viatge podia durar fins a tres mesos i es convertia en un infern. Els encadenaven els uns als altres perquè ocupessin el mínim espai possible i rebien l’aigua i el menjar justos per sobreviure; sovint, eren alimentats a la força. Cada dos o tres dies, podien sortir a la coberta per estirar les cames una estona. Els vaixells anaven a buscar-los a les costes orientals africanes i els capturaven directament o els compraven als cacics negres d’algunes tribus. Infants, homes i dones eren transportats a les Antilles o el Brasil, engreixats durant unes setmanes i, després, venuts per treballar a les plantacions.
Les famílies esclavistes
El nombre de famílies catalanes i grans comerciants que es van enriquir gràcies al tràfic d’esclaus és extensa. Fins al 1820, el comerç negrer es considerava una transacció més dels negocis mercantils i, segons afirma l’historiador Jordi Maluquer, “gairebé tots els comerciants s’hi van dedicar en un moment o altre”. A partir de 1820, quan entra en vigor el tractat d’abolició, el tràfic d’esclaus passa a ser un negoci més lucratiu i controlat per alguns dels grans comerciants que ja estaven establerts a l’illa. Les famílies Samà i Vidal-Quadras, Antonio López i López, Joan Xifré, Miquel Biada o Joan Güell són algunes de les personalitats catalanes destacades que es van lucrar amb aquesta activitat. Tot i que no tots els comerciants van entrar en el món del comerç amb esclaus, gairebé tots els empresaris catalans que residien a Cuba eren propietaris d’esclaus. Alguns d’ells encara conserven estàtues i carrers amb el seu nom a Barcelona i altres ciutats, com Josep Xifré, López i López o Güell.
El retorn dels capitals
La relació estratègica de les grans famílies empresarials catalanes amb Cuba va convertir Barcelona en una ciutat del retorn, especialment pels indians més rics i poderosos, independentment que fossin catalans d’origen o no (el marquès de Comillas, els Goytisolo o Zulueta, per exemple, no ho eren). El retorn dels indians va significar, també, el retorn de bona part dels beneficis i els capitals generats a l’illa amb mà d’obra esclava o a través del tràfic d’esclaus. Aquests recursos financers van nodrir la inversió en àmbits diferents: des de la indústria tèxtil a alguns dels primers grans bancs del moment, passant pels ferrocarrils i la inversió immobiliària en un moment d’expansió urbana (coincidint amb la creació de l’Eixample). El Banco Hispano Colonial, fundat el 1876 i presidit (els set primers anys) pel poderós empresari esclavista Antonio López i López i uns altres set indians enriquits a Cuba, va ser un dels catalitzadors del retorn de riquesa de les Antilles a Barcelona, on tenia la seu. L’entitat va néixer per finançar projectes comercials amb les colònies espanyoles i va participar en la creació de la Companyia General de Tabacs de Filipines l’any 1881. També va invertir en el Ferrocarril Metropolità de Barcelona o en la Societat General de les Aigües de Barcelona i va finançar obres públiques de remodelació urbanística a la capital catalana, com l’obertura de la Via Laietana.
No és d’estranyar, doncs, que Barcelona esdevingués el centre del negoci colonial espanyol durant la darrera meitat del segle xix. Era on tenien la seu les tres empreses –i els seus accionistes– que més van fer per transferir les riqueses antillanes: la Companyia Transatlàntica Espanyola, el Banco Hispano Colonial i la Companyia General de Tabacs de Filipines.
Intentant marcar distàncies
La burgesia catalana no va restar al marge del colonialisme espanyol i el comerç esclavista, però va intentar desmarcar-se’n durant la guerra d’independència de Cuba i les Filipines. El 1898, la Unió Catalanista va publicar dos manifestos dirigits al poble català en què criticava el model polític ineficient, corrupte i de desgovern d’Espanya. Els escrits marcaven distàncies sobre la política colonial desenvolupada per l’administració espanyola, davant l’anunciada pèrdua de Cuba i les Filipines.
Josep Xifré i Casas. Primer president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (l’antecedent de La Caixa), que va fundar el 1808, i líder d’institucions burgeses com la Junta de Beneficència de la ciutat. Va ser propietari d'esclaus.
La realitat, però, és que el grau d’implicació de Catalunya en la política colonial espanyola i el tràfic d’esclaus durant el segle xix va ser molt elevat i es va dirigir, en bona part, des de Barcelona. L’historiador Martín Rodrigo ho explica a ‘Catalunya i el colonialisme espanyol (1868-1899)’. L’any 1869, durant la revolta de la Guerra dels Deu Anys a Cuba, la Diputació de Barcelona va enviar tres expedicions de voluntaris catalans per sufocar la revolució i defensar els interessos econòmics nacionals a l’illa. Els 3.600 voluntaris enviats des de Barcelona multiplicaven per tres els efectius que corresponia aportar (1.164 soldats). Els indians que van organitzar i finançar l’embarcament de voluntaris van participar en la creació del Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona i, posteriorment, van crear la potent entitat financera del Banco Hispano Colonial.
La relació estratègica de les grans famílies empresarials catalanes amb Cuba va convertir Barcelona en una ciutat del retorn, especialment pels indians més rics i poderosos
El tràfic d’esclaus i l’enriquiment a costa de les colònies que Catalunya, Espanya o la resta de nacions marítimes europees van perpetrar és una pàgina de la història encara força silenciada. Però el cert és que totes hi van participar. Encara s’han de quantificar els beneficis econòmics obtinguts –base del creixement i de la modernització de les metròpolis– i els danys i les ferides obertes que van generar.
Quines famílies i indians catalans es van enriquir amb els esclaus?
Hi ha tretze casos comprovats de grans comerciants que es van enriquir amb l’explotació esclavista, ja fos com a hisendats productors de sucre que usaven mà d'obra esclava o pròpiament com a traficants de persones. Repassem-los:
Antonio López i López, marquès de Comillas. Propietari i traficant. Una de les persones més riques i influents de l’Estat espanyol a l’època. Originari de Cantàbria però instal·lat a Barcelona, va fundar el Banco Hispano Colonial, la Companyia General de Tabacs de Filipines i la Companyia Transatlàntica de Vapor, entre altres empreses.
Francesc Martí i Torrens Panxo. Gracienc de naixement, va emigrar a Cuba a principis del segle xix sense diners i va començar dedicant-se a l’hostaleria, la pesca i la pirateria. Arran dels seus coneixements de la costa, el van nomenar subdelegat de la Marina de la Chorrera a l’Havana, on va passar a controlar pescadors i comerciants. També es va dedicar al tràfic negrer. L’any 1837, va fer construir el Gran Teatro de La Habana.
Família Vidal-Quadras. Avantpassats directes de l’expresident del Partit Popular català i grans financers a Barcelona. La seva casa familiar va ser una de les entitats més importants en crèdit comercial i negoci amb lletres de canvi.
Joan Güell. Traficant d’esclaus i propietari de treballadors negres i ingenios. Intel·lectual orgànic destacat de la burgesia catalana, industrial i financer de primer nivell a Barcelona quan va tornar i una de les figures més conegudes de l’època. Impulsor de la Maquinista Terrestre i Marítima. El seu fill Eusebi, industrial, polític i mecenes, va manar construir el Park Güell i la Colònia Güell.
Miquel Biada. Propietari i traficant d’esclaus, va impulsar del primer ferrocarril peninsular (que unia les ciutats de Barcelona i Mataró) i es va convertir en un important industrial maresmenc.
Família Goytisolo. Propietària hisendada, amb membres destacats a l’elit cubana, d’origen basc i retornada a Barcelona. Els germans escriptors –Juan, Luis i el ja difunt José Agustín Goytisolo– en són descendents directes.
Josep Xifré. Propietari d’esclaus, inversor immobiliari i membre destacat de l’elit d’indians retornats a Barcelona. Primer president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (l’antecedent de La Caixa) i líder d’institucions burgeses com la Junta de Beneficència de la ciutat.
Salvador Vidal. Propietari d’esclaus i ingenios que va formar part de la junta de govern del Banc de Barcelona durant la dècada de 1870.
Tomàs Ribalta. Una de les persones més riques d’Espanya en temps de la Restauració i, probablement, de les primeres fortunes de la ciutat de Barcelona. Va fer inversions immobiliàries i adquisicions sumptuàries com és el cas del Palau Marc de la Rambla.
Família Samà. Nissaga d’esclavistes majoritàriament retornats a Vilanova i la Geltrú i Barcelona, on es van integrar a l’elit empresarial, comercial i financera del moment. La família va adquirir títols nobiliaris, com els de marquès de Vilanova i la Geltrú o marquès de Mariana, que actualment són ostentats pels seus descendents directes: Javier de Fontcuberta i de Samà i Mariana de Fontcuberta i Juncadella, respectivament. El primer està implicat en operacions immobiliàries molt criticades a l’Eixample, a banda de diversos escàndols menors.
Esteban Gatell. Traficant d’esclaus, va ser un capitalista amb inversions molt importants a l’empresa La Maquinista, a la línia ferroviària de Barcelona a València, les línies de vapor i el Fomento del Ensanche de Barcelona, entre molts altres.
Jose Pedro Taltavull. Propietari d’esclaus i posteriorment inversor i financer. Juntament amb el marquès de Comillas i altres indians retornats –majoritàriament esclavistes–, va impulsar el Banco Hispano Colonial, el banc espanyol més gran del moment, que seguiria actiu fins ben entrat el segle XX.
Família Rabassa i Milà de la Roca. Membres de l’elit catalana amb nombrosos encreuaments matrimonials amb les grans famílies del moment. Grans traficants d’esclaus.
Entrades
