dijous, 17 de juliol de 2008

ELS PROCESSOS PSICOLÒGICS

Per entendre el raonament humà, i les capacitats i funcionament de la raó, cal entendre com funcionen els processos psicològics, els seus orígens i la seva evolució. Aquí teniu unes pautes fonamentals:

ESTUDI DELS PROCESSOS CIENTÍFICS

La psicologia és una ciència, sabent que ciència és l´aproximació general per a l´adquisició del coneixement. L´adquisició de coneixement comprèn l´ús de certs mètodes i l´adhesió a alguns valors o normes essencials. El mètode general de la ciència és l´observació sistemàtica i l´experimentació directa, i les normes impliquen el compromís de l´objectivitat, de la exactitud i de l´escepticisme: aquests mètodes i valors són independents del contingut de qualsevol camp específic, per tant, realment podem concloure que la psicologia és certament científica. En l´estudi dels processos psicològics es empra el mètode hipotètic-deductiu, mètode experimental que comprèn en el seu procés l´observació, la formulació d´hipòtesis, la deducció de conclusions i la verificació o contrastació d´hipòtesis.

El que si ens trobem és amb diferents orientacions o paradigmes. La diversitat i la fragmentació són dos de les primeres característiques de la psicologia científica. Cada escola es diferencia de les demés per l´enfocament teòric, l´èmfasis sobre determinades àrees d´estudi i les preferències metodològiques.

Les teories representen els esforços dels científics de qualsevol camp per respondre a la pregunta: "perquè?"; consten de dos parts principals, els conceptes bàsics i les afirmacions referides a les relacions entre aquests conceptes, aquestes parts generen proposicions comprovables a les relacions entre aquests conceptes; aquestes parts generen proposicions comprovables que són examinades mitjançant la investigació, el que determinarà si son veritables. El desenvolupament de teories es un objectiu necessari i primari de totes les ciències, i, per suposat, la psicologia, al ésser una ciència, necessita del desenvolupament de teories. Es necessita explicar els fenòmens que s´estudien, pel que una gran part de l´esforç va dirigit a construir i provar teories específiques; així és com va creixent i enriquint-se aquesta ciència i en general totes les ciències.

Es considera com a data d´inici de la psicologia científica l´any 1879, any en el que Wihelm Maximiliam Wundt crea el primer laboratori de psicologia experimental a la Universitat alemanya de Leipzig. En Wundt li toca l´honor d´ésser el fundador de la psicologia, com a ciència.

La psicologia es una ciència en la que ens trobem amb diferents orientacions o paradigmes. La diversitat i la fragmentació són dos de les primeres característiques de la psicologia cientí fica. Cada escola es diferencia de la resta per l´enfocament teòric, l´èmfasis sobre determinades àrees d´estudi i les preferències metodològiques.

En el paradigma del mentalisme, l´objecte d´estudi és la ment conscient, en el objectivisme és la conducta observable i en el cognitivisme és la ment com a processador d´informació.

L´existència de paradigmes o orientacions diferents dificulta la conceptualització d´aquesta àrea de la saviesa, existeixen moltes formes d´entendre la psicologia i es difícil concretar aquesta diversitat en una única definició. Una definició temptativa pot ésser: Psicologia és la ciència que estudia l´activitat dels organismes en el seu entorn. L´objecte d´estudi de la psicologia són tant els processos mentals i les seves funcions, com la conducta i les seves activitats manifestes.

La psicologia dels processos és una psicologia científica, basada en el mètode experimental, el contingut del qual és l´estudi de la persona major adulta, com a ésser individual i normal, i l´la fi és la investigació bàsica, el coneixement dels processos psicològics.

En l´estudi dels processos psicològics s´empra el mètode hipotètic-deductiu, que és un mètode experimental, el moments fonamentals seus són l´observació, la formulació d´hipòtesis, la deducció de conclusions i la verificació o contrast d´hipòtesis.

Dels diferent procediments d´observació, el més típic dels processos psicològics és la observació sistemàtica al laboratori. En la formulació d´hipòtesis, degut a les característiques de la psicologia dels processos, s´empren les explicacions funcionals i, en el seu efecte, les explicacions deductives.

La verificació o contractació, procediment pel qual es comproven les hipòtesis que pretenen convertir-se en afirmacions científiques, és el moment bàsic en el desenvolupament del mètode hipotètic-deductiu, la trobada entre les hipòtesis i els fenòmens empírics. La contrastació és el conjunt d´accions i d´operacions que l´investigador realitza per a comprovar empíricament les relacions entre les variables proposades i les seves hipòtesis.

La investigació psicològica pot trobar-se mancada des del punt de vista de l´investigador i des del punt de vista del subjecte investigat. Dintre dels diferents biaixos de l´experimentador estan: el cansament, el grau d´ansietat, les relacions entre l´investigador principal i els seus assistents, el sexe i l´efecte del caire de l´experimentador o manera en que les expectatives de l´experimentador poden afectar als resultats. Dintre dels caires del subjecte experimental es troben: el sexe, l´experiència en el número d´experiments realitzats, l´actitud i motivacions generals del subjecte davant la situació experimental, el caire de la selecció i les característiques de la demanda que agrupa múltiples aspectes que es deriven de la participació conscient del subjecte en la tasca experimental.

L´ATENCIÓ

Des del punt de vista científic ningú sap el que és l´atenció, ningú és capaç d´induir un raonable consens al respecte. D´acord amb Rosselló (1999) podem concloure que l´atenció no és ni una ni simple. Aquesta afirmació té el suport de moltíssimes investigacions entorn als seus mecanismes, que revelen una naturalesa complexa i diversa de la que encara s´està lluny de comprendre. Pe tant , existeix una falta de consens en la comunitat científica que sembla deguda a que l´atenció es múltiple i diversa i que els numerosos paradigmes utilitzats en el seu estudi poden afectar a mecanismes atencionals genuïnament diferents , el que inevitablement repercuteix en els seus resultats. Potser el que pasa en darrera instància es que, com afirma All port(1993), no pot haver una teoria simple de l´atenció, com no la pot haver-hi referida a la intel·ligència o del pensament.

En quan al moment en el que es produeix la selecció atencional en la seqüència de processament, s´ha vist a través dels models d´atenció com uns donen suport a la idea de que la selecció es produeix abans de processar semànticament els estímuls, i en canvi altres consideren que els processament és molt més tardà. Les dades me´s recents procedents d´estudis amb potencials evocats apunten a que l´atenció pot actuar en diferents moments i que els mecanismes atencionals poden variar en cada cas. Pot donar-se la selecció des de la mateixa retina a les àrees més especialitzades, augmentant en intensitat a mesura que avança en el processament; no obstant, es necesiten més investigacions per arribar a una conclusió general.

Tant les evidències experimentals, com les que procedeixen dels estudis neurofisiològics, dels neuropsicològics, i dels basats en la utilització de les modernes tècniques de neuroimatge, apunten cada cop de forma més inequívoca a la consideració de l´atenció com u mecanisme múltiple amb funcions diverses.

Els numerosos avenços metodològics aplicats a l´estudi de l´atenció, a la investigació dels seus mecanismes, revel.len que la naturalesa de l´atenció és summament complexa, i diversa i encara estem bastant lluny de comprendre-la en la seva totalitat.

Es pot definir l´atenció com un mecanisme cognitiu que ens permet exercir un control voluntari sobre la nostra activitat perceptiva, cognitiva i de conducta; activa/inhibidora i organitza les diferents operacions mentals requerides per arribar a obtindre l´objectiu que pretenem, i la seva intervenció és necessària quan i en la mesura en que aquestes operacions no poden desenvolupar-se automàticament.

Una de les funcions primordials de l´atenció és la d´exercir una acció selectiva en el processament de la informació.

Existeixen varis elements estimulants que determinen la nostra atenció. Algunes vegades l´atenció s´orienta cap a una estimulació concreta guiada pel que desitgem obtindre en un moment concret, i altres vegades són les característiques dels estímuls els que la guien.

Els models de filtre coincideixen en la funció selectiva de l´atenció i cadascun tracta d´explicar el lloc en el que opera en el sistema cognitiu el mecanisme de selecció de l´informació, l´atenció.

Els models de recursos limitats o de capacitat limitada posen l´èmfasis en la intensitat amb la que s´atén una informació, consideren l´atenció com una energia mental que es distribueix de forma variable en diferents operacions mentals depenen de les demandes de les tasques. L´atenció és un sistema de recursos limitats que no té una localització específica i que es distribueix entre les estructures i processos en funció de les demandes.

Els recursos atencionals es distribueixen entre els processos o tasques que es realitzen en un moment donat. Existeixen dos nivells de processament: el controla i l´automàtic. No són categories separades, sinó els extrems d´un continu, i la distinció entre ambdós és gradual, de forma que hi ha processos que són totalment automatitzats i altres que es produeixen exclusivament sota el control atencional, però també els hi ha que són nomès parcialment automàtics o controlats operant ambdós nivells conjuntament.

L´investigació actual sobre l atenció s´està realitzant des de la psicologia experimental cognitiva, la neuropsicologia, la neurofisiologia i l´enfocament connexionista. Els enfocaments actuals tenen oberts varis fronts; entre ells, el que pretén explicar ca a on s´enfoca la selecció d´informació que realitza l´atenció, si és un procés de selecció per a la percepció o per a l´acció.

Tots els indicadors de mesura de l´atenció són indirectes i reflexen vies possibles per les que poden actuar l atenció. Els indicadors més habituals són mesures de rendiment, psicofisiològiques i de conducta.

LA PERCEPCIÓ

Tots reconeixem els objectes que hi ha en el nostre ambient; reconèixer quelcom del que ens envolta és una activitat tan quotidiana que ens sembla que es fa sense esforç, de manera immediata, i ens és difícil imaginar que siguin complexes les operacions involucrades en el reconeixement d´allò que ens és familiar.

Com s´ha anat sabent, , una de les preocupacions fonamentals de la psicologia de la percepció és conèixer com s´obté l´informació respecte del medi ambient del que ens envolta, sabent que la primera entrada d´aquesta informació es alguna forma d´energia física a la que són sensibles els receptors sensorials, com es realitza aquesta traducció de l´energia en informació perceptiva encara no s´ha resolt.

Els estímuls es codifiquen per mitjà d´una sèrie d´operacions realitzades sobre ells en les diferents etapes del processament. El punt fonamental d´aquest procés és que el reconeixement implica la comparació de les propietats sensorials estretes o tretes a partir de l´estimul amb alguna representació´del mateix que està emmagatzemat en la memòria.

Aquesta incògnita s´ha tractat de resoldre en la percepció visual mitjançant els diversos models de reconeixement d´objecte, però cap d´ells presenta una explicació completa referida de la informació perceptiva. Cada sistema de representació d´objectes posseeix els seus punts forts i fluixos, i fins i tot potser que tots estiguin presents en major o menor mesura en el processament visual.

L´activitat sensorial i la percepció mantenen una estreta relació: l´activitat sensorial és la condició necessària de la percepció, és la implementació física de l´activitat perceptiva, i la percepció no es limita a un procés passiu de descodificació de l´informació sensorial rebuda, sinó que interpreta les sensacions dotant-les d´organització i significat en virtut de l´experiència anterior.

Es poden definir la percepció com l´activitat cognitiva de l´organisme provocada per la presència física de l´objecte i que es realitza a través dels sentits, utilitzant el coneixement que es té sobre el món per realitzar inferències sobre la informació sensorial.

Els sistemes sensorials són els òrgans de la percepció. La recepció sensorial difereix per a cadascun dels sentits; hi ha tres punts comuns a tots els sentits; un estimul fisic, un conjunt de successos mitjançant els quals l´estimul es tradueix en un missatge d´impulsos nerviosos i una resposta al missatge, sovint com a percepció o representació interna de les sensacions.

L´organització de percepci és el procés per mitjà del qual estructurem l´energia que entra pels nostres receptors. Mitjançant l´estudi de l´organització de la percepció s´intenta descobrir els factors responsables de que les sensacions o elements apareixin com a totalitats unitàries i coherents davant la nostra experiència.

Els aspectes de l´organització ´de percepció foren estudiats sistemàticament a principis del segle XX pels psicòlegs de la Gestalt, que varen plantejar varis principis que descriuen la forma en la que s´organitza l´entrada sensorial bàsica en patrons totals. Consideraren l´articulació figura-fons com l´aspecte més elemental de l´organització perceptual

Les lleis d´agrupament de percepció o lleis de la Gestalt estan referides a les formes bàsiques en les que es tendeix a unir les percepcions als objectes. Hi ha 5 principis bàsics: proximitat, semblança, destí comú, bona continuació i tancament.

La llei de pregnància o de bona figura o de la simplicitat com també se la denomina, indica que de totes les organitzacions possibles de les que es disposa un estímul es tendirà a percebre la més simple, la que minimitzi la complexitat de l´estimul. Aquesta llei fou admesa pels psicòlegs de la Gestalt com un principi superior que actua com denominador comú dels demés.

Un dels objectius del nostre sistema cognitiu és reconèixer i classificar els estímuls entrants. Mitjançant l´estudi del reconeixement visual s´intenta descobrir els processos responsables mitjançant els quals els organisme discriminen entre tots els objectes que hi ha en el medi i els percep com una identitat, malgrat de les diferents projeccions que generen en la retina degudes al moviment del subjecte i a les transformacions que pateixen els objectes en l´espai.

La major part de les propostes teòriques que expliquen el reconeixement visual comencen d´un sistema de cognició general, l´objecte projecta una imatge en la retina, que és codificada mitjançant un input o senyal d´entrada. En la memòria dels organismes estan emmagatzemades una sèrie de representacions que conserven les propietats més rellevants en l´àmbit informatiu. El reconeixement es produeix mitjançant un conjunt de processos d´ajust i comparació entre la codificació de l´objecte extern vist a partir de l´imatge retiniana i les múltiples representacions emmagatzemades en la memòria.

L´APRENENTATGE

Hi ha dos formes bàsiques d´aprenentatge, el condicionament clàssic i l´instrumental. Encara que s´han exposat de forma breu, hi ha que fer-se notar que el condicionament clàssic és més bé complexe i intervé en el condicionament d´una gran quantitat de respostes, no tan sols les respostes de secreció glandular, sinó també en la conducta emocional i en l´activitat motora. Encara en el principi bàsic d´aquest condicionament s´ha d´emparellar un estímul condicionat amb un estímul incondicionat, l´aprenentatge no es produeix automàticament. No podem oblidar altres variable que influeixen en aquest aparellament, per exemple, l´experiència prèvia del subjecte amb aquests estímuls, la presència d´altres estímuls durant la fase d´aparellament i la rellevància dels estímuls que s´aparellen.

Per últim, existeixen diferències importants entre les diferents espècies; hi ha unes restriccions biològiques a aprenentatge i així unes espècies adquireixen més ràpidament unes associacions que d´altres. Podem, per tant, concloure que el condicionament clàssic és un procés adaptatiu complexe mitjançant el qual l´organisme obté informació sobre les relacions predictives estímul-aconteixement, i utilitza aquesta informació per a elegir les respostes que biològicament són més adaptatives.

En el condicionament instrumental s´han vist que el principi bàsic és molt senzill, el reforçament o refor augmenta i el càstig disminueix la probabilitat d´emissió d´una conducta. L´emissió de la conducta es voluntària per part de l´organisme i mitjançant aquest procediment podem fer que augmenti la seva freqüència d´emissió, disminueixi, i inclús instaura noves conductes més o menys complexes que no existeixen en el repertori del subjecte. Malgrat que, l´anàlisis experimental de la conducta instrumental es moltíssim més complexe, aquesta conducta està també determinada pel programa de reforçament, per la quantitat de respostes emeses, per l´interval de temps entre la resposta i el reforç, etc.

El reforçament o reforç controla la conducta en una àmplia varietat de circumstàncies, i de fet els procediments basats en els principis de condicionament instrumental s´apliquen per donar suport a resoldre molts problemes pràctics del món real en moltíssims àmbits, educació, clinica, treball, relacions personals, etc.

Les formes bàsiques d´aprenentatge són el condicionament clàssic i l´instrumental. El condicionament clàssic rs refereix a l´aprenentatge de l´estímul i el condicionament instrumental a l´aprenentatge de la resposta.

Es poden definir l´aprenentatge com un canvi relativament permanentment dels mecanismes de la conducta, degut a l´experiència amb els aconteixements del medi.

Les disposicions innates té un substracte orgànic-fisiològic. Les pautes generals de les conductes innates són les següents: són conductes innates quan els individus que els realitzen han estat aillades des de el seu naixement i no han tingut ocasió d´aprendre-les; són molt estereotipades, es realitzen de manera ritual i invariable; estan subjectes a modificació al llarg de generacions succesives per mitjà de la selecció, i aquestes conductes les realitzin els individus encara quan es coloquen en un context diferent.

Els processos d´adaptació i sensibilització són fonamentals per l´ajust de l´organisme a l´ambient, i no suposen un aprenentatge. Amb l´adaptació disminueix la disposició per respondre davant un estímul específic com a conseqüència de la experiència repetida amb aquest estímul. La sensibilització suposa un augment en la reacció davant als conteixements ambientals i posseeix un caràcter temporal.

El condicionament clàssic és el mecanisme més simple d´aprenentatge. És un procés mitjançant el qual un estímul que prèviament no suscitava una resposta, acaba provocant-la a conseqüència de la seva associació temporal amb un altre estímul que si provoca la resposta. El treball inicial sobre condicionament clàssic és el de Pavlov estudiant la resposta de salivació dels gossos. El paradigma del condicionament clàssic és un conjunt d´oeracions experimentals que comprenen un estímul incondicionat (EI), que produeix de forma automàtica una resposta incondicionada (RI), que és una resposta reflexa innata a l´estímul incondicionat , i un estimul condicionat (EC), en respecte al qual s´ah comprovat experimentalment que en un principi no produeix una resposta que s´assembli a la RI. Es presenten el EC i el EI repetidament en aquest ordre i es desenvolupa una resposta a l´EC semblant a la RI; aquesta resposta es diu resposta condicionada (RC) i suposa ja una resposta apresa.

Hi ha dos modalitats de condicionament clàssic: excitatori i inhibitori. Mitjançant el condicionament clàssic excitatori s´aprèn una resposta al estímul condicionament. Mitjançant el condicionament clàssic inhibitori s´aprèn a inhibir o a retenir una resposta condicionada.

El condicionament instrumental és un tipus d´aprenentatge que es refereixen a la resposta voluntària. Les respostes o conductes que tenen lloc perquè serveixen d´instrument per a produir certes conseqüències es diuen conducta instrumental. Se la considera com a conducta dirigida a una objectiu. Aquesta conducta està controlada per les seves conseqüències. El condicionament clàssic implica l´aprenentatge de l´estímul i l´intrumental l´aprenentatge de la resposta. Hi ha dos mètodes d´estudi en el condicionament instrumental: els mètodes d´assajos discrets i els mètodes d´operant lliure.

Intervenen tres elements en el condicionament instrumental: la resposta, el resultat i la relació entre la resposta i el reforçador.

LA MEMÒRIA

L´esquema teòric de referència és el paradigma agrupat del model modal. Seguint aquest, en primer lloc, els aspectes etables o estructurals de la memòria. Hi ha diferents magatzems amnèsics i els seus subsistemes, detallant, en cada cas, les característiques específiques en quan a capacitat, duració i tipus de codi emprat. Seguidament, cal fer esment dels aspectes dinàmics de la memòria, és a dir, dels processos cognitius que operen en l´interio ri entre cadascuna d´aquestes estructures.

Estructures i processos es coordinen i entrellacen íntimament, generant un funcionament integrat que ens permet experimentar la nostra memòria en cau d´unicitat. La memòria humana no actua com u magatzem passiu, sinó que interpreta i analitza activament tant la informació entrant com la ja instalada en ella. En aquest sentit, actua com un crisol cognitiu que permet reproduir i conjugar percepcions, emocions, pensaments, aprenentatges i experiències pretèrites.


L´estudi de la memòria s´inicia a ifnals del segle XIX amb els treballs d´Ebbinghaus. El processament de la informació concep la memòria integrada per dos components bàsics: una sèrie de processos, que dinamitzen el fluxe de la informació entre els magatzem i permet que aquesta sigui elaborada de manera peculiar en cadascun d´els. EL"model modal" de la memòria distingeix tres estructures amnèsiques: el registre o memòria sensorial (MS), la memòria a curt plaç (MCP) i la memòria a llarg plaç (MLP).

Les MS es troben associades a els receptors sensorials. Bàsicament incrementen l´espai de temps en el que l´informació es codifica sense el concurs de l´atenció, i sobre la base de les característiques fisiques de l´estímul. Cada modalitat sensorial disposa de la seva pròpia MS.

La MCP és u magatzem de capacitat real limitada a uns set elements, però la capacitat potencial d´ella pot ampliar-se mitjançant l´aplicació de processos de recodificació. La informació no elaborada es manté en ella entre 15-30 segons, si bé aquest interval pot dilatar-se mitjançant processos de repetició repàs del material emmagatzemat.

La MLP opera en estreta vinculació amb la MCP. Posseeix una capacitat de emmagatzament ilimitada i de caracter permanent. En ella, l´informació és codificada, preferentment, en forma semàntica(per categories o conceptes significatius) i emmagatzemada meticulosament, en ordre a facilitat la seva recuperació. Es distingeixen dos tipus principals de MLP: la memòria declarativa o explícita i la no declarativa o implícita.

EL PENSAMENT

Podem dir que el gest més distintiu de la categoria "HUMANS" és la nostra capacitat de raonar. Precisament, aquesta habilitat per desenvolupar processos co Sens dubte, el pensament humà és una eina complexes de pensament es el que ens diferencia de la resta dels animals, i el que ens dóna una posició privilegiada respecte a ells. Sens dubte, el pensament humà és una eina cognitiva terriblement poderosa. Ens permet captar, esquematitzar, modificar, prospectar i actuar sobre l´entorn, facilitant la nostra adaptació a situacions molt diferents. Al mateix temps, aquesta multiplicitat de funcions també fa del pensament un tema complexe. Extrem del que dóna compta la diversitat de maneres de veure-ho des dels que s´ha desenvolupat el seu estudi i les nombroses teories que intenten explicar-ho.

Hi ha tres àrees rellevants de la psicologia del pensament: els processos d´inferència deductiva i inductiva, els implicats en la resolució de problemes i els relacionats amb la formació de categories. En qualsevol cas, aquesta divisió només queda justificada des de una perspectiva docent i d´investigació. Cadascuna d´aquestes àrees s´imbrica estretament amb les restants per donar a lloc al procés cognitiu que hem denominat pensament.

El pensament és un procès cognitiu superior, és a dir, es sustenta en altres procesos psicològics més bàsics. Els estudis sobre pensament s´han desenvolupat sota diferents paradigmes teòrics (conductisme, Gestalt, psicologia cognitiva). Desde el model cognitiu l´investigació s´ha centrat en diferents processos de pensament; entre els, el raonament, la solució de problemes i la categorització.

El raonament és un dels processos fonamentals en la psicologia del pensament. Tradicionalment s´han distingit dos tipus de raonament: el deductiu i l´inductiu. El primer es caractritza per arribar a conclusions particulars a partir d´informació general. El segon, en canvi, procedeix del particular cap al general.

La nostra capacitat de raonament deductiu s´ha estudiat recorrent a tres tipus de tasques: el silogisme categòric, la inferència transitiva i el raonament proposicional. Els resultat obtinguts mostren que el raonament humà freqüentment transgredeix els principis de la lògica formal.

La inferència inductiva es troba implicada en una gran varietat de processos de pensament. Algunes tasques inductives han arribat tanta importància en la investigació que han pasat a constituir àrees centrals de la psicologia del pensament. Aquest és així que els processos de categorització i d´algunes variants de la resolució de problemes (analogies).

La resolució de problemes es planteja com un procés en el que la persona a partir d´una situació determinada, planifica una sèrie d´accions que li permetin arribar fins a un objectiu. Tres perspectives teòriques han tractat d´explicar la manera en que es concreta la seqüència d´accions a desenvolupar: la teoria conductista, la Gestalt i la psicologia cognitiva.

Des de el plantejament conductista, la determinació de la seqüència adequada es basa en un procés associatiu, en virtut de la qual una resposta idònia permet el trànsit des de la situació inicial fins a l´objectiu. Per una altra cantó, la Gestalt sosté que la sèrie d´accions adequades es determina mitjançant un procés de reestructuració perceptiva, que es produeix per insight. Finalment, el model cognitiu defensa que la resolució d´un problema consisteix en un procés de cerca d´operadors adequats. En aquesta indagació el subjecte es serveix d´una representació mental del problema: "l´espai-problema".

La tercera àrea d´estudi amb relació al pensament és la categorització. Per ella es sosté el procés inductiu que ens permet estructurar i classificar l´entorn. L´estudi de la categorització ha seguit una evolució teòrica que s´inicia amb els paradigmes clàssics (models de la continuïtat i de la discontinuitat) i esdevé essent la concepció actual de les categories naturals.

El model de categories naturals sosté que els límits que defineixen la categoria no estan ben definits; que els exemplars que l´integren tenen diferent representativitat, i que les categories no es constitueixen de forma artificial o capritxosa, sinó que venen determinades per l´estructura correlacional de l´entorn.

EL LLENGUATGE I LA COMUNICACIÓ

El llenguatge és el gest més característic i definitori de la naturalesa humana. Constitueix una eina essencial pel coneixement i la comunicació, al temps que és un factor clau en la transmissió d´aspectes culturals i en els processos de socialització.
Al llarg de la història, la psicologia ha tractat el tema del llenguatge des de diferents enfocaments teòrics. Uns , estrictament conductuals, limitaven el seu objectiu a les manifestacions verbals observables. Altres, en canvi, agafem com a referent les teories de la lingüística, es centraven tan sols en els aspectes estructurals. La psicologia del llenguatge o psicolingüística, com a si mateixa, no sorgeix fins a la compareixença de models cognitius de processament de l´informació. Des de aquest enfocament es consideren tant els aspectes formals del llenguatge (sintàctics, semàntics, fonològics) com el conjunt de processos cognitius implicats en el processament de l´informació lingüística.
Però, a més, es fa també esment en els aspectes no verbals del llenguatge, en els determinants associats i el seu context d´ús, és a dir, en la seva dimensió pragmàtica. La comprensió adequada del missatge no tan sols requereix de l´informació implícita en el títol, sinó també de la derivada del context (cognitiu, personal i físic) en el que aquell ha estat emès. Aquests mateixos factors han d´ésser tinguts en compte amb relació a la producció del missatge; no es tracta només de facilitar una informació, sinó que hi ha que tindre també en compte el context del receptor al que va dirigida. Les errades en la comunicació sovint no es produeixen en l´àmbit fonètic o lèxic, sinó per errors o negligències contextuals.
Per altra cantó, el llenguatge, en tan que vehicle d´expressió del pensament, introdueix un cert caire en la forma en que tenim la concepció del nostre entorn. és a dir, encara que l´idioma que parlem no determina de manera estricta la forma en que pensem, si indueix alguna distorsió cognitiva que ens fa més proclius a utilitzar determinats esquemes de pensament.

El llenguatge és un sistema simbòlic que permet expressar intencions experiències individuals relacionant significants i sons. Té un marcat caràcter social i resulta clau en els processos de comunicació interpersonal.
La psicologia ha adoptat diferents enfocaments teòrics en l´estudi del llenguatge. Des de l´associacionisme conductivista, el llenguatge s´equipara a una conducta verbal (associació E-R) i, com així mateix, només es mostra atenció a les seves manifestacions observables.
Enfront el conductisme, el racionalisme lingüístic de Noam Chomsky proposa l´estudi de l´estructura del llenguatge. Aquest autor sosté que existeix una "gramàtica universal", de naturalesa innata, i una "gramàtica específica" per a cada llengua. Així mateix, afirma que tots els anunciats lingüística posseeixen una "estructura profunda" i una "estructura superficial". La primera serveix de base al significat del títol, en tant que la segona constitueix el format amb que es presenta l´oració.
Amb el adveniment dels models cognitius s´inicia la psicolingüística o psicologia del llenguatge. Des d´aquesta orientació, els processos lingüístics s´estudien en el marc de la interacció de la persona amb el seu medi. No existeix un model cognitiu integrat, sinó múltiples formulacions que expliquen diversos aspectes dels processos de producció i comprensió del llenguatge.
Els models conexionistes aguanten les contenen les concepcions més avantguardistes en l´estudi del llenguatge. Es basen en simulacions cibernètiques que intenten imitar el funcionament de les xarxes neuronals del cervell humà . En general, a través d´aquests models es pretenen clarificar com s´aconsegueix el sistema maniobrar en paral.lel factors semàntics, sintàctics i pragmàtics.
La pragmàtica estudia la relació existent entre els aspectes estructurals de la llengua i el context en el que es fa ús d´elles durant la comunicació.
L´adquisició del llenguatge és un procés complexe en el que el nen ha d´aprendre la gramàtica específica de l´idioma, així com els aspectes pragmàtics i els continguts del mateix. En l´estudi d´aquest procés d´aprenentatge s´han utilitzat dissenys transversals i longitudinals.
Una qüestió plantejada antigament és si el llenguatge determina els processos de pensament o si aquest és independent de l´altre. Els estudis amb persones que pertanyen a diferents cultures donen suport a aquest segon punt de vista. No obstant, és possible que la forma en què categoritzem la realitat a través del llenguatge ens indueix a utilitzar formes determinades de pensament.
El caracter social del llenguatge confereix actituds peculiars als processo de comunicció verbals propis de cada cultura. Així, el relativisme lingüístic, la classe social i les connotacions del llenguatge, só factors culturals determinants en el procés de comunicació. De la mateixa manera, aquest procés també es va modulant per un seguit de factors no verbals. Entre ells es troben: la proxèmica, la postura, la mirada, els aspectes paralingüístics i els moviments efectuats durant la comunicació.

LA MOTIVACIÓ

El procés de motivació té com a finalitat garantir la supervivència en el més ampli sentit del terme, dels éssers vius en general i dels humans en particular, ja que la motivaicó humana és la que ha guiat en tot moment el desenvolupament d´aquest capítol. El punt darrer de tot el procés de motivació, en el seu conjunt, és el desenvolupament complet de la persona, la autoactualització i el creixement individual. A cada persona existeix un motiu de competència, un motiu per a superar-se contínuament i per a demostrar-ho eficientment. És un motiu que es refereix a la capacitat per a interactuar efectivament amb el seu medi ambient. Aquesta perspectiva global de la motivació ha sigut defensada per diferents autors, entre els que sobresurt Maslow (1955,1971) , qui ens proposa una organització jeràrquica dels diferents motius que individualment hem vist en els anteriors epígrafs. Així, planteja una primera diferenciació entre motivació per deprivació (satisfacció de necessitats), que inclou tant els motius primaris com secundaris, i motivació per creixement (autoactualització). La motivació per deprivació inclouria necessitats de tipus:
- Fisiològic, referits a les exigències fisiques de l´organisme (sed, gana, etc.) per a funcionar correctament.
- De seguretat, referides als aspectes que garanteixen la vida de la persona en el seu ambient (protecció , relació familiar i laboral, defensa, lluita, etc.), observant que aquestes necessitats són més aguditzades en les situacions d´emergència.
- D´amor i de pertànyer, referides a la relació afectiva amb altres persones i implicant la pertinença reconeguda a grups de referència (afiliació, etc.).
- D´estima, podent referir-se a la pròpia estima (autoestima) i a l´estima per part dels altres, estan relacionades amb l´evaluació positiva que un té de si mateix, ique prové de la consideració general que la persona té aquells amb quins aquest interactua (mèrit, poder, etc.).
Cal dir també, que la motivació per creixement inclouria necessitats:
- D´autoactualització referides a la constant orientació cap a l´ajuda a els demés, cap a la visió positiva i desinteresada del món, incloent en general, aquelles característiques (honestitat, bellesa, bondat, etc.) que s´observen en les persones que ja han satisfet les necessitats anteriors.
Les necessitats més baixes en la jerarquia són, al mateix temps, les més perentòries, les que amb més immediatesa s´han d´acontentar, ja que d´això depèn la subsistència de la persona. Així, fins que les necessitats d´un nivell interior no estan satisfetes, les dels nivells superiors no adquireixen el seu màxim potencial.
Per exemple, si hi ha mancances en les necessitats fisiològiques, tenim gana i sed, les necessitats superiors (seguretat, amor, etc.) seran poc rellevants i es mantindran en un segon pla fins que hàgim satisfet mínimament la nostra gana sed. En aquest moment les necessitats de seguretat s´aniran fent més importants, però les d´amor, estima, etc. , seguirant sense ser agudes fins que s´hagin satisfet les anteriors. Encara que, la jerarquia plantejada per Maslow no és totalment rigida, podent permetre´s una certa flexibilitat a l´hora d´entendre la conducta d´una persona.
El concepte d´autoactualització de Maslow posa de relleu que, quan una persona es troba en situació de satisfacció de les seves necessitats de deprivació, pot controlar les influències que està rebent. En aquest sentit del control, o competència, té com a missió incrementar el coneixement de la persona en quan a les variables que conformen el seu medi ambient, amb el fi d´incrementar la seva adaptació al mateix medi.
Els motius són els processo psicològics que donen explicació del "perquè" del comportament observable d´una persona. El procés de motivació implica uns determinants, interns i externs, que mobilitzen l´intenció de realitzar un comportament, amb una determinada intensitat i direcció, comportament que en quan interactua amb el medi modificant-lo o no, produeix canvis en la pròpia intenció, creant així un sistema de retroalimentació.
Els motius poden classificar-se com primaris i secundaris. Els primaris són els que passen cada cop que en el organisme es produeix un desajustament en alguna de les variables biològiques essencials, i el seu objectiu és ajustar aquesta variable per a que l´organisme funcioni correctament. Els secundaris són adquirits i relacionats amb el creixement general de la persona.
El primer dels motius primaris estudiats és la sed, que es correspon amb la necessitat sistemàtica d´ingerir líquid, degut a mecanismes homeostàtics. Encara que també existeix una conducta de beure o beure secundària, que ens motiva a beure independentment de les necessitats fisiològiques.
La gana es correspon amb la necessitat d´ingerir aliments; com a motiu primari també es depenent de mecanismes fisiològics de regulació, encara en l ésser humà hi ha un menjar secundari dependent de l´aprenentatge, els processos cognitius i l´interacció social, que modulen la conducta de menjar.
La curiositat i la conducta exploratòria comprenen totes les activitats que impliquen respostes destinades a provocar canvis en les condicions estimulars. Aquesta necessitat de conductes exploratòries és un dels aspectes característics dels organismes superiors i la curiositat és el determinant de motivació que activa les conductes exploratòries.
La son, que forma part dels ritmes circadians, encara que el cicle vigilia-somni biològic té una duració lleugerament superior a les 24 hores, produint-se un reajustament diari a les 24 hores de duració del cicle bàsic llum-foscor.
La motivació sexual és un altra dels motius primaris , encara que només en especies inferiors manté aquestes connotacions de motiu primari, associat a la procreació d´individus que asseguren la supervivència de l´espècie. En l´espècie humana, a més d´aquesta funció vital, també cap la possibilitat de considerar-la des de la perspectiva dels motius secundaris, en tant que es converteix en un procediment apropiat per a obtenir gratificació i plaer.
Dintre dels motius secundaris tenim el motiu del mèrit. La societat occidental representa un especial caldo de cultiu per al desenvolupament i manteniment de la motivació del mèrit. Es tracta d´una necessitat de fer les coses de la millor manera possible, no tant per aconseguir l´aprovació d´altres persones, sinó per la pròpia satisfacció de fer-les.
El motiu de poder posar de manifest la necessitat que mostren les persones d´influir en els demés. Es tracta d´una tendència a persuadir o controlar a les altres persones., amb l´objectiu d´aconseguir el seu reconeixement i acceptació sobre els nostres propis comportaments.
I finalment, el motiu d´afiliació es refereix a l´interès per establir , mantenir o restaurar una relació afectiva positiva amb una o vàries persones. Es tracta d´una necessitat d´ésser acceptat socialment pels demés i de tenir seguretat en les relacions interpersonals.

L´EMOCIÓ

Les emocions són procesos extremadament importants per a la vida. Potser a on més clarament es posi de manifest l´importància dels procesos emocionals és en les emocions patològiques, que es produeix en el 90% dels casos per alteracions emocionals, el que rebel.la el critic que per a una correcta adaptació suposen les emocions, ja que qualsevol alteració en el correcte funcionament de les mateixes , produeix importants disfuncions.
Sense emocions, la vida no només seria a nivell de sentiments gris i plana, ni seriem capaços de respondre afectivament davant situacions d´emergència sinó que a més seriem incapaços de fer amb efectivitat multitud d´activitats imprescindibles per a una vida adaptativa, especialment totes les relacionades amb decisions de tipus personal, socials i ètiques.
Paradoxalment, una vida sense emocions seria causa d´importants comportaments irracionals. Imaginem-nos, per exemple, que intentem planificar les activitats que volem realitzar el pròxim cap de setmana: sens dubte de forma immediata rebutjariem una gran quantitat de coses que "no voldriem fer" , i ens centrariem en elegir entre altres poques si que "ens agradaria de fer" , les que podriem realitzar.
Independentment de quines poguessim realitzar o no, la presa de decisió sobre les nostres preferencies és una tasca relativament sencilla i ràpida. Però sense emocions, és a dir, sense que els nostres records estiguessin carregats de sentiments, aquesta tria d´activitats per al cap de setmana es convertiria en una tasca pràcticament dificil de resoldre, al no tenir un criteri emocional que ens reduís dràsticament les alternatives i, el més problable, es que ens passés el cap de setmana abans de que acabessim d´analitzar totes les opcions.
Així doncs, les emocions, a més d´organitzar-nos el comportament per a donar resposta puntual a una siutació donada i de guiar-nos en el dia a dia de la nostra vida, també hi són les conselleres, per a realitzar les activitats més racionals.
Les emocions són procesos psicològics adaptatius, encarregats de donar una resposta ràpida i efectiva davant les reclamacions situacionals. A més de la seva funció adaptativa, les emocions compleixen altres funcions socials i motivacionals.
El procés emocional implica una situació desencadenant , un procesament cognitiu i una activació de la resposta emocional.
El procesament cognitiu de les emocions impica una primera evaluació afectiva i valoració els significat de la situació, i un posterior filtre de la manifestació emocional, basat en l´aprenentatge i la cultura. L´evaluació afectiva es realitza en funció de les característiques de novetat i estima intrinsec de la configuració estimular, mentres que l´evaluació dels significat de la situació es realitza en funció de la pròpia significació, la capacitat d´afrontament i l´ajust a les normes de comportament socials i personals. L´activació de la resposta emocional implica una experiència subjetiva, una expressió corporal, un afrontament i un suport fisiològic.
Es poden diferenciar dos tipus d´emocions, les primàries i les secundàries. Les emocions primàries posseeixen uns desencadenants i un procesament cognitiu propis i caracterics de cada emoció, que les diferències de totes les demés emocions, mentre que les emocions secundàries tenen uns desencadenants i un procesament cognitiu propis de cada persona. A la vegada, les emocions poden ésser clasificades com a negatives, si impliquen sentiments desagradables i valoració de la situació com a dolorosa: com a positives si impliquen sentiments agradables i valoració de la situació com a beneficiosa; o com a netres , si no produeixen reaccions ni agradables ni desagradables.
Les principals emocions primàries negatives són: la por, que és una emoció produïda per un perill present i imminent, molt lligat a l´estímul que el genera; la ira, que es una reacció d´irritació , fúria o còlera causada per la indignació i l´enuig de sentir vulnerats els nostres drets; la tristesa, que és una resposta emocional davant successos que són considerats com que no venen de gust i que denota pesadesa o melancolia, i el fàstig, que és la resposta emocional causada per la repugnància que es té a alguna cosa o per una impressió desagradable causada per quelcom.
La principal emoció primària positiva és la felicitat, que és la forma en que s´evalúa la vida com un conjunt , o els aspectes més significatius de la mateixa.
La principal emoció primària positiva és la felicitat, que és la forma en que s´evalua la vida com un conjunt , o els aspectes més significatius de la mateixa. La principal emoció primària neutra és la sorpresa, que és una reacciuó causada per quelcom imprevist o extrany.
Les principals emocions secundàries negatives són l´ansietat, que és un estat d´agitació, inquietut i perturbació, carent d´un estimul desencadenant concret i la hostilitat, que implica una actitut social de resentiment, que comporta respostes verbals o motores implícites.
Les principals emocions secundàries positives són l´amor, el carinyo, que és l´afecte que sentim per una altra persona, animal, cosa o idea, i l´humor que és la bona disposició en que un es troba per a fer una cosa.

Cap comentari: