Treball Social amb Grups

El treball social amb grups, té com a objectiu bàsic (capacitar a les persones per tal de fer front a les seves oportunitats i problemes en un medi definit per l´interacció social), permet una intervenció professional amb resultats contrastats en la pràctica quotidiana dels treballadors/es socials.
Els origens de la disciplina enstornen als inicis del segle XX, en un doble procés d´institucionalització científica i professional.
En l´any 1936, a Estats Units, els treballadors socials amb grups varen fundar la National Association for the Study of Group Works, que més tard es denominaria l´American Association for the Study of Group Works l´any 1939, i finalment l´American Association of Group Workers l´any 1946, inegrant-se a la National Association of Social Workers(NASW). paralelament, a la dècada dels anys 30 del segle XX, varis autors varen plantejar l´especificitat metodològica i la rigorusitat acadèmica del Treball Social amb grups com a disciplina científica. Per exemple, Grace L. Coyle va presentar una de les primeres ponències sobfre Treball Social amb grups a la Naional Confeence of Social Work (1935), titulada "Treball de grup i canvi social", i en l´obra Studies in group behavior(1934) va plantejar ja alguns dels fonaments de la disciplina.
En els congressos de Treball Social, el Treball Social amb grups apareix com una àrea temàtica pròpia, i des de la dècada de 1970 es publiquen revises especialitzades, com Social Work with Group: a journal of Community and Clinical Practice o Social Work with Groups.
Tant en els seus origens com actualment, el seu objectiu segueix essent el mateix: capacitar a les persones per mitjà d´un mètode eficaç que augmenti el seu enriquiment personal i el seu funcionament social, amb el darrer objectiu d´integrar-se en les nostres societats complexes. A aquest procés d´enriquiment, capacitació i millora de les habilitats relacionals se´l denomina "empowerment", que és un concepte que defineix adequadament els objectius del Treball Social amb grups.
Podem distingir tres dimensions del empowerment: en primer lloc , desenvolupa una identitat més potent i positiva de la persona, en segon lloc, aporta el coneixement necesari per a comprendre les interaccions socials i l´ambient que ens rodeja; en tercer lloc, permet generar recursos, estratègies i competències funcionals per aconseguir els objectius personals i grupals. La capacitat per l´ús d´aquests recursos peret experimentar el desenvolupament de l´autoestima, i desenvolupa un paper fonamental en la creació d´una actitud activa per agrontar les oportunitats i els problemes.
Aquí fem constar els 4 objectius a exposar més extensament: en primer lloc, establir les característiques bàsiques del Treball Social amb grups com a disciplina científica; en segon lloc, s´analitza els seus fonaments ètics; en tercer lloc, es presenta de forma ordenada els principals debats sobre les teories i tècniques que s´utilitzen, i els àmbits en els que s´apliquen; i, en quart lloc, es desenvolupa un model de dinàmica de grup orientat al Treball Social amb grups, que es divideix en cinc fases, aportant informació per a l´exercici professional dels treballadors/es socials.
La disciplina, com a punt d´inici necesita una concepció de la persona coma realitat històrica i dinàmica, que necessita per a viure amb dignitat poder exercir els seus drets de ciutadania. Per això, no es centra en una visió de l´ajuda de caràcter assistencialista, sinó que busca augmentar les competències socials i les capacitats de les persones per a que siguin elles mateixes les que participin activament en els seus propis canvis personals i de grup. En la nostra vida quotidiana, vivim o formem part d´algun grup, i la interacció social és la base sobre la que construïm la nostra identitat. Per això, reforçar les habilitats socials, resocialitzar els nostres comportaments i inserir-se en les característiques de les xarxes socials en les que estem immersos són qüestions bàsiques pel nostre projecte de vida i per la nostra historia personal.
En societats tecnològiques avançades, cad cop es demanen més habilitats socials relacions,i, davant qualsevol problema o oportunitat, necessitem desenvolupar el que es denomina empowerment: una capacitació que ens permeti desenvolupar i perseguir els nostres objectiu en un context social determinat. Necessitem potenciar les nostres capacitats de negociació , de comunicació, de vinculació, d´avaluació.. i necessitem fer-ho en un context de grup, reproduint la dinàmica d´interacció quotidiana en la que vivim.

PERSONES, GRUPS I XARXES: PERSPECTIVES SOBRE EL TREBALL SOCIAL AMB GRUPS

Cadascú de nosaltres es troba immers en una atapeïda xarxa d´interelacions, una estructura estable i dinàmica que ens ofereix tant possibilitats com limitacions pels nostres projectes personals. Les habilitats bàsiques per integrar-nos, i per canviar el nostre comportament i el nostre entorn, es van adquirint a mesura que passa un llarg procés de socialització (que pot definr-se com el procés de conformació e la nostra identitat i de la nostra cultura, que ens permet arribar a ser membres actius de la societat en la que vivim).
Les persones som sempre èssers grupals: des de l´inici ens trobem immersos de ple en les relacions socials, dintre de múltiples diversitats de grups: des de els grups primaris, caracteritzats per les relacions primàries estables (en les que es generen xarxes d´ajuda o xarxes de contactes personals), fins els models d´interacció propis dels denominats grups secundaris (en els que les relacions són impersonals i predominen els procediments formalitzats). Les característiques dels grups es reformulen o adquireixen nous matisos en l´entorn de les societats actuals, en funció de l´innovació tecnològica, la globalització, l´individualització de les relacions i l´emergència de nous models d´interacció social vinculats a Internet.
A continuació deixarem constància , en primer lloc, tres perspectives teòriques sobre la interacció social que han influït notablement en el desenvolupament del Treball Social amb grups (l´estructuralisme i el funcionalisme, la teoria del conflicte i l´interaccionisme simbòlic i l´etnometodologia); en segon lloc, analitzem dos característiques de les societats contemporànies rellevants per aprofundir en el context en que operen els diversos tipus de grups que coexisteixen i interaccionen en el nostre entorn (els nous i vells riscos i les xarxes com a nova estructura social), i, finalment , analitzar les principals classificacions que s´han proposat en l´estudi dels grups socials.
El repte que es troba la ciutadania del segle XXI des de la perspectiva del Treball Social amb grups és com aconseguir potenciar les nostres habilitats socials i les nostres capacitats, la nostra competència social, per encara oportunitats i situacions problemàtiques en un món canviant. Ens trobem immersos en un procés d´adaptació o de resocialització permanent, amb noves formes de comunicació virtual, i en el que les institucions tradicionals de les societats del segle XX, com la família, el mercat de treball o el propi Estat del benestar, es transformen de forma accelerada. L´objectiu de la disciplina és encarar situacions de debilitat personal, situacions problemàtiques, a partir de la dinàmica de grups, com una mecanisme eficaç de capacitació que permeti millorar les habilitats necessàries per tal de resoldre els problemes, potenciant la nostra capacitat per a interaccionar, per a oferir i trobar suport social en situacions d´incertesa.

PERSPECTIVES TEÒRIQUES SOBRE LA INTERACCIÓ SOCIAL

Cal plantejar-se tres característiques teòriques dels grups: són estructures socials (estructuralisme i funcionalisme), en els quals es donen processos de conflicte i canvi (teoria del conflicte) i es basen en l´interacció i intercanvi comunicatiu dels seus membres (interaccionisme simbòlic i etnometodologia).
L´estructuralisme, ha influït molt durant el segle XX, i , juntament amb el funcionalisme, es va constituir en el paradigma teòric dominant en els anys cinquanta i seixanta. Es centra en la noció d´estructura, entesa com a sistema o conjunt de sistemes.
Les estructures possibiliten l´acció personal, però també les restringeix, i en els plantejaments més extrems s´han arribat a defensar que són les forces determinants que impulsen les accions o doten de significat als fenòmens.
El conjunt d´aquestes estructures es el que Lévi-Strauss va denominar "cultura".
El funcionalisme pren com a punt de sortida del seu anàlisi la irreductibilitat de la societat i de les institucions socials a les persones. Per això, analitza les funcions referides a les condicions necessàries d´existència del sistema social: "els funcionalistes creuen en l´existència dels denominats "requisits funcionals universals". És a dir, sostenen que per a que sobrevisqui qualsevol sistema social han de complir-se certes funcions o necessitats. En conseqüència , els funcionalistes es fixen en com diverses pràctiques socials donen satisfacció (o poden donar satisfacció) a les principals necessitats d´un sistema ampli en el que aquestes pràctiques estan inserides.
Encara que tant Malinowski com RadcliffeBrown formen part d´aquesta perspectiva, la figura central d´aquesta corrent és sens dubte, Talcott-Parsons (1902-1979), i en segon lloc el seu deixeble Robert K.Merton.
La teoria general de l´acció, desenvolupada per Parsons els anys 40 i 50, intenta resoldre la qüestió entre el caràcter estructurat de l´acció i la irreductible d´aquesta estructura als condicionants externs. Els actors es troben sempre dintre d´un context de situació, immersos en el que es denomina un "sistema d´acció": un conjunt estructurat de pautes d´acció, basades en les variables model, que satisfan una sèrie de necessitats bàsiques (del propi sistema) mitjançant determinades funcions, i que està sotmès a processos de canvi en el temps. "Parsons suggereix un sistema d´acció social que incorpori la tensió entre ambdós pols.
Es tracta d´una mediació en la que l´actor veu una fi, però no pot ésser conscient de la situació en la que es troba; aquesta situació , a la vegada, està composta per dos elements diferents: les condicions (incontrolades) i els medis (o recursos sobre els que si existeix control)".
El sistema general de l´acció de Parsons es composa de quatre subsistemes : l´orgànic biològic humà (que proporciona energia a la persona i s´orienta a l´adaptació al medi); el sistema de personalitat (s´orienta a la consecució d´objectius, i és el resultat del procés de socialització, el qual cal dir que és diferent en cada persona); el sistema social( que persegueix l´integració de les parts), i el sistema cultural ( que persegueix el manteniment de pautes, oferint els valors necessaris per a la integració de la personalitat dels actors socials en els sistemes). El sistema social és només un dels tres aspectes de l´estructuració d´un sistema total concret d´acció social. Els altres dos aspectes són els sistemes de la personalitat dels actors individuals i el sistema cultural que s´estableix en les seves accions.
Cadascun és indispensable pels altres dos, en el sentit de que sense personalitats i sense cultura no existiria cap sistema social; el mateix pot dir-se de les relacions lògiques possibles entre cadascun dels sistemes i els altres dos.El concepte "sistema" és esencial en els seus escrits. En primer lloc, la definició de sistema social es composa de "la interacció dels individus, cadascun dels membres és a la vegada actor (amb objectius finals, idees, actituts, etc.) i objecte d´orientació, tant per a la resta d´actors com per a ell mateix. El sistema social és l´estructura permanent que organitza la relació entre un actor i una situació. En segon lloc, les característiques de tot sistema social: estructuració, requisits funcionals i dinàmica interna (els sistemes socials canvien de manera ordenada). En tercer lloc, en la teoria de Parsons cal destacar el paper que desenvolupa el concepte "funció" : es tracta del conjunt d´activitats encarrilades a la satisfacció de les necessitats del sistema. Un sistema d´acció només pot existir a mesura en que es satisfan les seves quatre necessitats bàsiques (a les que correspon quatre classes de funció): adaptació (A) , consecució d´objectius (G), integració (I) i l´estabilitat normativa, que fa possible el manteniment de les pautes (L). Les relacions que estableixen entre aquests quatre elements de l´esquema AGIL donen compte dels processos d´evolució i canvi.
El sistema social és el resultat de l´integració de les unitats.
Ara bé, com pot mantenir-se el sistema social si les persones persegueixen els seus propis objectius, sense tenir-ho en compte? el procés de socialització interioritza en cada persona les normes i valors socials essencials, que permeten la satisfacció de les necessitats bàsiques de la societat. Des de la seva perspectiva, la societat pot definir-se com "un tipus de sistema social, en qualsevol univers de sistemes socials, que aconsegueix el nivell més elevat d´autosuficiència com a sistema en relació a els seus entorns. Quan el sistema social adquireix un caracter "persistent", pot parlar-se de "societat" pròpiament dita. Aquest resultat d´estabilitat i permanència sistemàticosocial depèn d´uns previs requisits funcionals o garanties de cohesió en els tres ordres assenyalats - natural, personal-motivacional, cultural-.
Robert K. Merton(1910), deixeble de Parsons, va elaborar una teoria funcionalista sobre la societat basada en les crítiques als principis erronis del primer funcionalisme.
Per això, estableix una distinció entre les funcions ( les conseqüències observades que afavoreixen l´adaptació o ajust d´un determinat sistema, i per tant són positives per a l´estabilitat i integració al sistema i les disfuncions (aquelles conseqüències observades que redueixen l´adaptació o ajust d´un sistema determinat). I aprop de les funcions i disfuncions, distingeix els elements no funcionals: aquells que no són rellevants o careixen d´ importància per a un determinat sistema social .
A l´analitzar les funcions, va introduir els conceptes "latent" i "manifesta". Una funció latent és aquella que es no intencionada, enfront a la funció manifesta que és la que és intencionada.
Finalment, integra en la seva teoria el concepte de "conseqüències no previstes", que enllaça amb els anàlisis de Weber sobre la paradoxa de les conseqüències, és a dir, sobfre les conseqüències no previsgtes de l´acció, que poden portar a que el resultat final sigui oposat a l´intencionalitat dels actors socials.
Merton proposa la teoria de nivell mig, que es centra a analitzar un àmbit acotat dels fenòmens socials, afavorint així l´establiment de connexions adequades entre el discurs teòric i l´investigació empírica.
A oposició al funcionalisme, es va desenvolupar la denominada "teoria del conflicte". El seu principal exponent és Ralf Dahrendorf. Per aquest autor, la societat sempre té una doble vessant: el conflicte i el consens. Ambdues dimensions han d´analitzar-se: com s´integren els valors en la societat, com sorgeixen els conflictes d´interessos i quina és la naturalesa del vincle que permet mantenir unida a qualsevol societat (sotmesa sempre a la tensió entre integració i conflicte). Els procesos de conflicte i consens estan interrelacionats, i per això va dedicar els seus esforços a elaborar una teoria del conflicte, basada en l´anàlisi de l´autoritat: l´origen estructural dels conflictes es deu a l´assignació de rols socials dotats d´expectatives de dominació o control.
És a dir, l´autoritat resideix en les posicions que ocupen les persones, i no en elles mateixes, i l´objecte de la teoria del conflicte és analitzar el conflicte entre les posicions esmentades.
A partir del conflicte d´interessos entre dominadors i dominats, i de la constitució de grups d´interès que persegueixen un programa o objectiu, va analitzar el que denominava "grups de conflicte", i els processos de conflicte i canvi.
Dahrendorf deia que, un cop constituïts, els grups de conflicte s´involucraven en accions que provocaven canvis en l´estructura social. Quan el conflicte és aut, els canvis que es produeixen són radicals. Quan van acompanyats de violència, el canvi estructural és sobtat. Qualsevol que sigui la naturalesa del conflicte, els sociòlegs han de tenir en compte la relació entre el conflicte i el canvi, així com la relació entre conflicte i l´status quo. Aquest plantejament ha influit també en el desenvolupament del Treball Social amb grups com a disciplina científica, ja que la gestió adequada dels conflictes, el paper de l´autoritat i el lideratge dintre del grup i el canvi personal i de grup són aspectes cabdals en el desenvolupament de la vida d´un grup, i han de prendre´s en considració si volem aconseguir els reptes que es proposen els participants, el treballador social i el grup en si.
A l´analitzar la dinàmica de grups, el treballador social es planteja tres tipus de problemes: els relacionats amb lé structura del grup (com estructurar-lo i donar-li cohesió), els derivats del conflicte i el canvi dintre del grup i els relacionats amb les interaccions entre els participants, que es basen en el llenguatge. En aquest sentit, tant l´interaccionisme simbòlic om l´etnometodologia han exercit una influència notable en el Treball Social amb grups, ja que es centren en les pràctiques comunicatives i en l´àmbit microsocial, quelcom molt rellevant per al treballador social que desenvolupa la seva activitat professional amb grups.
Herbert Blumer va crear el terme "interaccionisme simbòlic", i el va proposar com a programa teòric alternatiu al funcionalisme. Es basa en la relectura de l´obra de George Herbert Mead i en la tradició pragmàtica nord-americana: la tradicio contemporània de la teoria social pragmatista es va crear oficialment l´any 1937, quan Gerbert Blumer va escriure un article on identificava a Mead com "interaccionista simbòlic". les diferències entre l´obra de Mead i de Blumer passen pel caracter més individualista de la teoria de Blumer, enfront als postulats més comunitaris de Mead que com Pierce, buscava una fusió més sintètica entre individualisme i comunitat.
L´obra de Mead "Esperit, persona i societat" fou publicada postumament pels seus alumnes, i en ella desenvolupa una anàlisi de la persona com a ésser social. er aquest autor, la dimensió social de la persona descansa en el procés de comunicació. Cadascun de nosaltres es desenvolupa com a subjecte social en el procés d´interació comunicativa amb els demés.
En aquest procés, la persona s´expressa, es reconeix a si mateixa en el procés d´interacció i reconeix a l´altre, adoptant la seva erspectiva sobre si amteix i sobre la realitat (i no només a l´altre com a individu, sinó a l´altra generalitzat, el que explica l´adopció de rols. La socialització és, des de el seu punt de vista, un procés d´interacicó en el que cada persona s´autoregula interioritzant la pauta general d´acció, a la vegada que pot evaluar-la i reorientar-la en un permanent exercici de revisió. L´ésser humà es converteix en una persona en la mesura en que pot adoptar l´actitud de l´altre i actuar cap a si mateix om actuen els altres. El que constitueix una persona és el procés social d´influir sobre els altres en un acte social i llavors adquirir l´actitud dels altres que ha estat provocada per l´estímul i per fi reaccionar al seu torn davant aquesta reacció.
El "self" és la personalitat propiament dita, l´individu social.
El self o personalitat s´estructura mitjançant de dues fases dialècticament entrecreuades: el jo( la resposta de l´organisme a les actuacions dels altres) i el meu(la sèrie organitzada d´actitus dels demés que un mateix assumeix). En aquest sentit , el jo és l´element nou, el meu és l´element social que correpson a l´altre generalitzat. El jo i el meu són dues fases diferenciades del mateix acte. En el jo resideixen els apspecte creatius del self, i és la font de l´innovació, mentres que en el meu resideixen el conjunt d´actituts i normes dels demés que s´ahan internalitzat i han sigut assumides per l´actor. Per això, en el el meu resideix el control social.
Per tant , la perosnalitat no existeix previament a l´interacció social: mitjançant d´ella assumim papers, organitzem les nsotres expriències i desenvolupem, mitjançant la representació de la perspectiva de l´altre generalitzat, el pensament abstracte i l´objectivitat. D´aquesta manera, es produeix l´interiorització de les actituts socials que constitueixen el jo, es poden duar a terma la comunicació amb els altres i la persona pot organitzar les seves respostes en funció de les normes i regbles que aprèn en l´esmentat procés d´assumpció de papers. En aquest procés no s´elimina la particularitat de cada persona. Cda self té la seva pròpia particularitat, les seves pròpies i úniques pautes.
Blumer reprendre l´obrea de Mead per a formular el que va denoinar interaccionisme simbòlic. El seu objectiu principal el consstitueix, l´anàlisis dels simbols que fan de mitjancer en l´interacció.Les principals propostes del seu programa teòric poden sintetitzar-se en quatre prioritats. En primer lloc, la creativitat del subjecte i la seva capacitat d´ interactuació. En segon lloc, l´ordre social depèn de les pràctiques recurrents basades en una interpretació idèntica , i el canvi social és possible perquè les persones redefineixen els seus actes i estableixen previsions que els porten a nous tipus de coportament. En tercer lloc, ens relacionem en funció del significat que atribuim a les nostres accions, l´entorn i les accions dels demés, en un procés caracteritzat perquè el significat no és reduible exclusivament a l´objecte ni al subjecte. Cada objecte pot tenir significats infinits, que depenen de l´orientació que cda persona manté en la seva relació amb ell. En quart lloc, l´acció conjunta de les persones es basa en els marcs d´interpretació prèvia que comparteixen, i que procedeixen sempre d´altres anterior: són històrics, i els transformem en un procés complexe a través de la pràctica.
Erving Goffman, deixeble de Blumer a l´Universitat de Chicago, va desenvolupar la seva perspectiva dramatúrgica basant-se en la tensió entre les persones que volen fer i el que les demés esperen que faci: amb la fi de mantenir una imatge estable del self, les persones actuen per a les seves audiències socials. Goffman, es va interessar per les trobades, és a dir, les interaccions cara a cara en les que els persones estan sempre físicament presents. Encar que, no era determinista. Per l´autor de "La presentació de la persona en la vida quotidiana", les eprsones no actuen tan sols predeterminades pel guió: també pretenen influir en l´audiència. Per això, poden definir-se les actuacions com tota activitat individual que serveixi per a influir en l´audiència que participa en aquest encontre. Aquestes actuacions estan manades per unes regles, en el sentit de que tenen que veure amb codis practics tàcits relatius al comportament apropiat.
Des d´una perspectiva diferent, els etnometodològics es centren en l´estudi del cos del coneixement e sentit comú i de la gamma de procediment si consideracions(mètodes) per mitjà dels quals els membres corrents de la societat donen sentit a les circumstàncies en les que es troben, fan el camí a seguir en aquestes circumstàncies i actuen en conseqüència. L´analisi de l íntersubjectivitat, i dels pressupostos que la guien i fan possible (com el de reciprocidtat, o del de que és raonable esperar que les coses en el futur siguin com en el passat) és essencial per entendre l´ordre social, i com es reprodueix.
El principal representant d´aquesta corrent és Harold Garfinkel. L´autor d´Studies in Ethnometodology(1967) es plantejava un triple objectiu d´estudi: en primer lloc, l´objecte d investigació és el coneixement tàcit que les persones usen per a donar sentit a la realitat i per tant per a influir en ella i dirigir la seva aacció sobre la mateix; en el sentit, cadascun de nosaltres no pot reduir-se als factors biològics o estructurals que expliquen la conducta humana.
D´aquí que el significat dels objectes, les pràctiques social i els conceptes depengui del context en el que surgeixen i en el que s´utilitzen . En un procés d´influència reciproca entre les perosnes i les pràctiques, a la vegada que s utilitza el context per atribuir significat a les pràctiques, les pràctiques també capaciten a les perosnes per a crear o mantenir el seu sentit del context. En segon loc, l´ordre social és fruit dels procediments compartits. per tant, és una consecució de l interacció de les persones aptes, en base a la capacitat d interpretació i previsió de les accions dels altres subjectes. En tercer loc, l´acció es basa en la capacitat de la persona per a predir respostes, i això a la vega és possible per la tesis de la reciprocitat.

L´INTERACCIÓ SOCIAL I ELS REPTES DE LA SOCIETAT EMERGENT

Ens tobem immersos en una societat caracteritzada per l´innovaicó tenològica i per la transformació i adaptaicó de les formes d´interacció social a un nou context. S´exigeixen major habilitats socials, competències tècniques i capacitat d´adaptació, a la vegada que augmenta la inestablitat familiar i laboral . I tot això en un contexte caracteritzat per un procés d´individualització en el que es debiliten els llaços socials. En aquest medi històric, el Treball Social amb grups té una vigència cada cop més gran , i permet recuperar o enfortir les nostres capacitats d´interacicó social. Parlarem del nou entorn laboral en el que tenen que integrar-se els ciutadans del Segle XXI, ja que l´integració o falta d´integració, en el mercat de treball constitueix un factor crucial d´inclusió o d´exclusió social.
En aquesta època de canvis socials ,econòmics i culturals accelerats, prèn especial rellevància una qüestió clau: com aconseguir l inclusió social en un escenari d´incertes. El nous i vells riscos es reformulen en un nou procés d´estructuració i desestructuració social basat en l´interacció en xarxa. Per a Ulrich Brontar els nous problemes emergents amb noves categories, ja que les estratègies clàssiques de les societats del segle XIX s´han quedat obsoletes. Els reptes emergents responen a una nova lògica social i econòmica que demana analitzar no les dades, sinó els patrons conceptuals que els organitzen , i ens permeten visualitzar-los.
La finalitat d´aquest anàlisis enllaça directament amb la construcció democràtica de la societat del futur. La qüestió central és exigir, o bé una política d´interpretació que sigui contrària massiva i dirigida, o un replantejament i reprogramació del paradigma vàlid de modernització.
L´autor desenvolupa la noció de societat de risc, aquella societat en la que la lògica de la producció de riscos domina a la lògica de la producció industrial. Les característiques fonamentals dels riscos ens situen en un nou context històric. L´anàlisis de les transformacions que estem vivint, i de les tendències de futur que semblen sorgir en la societat actual, han de tenir en compte les estructures socials de poder i redistribució, les burocràcies, les normes i racionalitats dominants, i han de sorgir dels continguts i conseqüències reals que comporta la culminació de la societt industrial i els riscos que es presenten després de realitzar-se de forma complerta.
Per exemple, en l´àmbit de l´anàlisis del treball, es segueix amb la concepció que la societat industrial amb les categories socials del treball remunerat. Però la pròpia cerca de l´eficiència i la productivitat mitjançant el desenvolupament de noves tecnologies acaba transformant la mateixa societat. La microelectrònica permet connectar d´una nova forma a consumidors, productors i empreses, la robòtica i l´automatització avançada permeten substituir feina en una proporció creixent, donant lloc a la disminució de la feina tradicional industrial, segura i pagada, i la desregulació dels mercats de treball tendeix a generar un sistema d´ingraocupació i feina inestable, denominat per Beck (2000) la "brasilenyització d´Occident".
Cl tenir en compte que l´anàlisis dels riscos suposa formular explícitament els valors que han de regir les nostres societats, i per això és necesari prendre consciència i presentar en el debat públic els valors que de fet regeixen el desenvolupament de la modernitat: El tractament científic dels riscos del desenvolupament industrial queda vinculat a les espectatives socials i a els horitzons axiològics, igual que a l´inversa la discusió social i la percepció dels riscos queda vinculada a arguments científics. O sigui, l´anàlisi dels riscos suposa qüestionar-se l´horitzó normatiu de pèrdua de seguretat i encarar els conflictes que es donen entre la racionalitat científica i la racionalitat social.

CARACTERÍSTIQUES DELS RISCOS EN LES SOCIETATS POSTINDUSTRIALS

1- Els riscos són un producte global de la maquinària del progrés industrial, i són aguditzats sistemàticament pel seu desenvolupament continu. Tenen el seu origen, per tant , en la sobreproducció industrial.
2- Són globals en la seva amenaça, i no estan lligat al seu lloc de naixement. Es presenten d´una manera universal, específica i inespecífica localment.
3- Els seus efectes nocius són incalculables i imprevisibles.
4- Invisibilitat: els raonaments causals en funció dels quals s´identifiquen i analitzen els riscos són sempre insegurs i provisionals.
5- Tenen un efecte igualador entre tota la població i entre els països i zones del món.
6- Suprimeixen les bases i categories amb les que hem pensat fins ara: espai i temps, treball i temps lliure, empresa i Estat-nació, inclús els limits entre blocs militars i continents.
7- Contenen un componen essencialment futur: no s´esgoten en les conseqüències i danys visibles. Tenen que veure essencialment amb la previsió: es refereixen a un futur que s´ha d´evitar. Per això, el centre de la consciència del risc resideix en el futur.
8- El seu augment social resideix en la projecció d´amenaces per al futur. Són irreals en el present, però no poden o han d´arribar a ésser reals en el futur, ja que això significaria una catàstrofe.
9- El seu anàlisi es converteix en causa per a l´acció en el present. Implica que el debat sobre el futur adopti la forma de variable projectada: causa projectada de l´actuació present l´importància de la mateix i significat creixen d´una manera directament proporcional a la seva incalculabilitat i a el seu contingut d´amenaça. Es tracta, per tant , que una causa que projectem (que tenim que projecte) per a determinar i organitzar la nostra actuació present.
10- Les definicions sociopolítiques dels riscos es converteixen en posicions sociopolitiques clau, en la mesura en la que al reconeixe´ns i aanalitzar les tendències futures la societat ha de decidir en relació als seu propi futur i l´horitzó normatiu. Els processos socials de definició dels riscos es converteixen en una de les claus de l´anàlisis sociològic de les nostres oscietats i les nostres tecnologies: els riscos causen danys sistemàtics i sovint irreversible, solen perdurar invisibles, es basen en les interpretacions causals, pel que tan sols s´estableix en la sbiesa (científica o anticientífica) d´ells, i en la sabiesa poden ésser transformats ampliats o reduïts, dramatitzats o minimitzats pel que estan oberts a una mesura especial als processos socials de definició.
11- El repartiment i l´increment dels riscos fa sorgir noves situaicons socials de perill.
12- Els riscos es configuren amb riscos i com oportunitats de mercat.
13- En el tracte amb els riscos sorgeixen moltes diferenciacions i conflictes socials, que ja no segueixen l´esquema de la societat de classes.
14- Els riscos fan sorgir comunitats objectives d´amenaça.
15- Els riscos produeixen un tipus específic de pobresa social.

L´anàlisis de gutur es converteix, per tant , en una qüestió clau per assegurar la supervivència i la viabilitat del present. La lògica de la producció de la riqueza acaba provocant la societat del risc. I encara que l´evidència de la miseria i la lluita per incrementar la riquesa puguin ( a nivell global, o en el cas d´una comparaió entre diverses economies i països) imposibilitar la percepció dels riscos derivats de la pròpia progresió del desenvolupament industrial i tecnològic, no eliminen la seva existència. En aquest punt, la invisibilitat social dels riscos reforça el seu desenvolupament. En un raonament que s acosta als plantejaments d´André Gorz, per a Beck el fonamental és analitzar aquesta tendència de futur i treure a la llum els patrons que governen el desenvolupament tecnològic, captant una dinàmica que pot estar enfosquida pels progressos materials momentanis en diversos llocs del món. (Gorz, 1995).

Des d´una perspectiva diferent de la d´Ulrich Beck, l´esforç analitic de Manuel Castells(1997), va dirigit a proposar alguns elements d´una teoria transcultural i exploratòria sobre l´economia i la societat en la era de l´informació, que fa referència explícita al sorgiment d´una nova estructura social. El punt d´inici per analitzar la complexitat de la nova economia, societat i cultura en formació és la reestructuració del capitalisme, la revolució organitzativa i la revolució en les tecnologies de l´informació.
La seva posició teòrica es fonamenta en una doble negació:
-En primer lloc la negació del discurs propi de la cultura i la teoria postmoderna, que s´entretenen en celebrar la fi de la història i en certa mesura, la fi de la raó, entregant la nostra capacitat de comprendre i trobar sentit, inclús a les bajanades. L´assumpció implicita és l´acceptació de la plena individualització de la conducta i de la ompotència de la societat sobre el seu destí.
Davant aquests plantejaments, la seva teoria es proposa nadar contra aquestes corrents de destrucció , i s´oposa a varies formes de nihilisme intel·lectual, d´escepticisme social i de cinisme polític. Ell, creu en la racionalitat i en la possibilitat d´apel·lar a la raó, sense convertir-la en una deesa. Castells creu en les possibilitats de l´ació social significativa i en la política transformadora, sense que ens veiem necessàriament arrossegats cap als ràpids mortas de les utopies absolutes. Ell creu en el poder alliberador de l´identitat, sense acceptar la necessitat de la seva individualització o quedar atrapada pel fonamentalisme. I proposa a hipòtesi de que totes les tendències de canvi que constitueixen el nostre nou i confús món estan emparentada i que podem treure sentit a la seva interelació. A me´s, creu Castell que malgrat que una llarga tradició d´errors intel·lectuals massa sovint tràgics, observar, analitzar i teoritzar és una manera d´ajudar a construir un món diferent i millor(Castells,1997).
- En segon lloc, inicia d´una negació explícita del determinisme tenològic. La tecnologia és un producte social, i l´interacció entre tecnologia i societat marca el destí d´ambdues: la capatitat o falta de capacitat de les societats per a dominar la tecnologia, defineix en bona mesura el seu destí. Per exemple, segons el model de relació entre Estat i societat, una mateixa cultura pot induir trajectories tecnològiques molt diferents. En definitiva, el procés històric mitjançant el qual té lloc el desenvolupament de forces productives marca les caracteristiques de la tecnologia i la seva encreuament amb les relacions socials. Així doncs, davant l´emergència d´un nou model de societt, basada en la revolució de les tecnologies de la informació i en la reestructuració del capitalisme cal tenir presents la història, la cultura i les institucions de cada societat concreta, i per tant l´anàlisi cient´rific ha de sorgir de la possibilitat de trajectories tecnològiques i socials diferents. En l´àmbit del Treball Social amb grups, les notables diferències entre els models d´Estat del Benestar en els països de la OCDE mostren com no hi ha un únic paradigme vàlid per a fer viable l´exercici dels nostres drets com a ciutadans.
Per a Castells(1977), les societats estan organitzades al voltant de processos humans estructurats per relacions de producció, experiència i poder determinats històricament , i es a partir del nou model de desenvolupament de l´informació( en el que l´acció del coneixement sobre si amteixa és la principal font de productivitat) sorgiran noves formes històriques d´interaccions, control i canvi socials. El factor que modula i dona forma a la tecnologia de la informació és el procés de reestructuració capitalista. La conjunció d´ambdues variables, revolució tecnològica i reestructuració capitalista, dóna origen al nou sistema tecnoeconòmic, el capitalisme de l´informació.
Juntament amb aquestes dues variables, cal destacar una tercera: el canvi organitzatiu centrat en la flexibilitat i adaptabilitat. L interacció d´aquestes tres variables, amb la diversitt cultural, històrica i institucional de cada societat concreta, dóna lloc a diversos tipus de societats de l´informació que poden observar-se en el nostre context històric.
Ens trobem, per tant ,davant un nou paradigma sociotècnic , el resultat històric del mateix és indeterminat i en el que conflueixen dos tendències relativament autònomes: el desenvolupament de les noves tecnologies de l´informació i l´intent de l´antiga societat de reforçar-se mitjançant l´ús del poer de la tecnologia per a serrvir a la tecnologia del poder. En aquest nou paradigma, la xarxa, entesa co un conjunt de nodes interconectats, és el nou model d´estructura social emergent: la convergència de l´evolució social i les tecnologies de l´informació ha creat una nova base material per a la realització d´activitats per a tota l´estructura social. Aquesta base material, composta per xarxes, marca els processos oscials dominants, amb el que s´organitza la mateix estructura social(Castells,1997). Ens trobem davant un ova estructura social dominant: la societat xarxa; una nova economia: l´economia de l´informació/global; i una nova cultura: la cultura de la virtualitat real. La lògica insereixen aquest economia, aquesta societat i aquesta cultura sobreviu en l´acció social i les institucions d´un món interdependent segons l´autor. En aquesta nova societat es redefineixen les divisions socials, les relacions de classe i les relacions de poder. En el nou medi de la xarxa de xarxes, Internet, es reformulen les relacions grupas, i neixen el que es denomina les "comunitats virtuals".
La tasca professional dels treballadors socials amb grups té com a objectiu prioritari potenciar les capacitats d´interacció de les persones mitjançant la dinàmica de grup.
Insertar-se al mercat de treball , tindre un treball digne, ésser capaç de relacionar-se amb els demés en el nostre lloc de trebal i portar a bon port els nostres projectes professionals són qüestions vitals per a les persones, i molts processos de desintegració personal i social comencen amb un fracàs, o amb l´incapacitat de fer front una crisis o una oportunitat en l´àmbit laboral. El treball en equip, les habilitats socials que es reforcen en la dinàmica de grups es converteixen cada cop més en un requisit per a accedir aun treball, i els treballadors socials han de conèixer alguns gestos bàsics del mercat de treball en les societts contemporàncies.
La revolució tecnològica i organitzativa que caracteritza els inicis del segle XXI, i que te l´orige en la dècada dels setanta del segle XX, transforma tant el context en el que operen les empeses quan la seva pròpia estructura interna, redefinint les habilitats i competències que han de tenir els treballadors/es.
La incertesa derivada de l´innovació accelerada , i de la caducitat igualment accelerada de les oslucions tecnològiues i organitzatives que s apliquen ens situa en un nou entorn. Es redefineixen els fortaleses i debilitats de les empreses, a la vegada que es presenten noves oportunitats i es plantegen noves amenaces en l´entorn. El treball social amb grups té en aquest àmbit un extens camp d actuació: numerosos cursos de formació en les empreses utilitza la dinàmica de grups per enfortir a cada treballador els requisits bàsics d´un sistema d organització basat en el treball en equip. Per això, a l´analitzar l´interacció entre noves tecnologies empreses i el treball social, tenim que preguntar-nos, en primer lloc, pel que ha canviat, per, en un segon moment, encarar les possibilitats i incògnites que s´obren en el futur immediat.

TREBALL SOCIAL AMB GRUPS, ECONOMIA I EMPRESA: TENDÈNCIES PE SEGLE XXI

Tendències positives

Context econòmic: Sistema de producció flexible, globalització, obertura de mercats, augment de la competència, adaptació als canvis de la demanda, augment de la productivitat globalment considerada, diversificació de les activitats econòmiques
Context organitzatiu: flexibilitat organitzativa,descentralització,disminució de les estructures jerarquitzades, major participació en la definició i execució de tasques, estructura matricial,externalització d´activitat, cooperació sense vinculació patrimonial.
Context laboral: augment de la flexibilitat contractual, augment de la responsabilitat del treballador, enriquiment de les tasques, major polivalencia, noves habilitats i seleció per competències, facilitat per l´accés a formació continua a la xarxa.
Context social: major oferta de bens i serveis, augment de les possiblitats de comunicació, augment dels nivells educatius de la població, majors possiblitats de creació de riquesa.
Context de grup: treball en equip, formació en xarxa, formació en habilitats de negociació i acord, establiment d´objectius col.lectius que reforcin la cohesió del grup.

Tendències negatives

Context econòmic: deslocalitaació i augment del dumping socioeconòmic, pertorbacions financeres, districució desigual de recursos i de la riquesa, augment del procés de concentració del capital, aparició e barreres per a l´obtenció d´economies d´escala.
Context organitzatiu: pèrdua del poder de negocia´ció de les empreses subcontractades, degut a l´atomització d´emrpeses, disminució de les possiblitats de carrera professional dintre de l´empresa, augment de l´individualització de les relacions laborals.
Context laboral: degradació de les ocndicions i contrctes de treball, reducció de plantilles i augment del risc d´atur estructural, augment de l´intensitat i ritme de treball , major càrrega de treball pels que tenen feina, queda obsoleta la formació adruirida continuament, aument dels subcontractacions, augment dels treballadors de baix salari.
Context social: augment de l´atur per l´automatització del treball, augment de l´exclusió del que no crea valor afegir(persones, grups, societats i països), debilitat dels elements d´equilibri social i politic.
Context de grup: major individualització, falta de destresa bàsica per a l´interacció social, en un context de competència darwinista pel lloc de treball, soletat i desconfiança a l´empresa i en els companys de treball, debilitament dels llaços familiars i comuitaris, major risc de crisis davant una situació problemàtica derivat de l´aillament social dintre i fora del mercat de treball.
L´impacte de les noves tecnologies ( tecnologies de l´informació i la comunicció, tecnologies de l´automatització industrial i tecnologies genètiues) s´uneix l´efecte que produeix la revolució en les fornts d´energia i la transformació de les formes de gestió i organització de les empreses que s´origina en els anyus setanta del segle XX. La conjunció d´aquests factors, independentment de l´estudi dels seus origens i la seva influència mútua, està en l´origen dels canvis que podem detectar en la societat en el seu conjunt, i en les organitzacions empresarials. Podem destacar dos característiques de les transformacions en curs: l´acceleració de l´innovació i la convergència de tecnologies. AMbdues tenen com a resultat una major integració dels sistemes de diseny, comunicació i producció i venda. En aquest nou mitjà, les organitzacions empesarials s´adapten i donat que el coneixement es converteix en la principal font d´avantatge copetitiu, la capacitat d´aprenentatge, innovació i adaptació dóna com a resultat el que es denomina l´"organització inteligent": uana organització que aprèn, que innova i que s´adapta aun context en continua transformació.
El treballador ha de tenir un conjunt d´habilitats socials bàsiques per a poder treballar en equip. Encara que la dinàmica de grups dintres de l´empresa permet enfortir les esmentades habilitats, en molts casos les situaicons de debilitat o de crisis es resolen satisfactòriament a aprtir de l´intervenció del treballador social amb la metodologia especifica del Treball Social amb grups, ja que poden tenir el seu origen en problemes personals, familiars i socials diferents d´aquells directament relacionats amb el seu lloc de treball.

INTERACCIÓ SOCIAL I GRUPS: PERSPECTIVES SOBRE L´ESTUDI DE LA DINÀMICA DE GRUPS

Les persones naixem i ens desenvolupenm en l´àmbi de les interlacions de grups. La nostra identitat es construeix mitjançant una socialització en la que desenvolupmem diversos papers o rols, en la que aprenem les reles bàsiques de comportament, incorporem els criteris bàsics d´interpretació propis de la nostra cultura i ens relacionem amb els altres en un procés complexes en el que ens adaptem, elegim i influim en el nostre entorn. Des de les relacions intimes, properes i basades en una comunicació fluida pròpies dels grups primaris, fins a les relacions productives que establime en els grups secundaris, i en tot la malla de relacions afectives, amistoses o professionals en les que estem immersos i que constitueixen un rastre estructural de la nostra vida social.Precisament per això, la dinàmica de grups ens permet recuperar o enfortir determinades pautes de comportament, la nostra pròpia identitat personal, la nostra autoestima, les nostres habilitats comunicatives, de negociació o d´anàlisi de les necessitats dels que ens envolten (tant en l´àmbit de la convivència personal com en l´àmbit laboral).
La pertinença a grups, o la participació en grups construits especificament per a una fi determinada, no és una fusió, ni implica la pèrdua d´identitat. A l inversa, la nostra identitat s´aixeca sobre les relacions socials en els que estem immersos, fonamentalment relacions a dintre i a fora dels grups.En primer lloc, la relació entre identitat, igualtat i diferència, que cada persona experimenta en el grup i en la societat: des de la pressió per adquirir una actuació uniforme fins a la possibilitat de desenvolupar una visió diferent i produir un canvi en el comportament col.lectiu normal fins aleshores. En definitiva, es tracta d´analitzar la relació entre identitat i diferència, entre individualisme i col.lectivisme o entre llibertat i determinisme. En segon loc, les diverses perspectives des de les que es poden analitzar l´interacció de grup: la perspectiva de relacions, la perspectiva de l´interacció, la perspectiva d´estructura, la perspectiva de funcions, la perspectiva de motivacions i la perspectiva cognitiva-perspectiva. I en tercer lloc, les diverses classificcions dels grups socials més utilitzats en l´àmbit del Treball Social amb grups.
En el procés d´adaptació i creació s´arriba l´èxit en la mesura en que sobresurt del que podem denominar "el llindar de l´inclusió social". Per això, davant de les complicacions desafortunades de la vida, una adequada dinàmica de grup, disenyada cuidadosament pel treballador social, ens permet recuperar, reconstruir i enfortir les habilitats socials bàsiques per a tenir una vida social satisfactòria, i també ens permet integrar i equilibrar les diverses dimenssions que coincideixen en la nostra vida personal, fent front als conflictes entre els rols que desenvolupem diàriament. Finalment, l´interacció de grup permet millor hàbits, valors, creences i habilitats a mitjançant els quals s´aconseguiran canvis en la conduct, en l´interacció social i en les relacions personals i professionals.
La relació persona-societat és una relació complexa, plena de matisos i en la que lé structura social deixa espai per a l´acció individual.
La socialització es porta a terme, bàsicament, en processos de grup, en les que es creen normes, s´experimenten la pressió cap a la conformitat, la homogeneitat i l´obediència, s´estableixen mecanisme bàsics de solidaritat i es dóna tant la cooperació com els comportaments competitius. Cada ciutadà es troba immers en una cultura comuna fonamentalment d´una gran varietat de comportaments individuals.Cadascú de nosaltres pertany a diferents grups creats de manera formal o informal, voluntaria o bligadament, organitzats o desorganitzats. En ells s´estableixen intercanvis d´experiències, sentiments, punts de vista, acords i desacords, i es viuen tot tipus de situacions. L´interacció en el grup permet expresar-nos objectivar i compratir la pròpia història personal, accedir i dialogar sobre el discurs dels altres i analitzar els diversos significats que es fan presents i a la vegada fan possible el joc de la vida en comú.
En les nostres societats de consum de masses, l´individualització apareix com un valor intrinsec per a una vida digna. Encara que, com mostra l´anàlisi del nostre comportament social, encara que l´individualitat, el fet dé star aartats del grup, es valorat com a desitjable(ja que a través d´´ aququests moments d individualitat s´estimula la creativitat, s´experimenta l´autonomia i independència persona l i també s´obtenen el descans i el relax), les persones necessitem constitutivament la socialització, la interacció o relacionar-nos amb els demés. Per això, l ´exclusió, tant per part dels altres com per part de nosaltres mateixos, comporta una experiència negativa de gran impacte i genera forts conflictes personals. Una persona pot ésser rebutjada per la seva comunitat, un nen pot ser-ho per la coll del seu carrer , o una persona en el seu treball poden sentir el "buit" que els fa els seus companys, l´exclusió, produïda pel rebuig social davant un comportament inadequat, o generat també com a conseqüència de prejudicis de tipus ètnic o de gènere, ens mostra empiricament l´importància de l´interacció i integració social per a qualsevol perosna. I ens porta a plantejar-nos quins són els factors bàsics que fan desitjarble l´integració en un grup i les avantatges o habilitats que es generen en la dinàmica de grup indispensables per a aconseguir aconseguir amb èxit l´inclusió social en el nostre entorn. Podem diferenciar tres factors bàsics: els sentiments d´integracióque té com a antitesi la solitud social, la necesitt de pertinença i l´identificació amb el grup.
-L´inclusió en un grup i l´establiment de relacions interpersonals basades en la confiança, l´empatia, els objectius comuns i la proximitat permeten fer front als sentiments de buidor i soledat social, que comporten, com en el cas dels joves rebutjats per laseva conlla d´amics, sentiments de tristesa, angustia i ansietat. Els grups poden proporcionar l´antidot per a la soletat(Forsyth,11990), organitzant i integrant diferents tipus de conexions entre les persones i afavorint el desenvolupament de relacions caluroses, d´ajuda mutua i de caracter íntim entre els seus membres.
-La necessitat de pertinença és una de les necessitats bàsiques que tenen les persones, i per això podem entendre que l´afany per integrar-se en grups socials rellevants és un dels objectius me´s característics de la conducta humana. Tant de forma conscient com inconscient, cada ciutadà s´integra en una família, en diferents cercles socials, associacions, etc, i aquesta necessitat de pertinença ens porta a establir llaços significatius amb els demés. En aquest sentit , s´ha de subratllar que les persones que interaccionen regularment de manera positiva amb els demés tenen majors nivells de satisfacció i optimisme, i inclús viuen de forma me´s saludable.
- l´identificació amb el grup. Més enllà de la necesitat de pertinença, en la interacció social les persones compartim i adquirim les caracteristiques del grup conforme augmenta l´identificació dels membres del grup ,es valora de manera creixent la pertinença a ell.
Ens sentim connectats i interdependents amb respecte als altres membres, participem en les tasques del grup i acceptem les seves normes, desitjant amb força aconseguir els objectius comuns. El temps és un factor important: l´identificació amb el grup es reforça al relacionar-nos amb grups diferents del nostre. Per exemple, l´entrada a escena d´un nou grup, o la diferenciació amb un altre en base a una determinada característica facilita l´identificació, al objectivar l´estrany com un membre d´un grup diferent del propi atribuir-li un conjunt de característiques diferents de la del nostre grup.
Cal remarcar, que al llarg del procés de socialització, interioritzem el que es denomina la "personalitat social". ota cultura tendeix a crear una personalitat tipus, resultant del conjunt de característiques de la personalitat que coincideixen amb el´ordre institucional de cada societat, creant un conjunt de fesomies homogenies que permeten establir cretes diferenciacions en relació a les persones que procedeixen d´altres cultures. En cada cultura es donen diferents nivells d´ajust a les pautes culturals dominants, i en aquesta dinàmica influeix l´identificació amb el comportament col.lectiu i a la vegada l´afirmació de la prpia identitat ( que es contrueix sempre en relació dialèctica amb l´entorn social). Aquesta dinàmica pot reconeixe´s a nivell microsociològic en la dinàmica de grups, i a nivell macrossociològic, en la societat tal com és.
Poden diferenciar-se sinc dimensions en tot grup. La dimensió de relació es centra en el comportment dels membres del grup, en quan està determinada per l´actuació de cadascun d´ells, i per tant és interdependent.
La dimensió de l´interacció pren com a objecte d´anàlisi els processos de comunicació: analitza la interdependència entre els patrons habituals de comunicació en el grup. La dimensió estructural, com el seu nom indica, encar l´estructura pròpia del grup per mitjà de l´anàlisi de les expectatives compartides i les normes que regeixen el comportament La dimensió funcional prèn com a objecte d´estudi els patrons d´organització i les activitats desenvolupades pel grup que estan encaminades a l´obtenció d´objectius. La dimensió de la motivació analitza la pertinença al grup i la dinàmica d´aquest en la mesura els membre del grup actuen en resposta a una elitització. Per últim, la dimensió preceptiva analitza el model cognitiu que es genera en els membres del grup, en la mesura en que actuen en funció de les percepcions que tenen del món que els rodeja. Analitzem a continuació les principals característiques, sintetitzant els plantejaments formulats per Pavitt(1998) en la seva obra "Small group comunications. A theoretical approach".
La dimensió de relació fa esment, en els relacions entre membres del grup. Quan es diu que les persones es relacionen les unes amb les altres s´accentúa que són en certa manera interdependents. Què vol dir el terme interdependent?. Vol dir que cada acció o elecció que pren una persona dintre d´un grup modificarà la situació de la resta dels membres i que a la vegada la situaicó de cadascun es modificarà conforme actuen la resta d´integrants del grup. Pensem en el cas d´un grup de teatre: cada actor té un paper, que patirà modificacions d´acord amb els papers que tenen la resta d´actors, amb la seva situació d´espai, el tipus d´interpretació, el temps o els diferents errors, errades en el guió o altres aconteixements que puguin ocòrrer durant l´actuació. Altre exemple seria el d´un equip de natació sincronitzada, els membres del qual han de realitzar els seus moviments coordinadament amb armonia. Podem definir el concepte de grup remarcant aquesta dimensió de relació: la semblança o absència de semblança no és el que determina si dos persones som membres del mateix o de diferents grups. Un grup és un tot dinàmic basat més bé en la interdependència que en la similitut. Per tant, un grup és una colecció d´individus que tenen relacions els uns amb els altres, el que els fa interdependents en cert grau significatiu. Encara que la mútua interdependència no esgota la relació entre els membres del grup. També es dóna la cooperaicó i la competència En la situació social cooperativa es remarca en el que els membres del grup comparteixen. és a dir, la situació cooperativa és aquella en la qual els participants promouen activament els seus reptes interdependents. Quan una de les nadadores porta a terme una bona execució, el més probable és que les altres també tinguin èxit. Progresa juntes fins aconseguir el repte a través de l´entrenament en equip i compartint el mateix objectiu. En la segona situació, la situació social competittiva, el benefici mutu n és quelcom que es pugui aconseguir en l´activitat de grup. Es manté la relació d´interdependència, però el progrés cap a aconseguir el repte d´un dels membres fa menys probable que els demés l´aconsegueixin.
Imaginem un partit de bàsquet: per a que el r de manera coordinada i seguir unes normes, però els interessos d´un són contraris als de l´altre i els dos equips junts no formen un grup: cada equip per separat forma el seu propi grup.
Deutsch creu en tres tipus de grups. El primer estaria format pels grups sociològics purs: en ell, les persones es comporten de manera interdependent encara que no es noten a si mateixos des del punt de vista de la interdependència. El segon tipus està format pels grups psicològics: les persones creuen que actuen de manera interdependent encara que els demés no vegin aquest tipus de conducta(un grup psicològic existeix en la mesura en que els membre que el composen es veuen a si mateixos com perseguidors actius d´objectius interdependents.
La dimensió d´interacció es centra en la interdependència de les interaccions entre els membres del grup. La comunicació s´ocupa de transmetre missatges intencionats (a través del llenguatge, els signes i conductes no verbals) i l´"interacció" fan referència a l´enviament de tot tipus de missatges, els intencionats i els no intencionats(ambn aquests missatges s´inclouen moviments inconscients i gestos).
En funció de la interacció que s´estableix entre l´emissor i el receptor, s´enviaran missatges diferents( no és el mateix un desconegut que un company de treball, un superior jerarquic o un familar). Només quan es dóna una influència mutua, quan la resposta de cada persona és dependent del que ha dit previament, té lloc l´interacció. En aquest sentit un grup es defineix com dos o més persones que estiguin intereactuant uns amb els altres, de forma que cada persona influencia i és influenciada per la resta de membres.
L´anàlisi de la dinàmica de grups mostra com, a mesura que la gent continua interactuant durant periodes llargs de temps, el seu comportament es modela i la probabilitat de que un missatge sigui seguit pels demés augmenta. Es poden arribar a crear patrons per al desenvolupament d´una conversa, establint rutines que vertebrin els seus hàbits comunicatius.
El concepte central de l´estructuralisme és l´idea de lé structura. En l´àmbit de l´anàlisi dels grups, lé structura del grup serà el resultat de les interaccions dels seus membres. Quan aquestes interaccions són freqüents, es modelen, i aquest patró, que s´establesix és la seva estructura. Amb el pas del temps, les posicions que ocupen els membres del grup es defineixen com a normals, posteriorment com a correctes i esperades, i així es consolida l´estructura del grup en si. Es pot definir com el concepte sociològic d´un grup i es refereix al nombre de persones que interactuen unes amb altres d´acord a patrons establerts.
Quan un grup comparteix espectatives i evaluacions durant un cert periode de temps, sorgeixen les normes, i cada membre té un rol dintre del grup. Les normes i el rol interactuen, ja que quan una persona assumeix un rol dintre del grup s´espera que el desenvolupi conforme a certa normativa. Així, en un grup escolar, per exemple en una classe, s´espera que l´alumne que té el rol de més inteligent compleixi com s´espera, tregui excelents notes i estigui sempre disposat a participar i a opinar a classe. La primera estructura està formada per les normes, que són els espectatives i les evaluacions compartides que desenvolupa el grup en un plaç de temps. Des de aquesta perspectiva, es poden definit el grup de la forma següent: el que distingeix a un grup és que els seus membres comparteixen normes, incloent, necesariament, les normes relatives als rols dels membres del grup, rols que estan interelacionats i que es defineixen en termes reciprocs.
La perspectiva analitica funcional pren, com a punt de sortida l´anàlisi dels objectius cap als que tot grup dirigeix les seves accions. Ja que el grup es conceptualitza com un sistema social, per aconseguir els seus objectius ha de desenvolupar unes característiques que permetin portar a terme les seves funcions bàsiques. El comportament dintre del grup s´explica en funció de la motivaió que porta als seus membres a actuar de determinada manera. LEs persones es senten atretes per les coses o persones capaces de proporcionar-los premis o certs nivells de gratificació i rebutgen les coses dificils d´aconseguir o a les persones que poden ocasionar-los algun perjudici. És a dir, les persones formen grups quan poden proporcionar-los algun grau de gratificació o quan els ajuden a evitar el dolor o algun tipus de perjudici. Si posem èmfasi, en els motius de llarga durada davant els temporals per a integrar un grup , podem definir-lo de la següent forma: un grup és un conjunt de persones en el que l´existència de totes és necesària per a satisfer certes necessitats individuals de cadascuna.
En funció de la seva intensitt, es poden explicar el comportament dels membres del grup (a una persona amb gran necesitat d´afiliació li agrada establir relacions socials amb altres persones en les que troba suport social i emocional; encara que, una persona amb una necessitat alta de poder vol exercir control i domini sobre altres persones. Però potser que els motius siguin significatius sense estar lligats a cap necessitat: simplement responen a un propòsit temporal que es persegueix, es satisfà i acaba. En aquest sentit, es poden definir un grup com unitats compostes de dos o més persones que entren en contacte amb un propòsit.Una concentració de persones pot definir-se com a grup des de el moment en que es perceben a si mateixos com a grup. El grup és una unitat consistent en un nombre plural de persones que tenen una percepció col.lectiva de la seva unitat. La diferència entre grups petits i grans vindria definida per l´existència d impressions específiques comuns entre els membres d´aquest grups a partir dels quals es produeix un tracte personal o impersonal. Des d´aquesta perspectiva, un grup petit es defineix amb qualsevol nombre de persones compromeses en l´interacció d´uns amb altres de manera única, en els quals cada membre pot aportar algun tipus de reacció a cadascun dels altres com persones individuals, a aprtir del record de que l´altra persona estava present.
La condició de posibilitat de la nostra pròpia vida és l´interacció social i, dins d´ella, els relacions de grup, tant dintre dels grups en els que ens ubiquem quan entre els diversos grups que operen en un context social determinat. La sociabilitat és un factor que explica la pròpia supervivència de la nsotra especie, que ha arribat a dominar el medi ambient i a sobreviure amb èxit gràcies a la seva condició social, enfront a les limitacions biològiques dels nostre cos en relació amb altres especies animals. L´inteligència, la sociabilitat i el llenguatge estant en la base de la nostra pròpia identitat. En el procés pel qual l´interacció entre diverses persones genera un grup es poden observar tres característiques:
- La interdependència: segons aquest criteri, el que fa que un conjunt de persones es converteixi en grup és la seva interdependència mútua. Un bon mètode per predir l´èxit del grup serà la coincidència entre els objectius individuals i els de grup. Els objectius i interessos individuals poden variar amb el temps i ésser convergents(comuns), divergents(antagònics) o mixtes, el qual genera tant moments de cooperació com de competició interna.
- L´interacció: es complementaria a la interdependència (l´interdependència es materialitza per mitjà de l´interacció). És el motor del grup. Per mitjà d´ella surgirà l´estructura del grup, donant lloc a la diferenciació de rols i estatus.
- L´identitat: es el que podem denominar una certa consciència col.lectiva. Es genera a través de la pertinença a un grup, en el que els seus membres realitzen tasques, es relacionen, comparteixen objectius,etc.
En alguns grups poden detectar-se un fort sentiment d´identitat, però potser els seus membres amb prou feines interactuen entre si (per exemple, els supervivents de l´extermini jueu), o només uns pocs ho fan. També poden observar-se grups amb un alt nivell d´interdependència però baixa identitat (per exemple, els treballadors d´una fàbrica d´acoplaments mecànics: la realització de les seves feines és altament interdependent, però poden fer servir altres característiques rellevants de la seva vida a l´hora de definir la seva identitat de grup, per exemple les activitats d´oci).
Encara que les tipologies i classificacions de grups són molt numeroses, se´n poden esmentar les següents:
- Grups primaris i secundaris: aquest distinció fou formulada per Cooley(1909). Un grup primari és una unitat interactiva que és observada com és per la gent que el rodeja. Les normes dintre d´aquests grups són apreses, respectades i reforçades. Un exemple de grup primari és la familia: els motius d unió dintre d´aquest grup primari són la lleialtat i els interessos comuns; solen ésser la primera experiència de grup pels nens, i sens dubte és una experiència fonamental, ja que el caracter de les relacions que tinguin lloc dintre de la famlia influirà de forma decisiva en la vida posterior de la persona i en les seves actituds en altres grups. Altres grups primaris influeixen en cada persona en la formació i el desenvolupament de la seva naturalesa socia, que està composta per sentiments i actituds primàries de caracter social, com són la consciència d´un mateix en relació amb els altres, el plaer per l´aprovació, el rebuig cap a la censura, l´emulació i el sentit de l´encert i l´equivocat format pels estandards del grup.
Altres grups primaris són els que es basen en una relació funcional vinculada a un interès específic, i quan aquest interès es perd o s´acaba es produeix la seva disolució.
Davant els grups primaris, es situen els grups secundaris. La seva característica bàsica és que s´estableixen de manera molt més conscient que el grup primari. Es podria denominar a aquests grups com a grups d´interès. Són grups voluntaris, qeu no depenen exclusivament dels contactes acara a cara encara que molts dels seus membres interaccionen en aquest nivell. El transport fàcil, el sistema postal, el telèfon, la premsa i altres medis de transportar els materials, les idees i les actituds són importants pel desenvolupament dels grups secundaris.
La cultura moderna es caracteritza per l´augment de tot tipus de grups secundaris, per exemple un partit polític, un club determinat, una associació de veïns o qualsevol altre que serveixi a un propòsit determinat amb aquestes característiques estructurals. cal destacar-se que, enfront als grups primaris, els grups secundaris funcionen molt freqüentment de forma institucionalitzada.

- Grups naturals i grups artificials: es diferencien per la seva forma d´integració. Un grup natural o espontani es forma sense que ningú ho provoqui, sol existir certa igualtt en quan a edats i interesso dels membres que el formen i la vinculació que els uneix sol ésser de caracter afectiu. Aquests grups naturals poden dependre de dos factors: en primer loc, de la seva duració; en segon lloc, de les activitts que es porten a terme. La família o els grups d´amics serien dos exemples de grups naturals. En quan als grups artificials o obligatoris, l´artificialitat procedeix de les restriccions que acompanyen a la seva formació. La selecció és aleatòria, i també hi ha restriccionen els tipus de tasca: s´executen tasques amb les que les persones solen tenir poca familiaritat. Un grup escolar, o un grup d´investigació, podrien ser dos exemples d´aquest tipus de grups. Entre els grups naturals i els artificials encara es pot considerar l´existència d´un altre tipus de grup: l´excepcional, que és aquell grup integrat per persones que han sigut elegides per posseir unes habilitats poc comunes o que han rebut algun tipus d´entrenament específic per a realitzar tasques poc habituals.

- Grups formals i grups informals. Un grup formal respon a un conjunt de normes que els seus membres comparteixen , tenen objectius comuns i el seu desenvolupament s´insereix dintre d´un sistema oficial d´autoritat. Existeixen una sèrie de caracterítiques comuns als grups formal. En primer lloc, la falta d´espontaneitat en la seva formació: es planifiquen amb anterioritat les formes de comunicació, la disribució del poder i les diferents estructures del grup. En segon lloc, es regeixen per una sèrie de normes fixes que exerciran la seva influència tant sobre els membres com sobre les activitats i situaicons que tinguin lloc en el grup; en tercer lloc, aquests grups orgeixen o es formen com a mitjà per aconseguir una tasca o un objectiu. Un exemple d´un grup formal seria qualsevol grup institucional, com el Col.legi Oficial de Treballadors Socials. El signe més destacat dels grups informals és que els seus membres compten amb llibertat d´actuació , i el desenvolupament de les relacions de grup es fonamenten en les connexions personals que es estableixen per mitjà d´aquest grup (encara que l´aconseguir els objectius no estigui sempre garantit) Per exemple, una manifestació espontània en el carrer per protestar per una fallada de la xarxa elèctrica.

- Grups oberts i grups tancats. El grup obert està dotat d una gran flexibilitat, i permet l´entrada i sortida dels seus membres lliurement. Són grups poc estructurats, en els que la freqüència de les trobades sol ser més gran (ja que el trànsit continu de persones pot perjudicar la supervivència del grup). Un cas paradigmàtic de grup obert és qualsevol grup d´autoajuda per a la Distrofia Muscular...). A Internet podem trobar nombrosos grups virtuals oberts amb els que podem connectar en un espai d´accés públic. En aquests grups, els participants són lliures d´unier-se al grup o abandonar-lo segons desitgin. Els grups oberts a Internet mantenen milers d´àrees de discusió obertes (llistes de correu electrònic, grups de notícies o newsgroups) en les que les persones poden trobar altres que comparteixin interessos similars, intercanviin punts de vista i informació i s´ajudin uns als altres. Els grups tancats es caracteritzen per no permetre el lliure accés. Oposeen resistència tant a que les persones ingressin com a que l´abandonin, per raons molt variades: per conservar el prestigi, el poer, perquè no volen modificacions en les seves estructures i tradicions,etc. Alguns estableixen normes pel seu ingrés (per exemple un grup d´antics alumnes univrsitaris) i en altres l´abandonament és sancionat (com pasa en els grups de delinqüents). Els grups virtuals tancats poden ésser canals de comunicació formals de persones que han arribat a un acord sobre treballar juntes i que han adoptat formes comuns a l´hora de realitzar les seves tasques, de manera que els membres nous que hagin arribat al grup tindran que sotmetre´s aun procés d´acceptació.

- Grups tempotals o permanents: es caracteritzen per ésser estables en el temps, en la seva composició interna i en les seves relacions amb altres grups. Un exemple de grup permanent es per definició una família. En l´àmbit laboral, els grups permanents estan orientats a tasques de manteniment i millora continua(Cooper, 1980).
Els grups temporals estan orientats a la realització d´un propòsit, de caracter transitori. Tenen una duració limitada que s´estableix quan es constitueixen, i es disolen un cop han aconseguit l´objectiu. Amb freqüència , estan relacionats amb projectes de millores radicals. L´utilització de variacions d´aquests grups ha augmentat en els últims anys en les organitzacions i també en la metodologia del Treball Social amb grups. En els grups de curta durada, les persones es centren més en l´opjectiu a aconseguir, moltes vegades ajudats per un nivell d´estructuració més fort i rígid encarrilat a la consecució de l´objectiu. Per això, es presta una menor atenció a altres factors, com la relació amb la resta dels membres o la cerca de persones interessants per a la creació de subgrups.

EL TREBALL SOCIAL AMB GRUPS COM A DISCIPLINA CIENTÍFICA

El treball social com a disciplina científica té el seu punt d´inici en la sociabilitat. No existeixen persones aïllades. Des de l´inici de la nostra vida , ens trobem immersos en un espès sistema d´interelacions i en els nostres comportaments sempre es troba present el grup primari com la forma d´associació bàsica pròpia dels éssers humans. Ens trobem estructurats en grups; aquesta dimensió de grup constitueix la base de la vida personal i social, i per tant és una característica definitoria de la nostra propia realitat. Mitjançant l´experiència de grup ens integrem socialment, accedim a la nostra pròpia identitat, construïda en interacció amb els altres, i per mitjà d´aquest procés incorporem les normes i valors de la societat en la que vivim. L´home exiteix sempre mitjançant els grups socials.
El punt d´inici per parlar del Treball Social en grups és l´anàlisi de la dimensió social i de grup a la vida. Ens trobem en una societat dinàmica, en la que un dels eixos vertebradors que poden analitzar-se és l´eix que va des de l´exclusió social fins a l´inclusió social. Per acostar-nos al Treball Social amb grups cal tenir en compte, la particular situaió que es deriva de la condició humana com a subjecte i objecte d´estudi. La cerca de l´objectivitat ha de sorgir de la condició social de l´investigador que afecta a la posibilitat de la construcció d´un coneixement científic lliure de valors.
A la vegada, la familiarietat de l´investigador amb l´univers social, perquè és part d´ell, constitueix l´obstacle epistemiològic per excel.lència. L´explicació pròpia del Treball Social amb grups, en quan a explicació científica, ha d´adaptar-se a les característiques del seu objecte, pel que no pot conformar-se amb una sencilla projecció del que Norbert Elias denomina "models d´explicaicó ingenus o egocèntrics" de caracter mistic-màgic, o "models propis de la ciència natural", que desenvolupats per analitzar interrelacions de la naturalesa morta, no són ajustables sense més a l´investigació de les interelacions humanes socials.
Es pot diferenciar-se una triple tasca de l´explicació científica en aquesta àrea del coneixement: l´anàlisi del seu objecte d´estudi, l´alliberament de models d´anàlisi inadequats i la generació de nous conceptes i models que facin referència tant a la dimensió de grup a la vida com a les tècniques a desenvolupar per, mitjançant la dinàmica de grups, promoure la millora de les habilitats socials necesàries per fer front als reptes de les societats avançades en els que estem immersos.
El context en el que neix el Treball Social, i especificament el Treball Social amb grups, com a disciplina científica es caracteritza per la confluència de quatre vectors: la Revolució Industrial, l´Ilustració i les revolucions polítiques, la revolució científica i l´emergència de la denomina "qüestió social", que posa en primer pla del debat teòric la necessitat de disenyar una acció social organitzada com a requisit necesari per aconseguir la millora de les condicions de vida.
La Revolució Industrial és inseparable de la revolució científico-tecnològica, i ambdues s´emmarquen en una nova mentalitat caracteritzada per la perspectiva utilitària, l´idea de progrés i el recurs al mètode científic com a forma d´anàlisi de la realitat i com element bàsic per a la transformació d´aquesta.
A la vegada l´Ilustració es caracteritza per instaura la raó científica com a mètode d´anàlisi de la realitat. Cal tenir en compte que l´Ilustració no fou un conjunt tancat de creences, sinó una forma de pensar, un enfocament crític, que, se suposa, obriria el camí al pensament i l´acció constructiva.
Tant la Revolució Francesa com la Constitució nordamericana van tenir un profund impacte al qüestionar l´origen de l´ordre social heretat, que sorgeix om quelcom construït, com un producte històric, i no ja com quelcom que pertanya a la naturalesa o el destí. La societat en si, producte de la història, adquireix protagonisme històric. I , si ha estat resultat de procesos històrics concrets, pot ésser comparat amb altres sistemes polítics , i pot ésser evaluat conforme als seus efectes sobre el benestar de la població, i conforme a la racionalitat pròpia de la seva estructura. Amb això apareix la societat civil, en la seva organització i les seves lleis, com un objecte propi de coneixement que reclama una metodologia apropiada a la seva naturalesa.
La crisi d´ordre polític va unida a la crisi i transformació de les condicions de vida derivades de la Revolució Insutrial, que introdueix el debat sobre l´empobriment i degradació de les condicions de vida com una de els grans preocupacions dels teòrics del segle XIX.
En paraules de Robert Castel(1997): "la qüestió social" és un fet fonamental en el que una societt experimenta l´enigma de la seva cohesió i tracta de conjurar el risc de la seva fractura. El divorci entre l´ordre jurídic posterior a la Revolució Francesa, basat en els drets del ciutadà, i un ordre econòmic basat en una revolució cinetífica i tècnica que comportava misèria i pobresa porta a plantejar la qüestió de l´ordre social aocm una qüestió clau per a la supervivència de la pròpia societat mateixa. S´assenyuaala el lloc del tema social: calia desplegar-se en l´espai intermig , restaurar o establir vincles que no obeissin a una lògica estrictament econòmica ni a una jurisdicció estrictament política(Castel, 1997). Aquest és el temps històric en el que neix i evoluciona el Treball Social , incorporant mètodes i conceptes de ciències socials afins, des de una perspectiva que pren com objecte d´investigació l´estructura social com a factor determinant de la pobresa i que estableix com a part de la seva pròpia identitat com a disciplina el diagnòstic científic dirigit a l´intervenció per a modificar les condicions estructurals que generen la pobresa.

La legitimitat del treball Social amb grups


La raó és el nou jutge d´un tribunal que substitueix tant a la tradició com a la religió. El model de ciencia vigent és el formulat per Galileo i portat a la seva culminació per Newton. Aquest model de ciència es basa en el que els filòsofs de la ciència denominen la concepció especular del llenguatge: el llenguatge reflexa la realitat tal com és, i els termes del llenguatge reflexen aquesta realitat, i pot comprovar-se la seva adequació mitjançant la demostració matemàtica i l´experimentació empírica.