dijous, 21 de juny del 2007

ANÀLISI DE LES DESIGUALTATS SOCIALS, A NIVELL GLOBAL

CONCEPTES EN L´ESTUDI DE L´ESTRATIFICACIÓ SOCIAL
El sistema d´estratificació social determina la vida de les persones. La sociologia s´ocupa fonamentalment de grups o agregats de persones, no de les biografies dels individus. Moltes influències singulars poden estar conformant el comportament humà. Como qualsevol ciència, aquesta el que s´intenta és obtenir les explicacions més generals amb el menor número de variables. Al contrari del que creu la majoria de la gent, els pobres representen una part molt heterogènia de la nostra població. Els pobres tenen molts problemes en comú propiciats pel lloc que comparteixen en el punt més baix del sistema d´estratificació de la societat opulent.
Abans de la seva jubilació, es describia a David Rockefeller com el ciutadà més poderós dels Estats Units, "l´únic home que tindria que baixa en la seva escala per escdevenir en presidents dels EE.UU. La riquesa actual de la familia Rockefeller s´eleva a 4.000 milions de dòlars.
Hem de preguntar-nos sobre la naturalesa de la societat abans que la dels individus. Quines són les forces polítiques, econòmiques i socials que permeten que es produeix la desigualtat i la estratificació social? El grau de desigualtat en aquest país beneficia abans que res als més adinerats? És important l´origen? certament és cert. A EE.UU., amb els més de 35 milions de pobres que hi ha en els primers anys del segle XXI, perquè els pobres rarament es rebelen?
L´estudi de l´estratificació social és un intent de respondre a la pregunta de qui aconsegueix què, i perquè.
La diferenciació social que es dóna , sencillament, quan trobem individus amb diferents qualitats individuals i amb diferents papers socials. Les persones es diferencien per les seves característiques biològiques, com el sexe, tamany, força, agilitat, i en cada societat es distingeixen (d´alguna manera) pels comportaments socials, tasques o ocupacions. Un augment en la divisió del treball implica major diferenciació.
Les diferencies en quant a les qualitats personals o els comportaments de treball poden ordenarse de manera jeràrquica, o evaluarse de diferent forma. Heller deia: "les posicions poden diferenciarse unes de les altres, i sens dubte, no estar ordenades unes en relació amb les altres. La diferenciació social, sense lloc a dubte, estableix l´escenari per a la desigualtat i la estratificació social.
La desigualtat social és la condició per la qual les persones tenen un accés desigual als recursos , serveis i posicions que la societat valora. La desigualtat social es relacions amb les diferents posicions de l´estructura socia. La desigualtat social ha estat present en totes les societats humanes. La desigualtat pot surgir de la diferenciació social perquè alguns papers o posicions socials col.loquen a certes persones en condicions d´adquirir una major porció dels béns i serveis valorats. En aquest cas, ens referim a la desigualtat en quan a l´accés a posicions preferents en la societat. Quan algunes persones controlen el que altres desitgen i necessiten, són capaços d´exigir béns i serveis adcionals a canvi de distribuir el que satisfà les seves necessitats.
Al afegir el terme social, estem dient que els éssers humans en les seves posicions socials están estratificats de dalt a baix.
Estratificació social significa que lea desigualtat ha agafat cos o s´ha institucionalitzat , i que exiteix un sistema de relacions socials que determina qui rep què i perquè. Insittucionalitzat, ens referim a que s´ha establert un sistema de jerarquia en capes. Aquesta desigualtat pot o no ser acceptada per igual per la majoria de la societat, però es reconeix com la forma en que funcionen les coses.
Les regles poden explicar que alguns individus rebin més premis per ser els representants humans d´algún déu o perquè es pensi que poden contribuir millor al benestar de tota la comunitat. En quan a la ubicació en una clase o capa és primordialment hederitària, ens referim a ella com a una adscripció.
Quan la ubicació en una clase o estracte es deu primordialment a qualitats que els individus poden controlar, ens referim a ella com a un mèrit.
La classe com un agrupament d´individus amb posicions similars i amb interessos polítics i econòmics semblants dintre del sistema d´estratificació.
Les divisions de classe es vasen en tres criteris principals: la posició de la persona en l´estructura ocupacional, la posició de la persona en les estructures d´autoritat ( de quantes persones rebe ordres davant a quantes persones poden donar ordres) i la posesió de propietats de la persona (o, més concretament, la posessió de propietats que produeixen beneficis, com les accions), que podem denominar l´estructura de la propietat. EE.UU. poseeix una societat industrial burocratitzada així com una societat indutrial capitalista.
Classe alta en direm per referir-nos a les famílies que poseeixen grans propietats i una gran autoritat derivada d´aquestes propietats.
Classe corporativa s´utilitzarà per denominar a les persones amb una gran autoritat i poder en les grans corporacions.
Classe mitja ens referim a aquells amb relativament poques propietats, però posicions intermitges i altes en el que es refereix a l´ocupació (treball no manual) i autoritat.
S´emprarà classe treballadora per referir-se les persones amb poca o cap propiett, amb posicions mitges o baixes en l´ocupaicó (treball manual) i poca o cap autoritat. A voltes, el terme classe baixa es referirà a individus sense propietat, sovint en atur i sense autoritat (és dir, els pobres).
El terme estatus, s´utilitza també per designar quelcom així com la posició de classse en una jerarquia. El criteri d´estatus consisteix en el prestigi ocupacional, o l´estima que popularment se li otorga i el respecte associat a un alt o baix mèrit ocupacional. La mobilitat social pot definirse com el moviment individual o de grup en el sistema de classes.
Ja que els sistems de classe es vasen (almenys en cert grau) en el mèrit, estudis destinats a mesurar l´abast de la mobilitat vertical, es denomina a la investigació sobre el mèrit d´estatus.
El canvi econòmic es relaciona amb la relativa decadència econòmica d´EE.UU. en el que es coneix com modern sistema mundial.
El 1993, els treballs temporals representaven el 26% dels nous treballs, comparats amb només el 3% dels de 1989. La tendència a una desigualtat encara més gran de la renda i la riquesan en els EE.UU., com marca la desigualtat de la renda durant els últims anys 90. La lliçó hauria d´ésser que en el futur les conomies capitalistes tindran que competir entre elles en el modern sistema mundial fent que els salaris i els beneficis dels treblladors es mantinguin malauradament baixos.
Amb la fi de la guerrra feda i la caiguada del mur de Berlin, la mentalitat d´"ells contra nosaltres", que durant molt de temps es va dirigir cap a la Unió soviètica, ha desaparegut. El nou index de paritat del poder adquisitiu (PPA) , les agencies internaiconas calculen ara que hi ha més de 1.300 milions de persones en el món que viuen amb menys del que es pot comprar amb un dòlr al dia a EE.UU. Una realció entre aquesta creixent pobresa en el món i aspectes com la guerra i el terrorisme. La majoria de la gent en el món creu que EE.UU. és, d´alguna manera, responsable del creixement de la pobresa mundial, segons les enquestes d´opnió internacionals.
DIMENSIONS DE LA DESIGUALTAT
Hi ha l´anècdota de que visitant Alemanya, uns nord-americans que varen venir a visitar a Alemanya uns parents, els hi van preguntar: i a on viuen els pobres?
Els tipus més importants de desigualtat són les desigualtats de la renda i de la riquesa. La renda i la riquesa són mercaderies generalitzades que , depenent de la quantitat i de com s´usen, proporcionen poder i influència. Per renda ens referim els diners, els salaris i els pagaments que es reben periodicament a canvi d´una ocupació o com un rendiment d´una inversió. La riquesa son béns acumulats en la forma de diferents tipus d´actius valorats com a propietat, accions, bons o capital depositat en reserva. La riquesa es tot allò que té valor econòmic i es susceptible de comprar-se, vendre´s, emmagatzemar-se per disposar-ne en el futur o invertir-se a canvi de rendiment econòmic.En els EE.UU. , la desigualtat és per origen ètnic.
GRÀFIC RENDA MITJA ANUAL I SALARIS MITOS SETMANALS PER
CATEGORIES OCUPACIONAL I EDUCATIVA, HOMES I DONES.
ANY 2000
Ocupació:Salaris setmanals mitjans, HOMES / DONES
---------------------------------------------------
Directius i administradors: 1.014 / 686
Professionals: 977 / 725
Tècnics, vendes i administratius: 655 / 452
Vendes: 685 / 407
Personal administratiu: 563 / 499
Operaris de precisió i artesans: 628 / 445
Treballadors i obrers: 487 / 351
Obrers: 394 / 320
Font: Oficina del cens de EE.UU. Resums estadistics , 2001.
La diferència entre el sou mig d´un treballador i el dels alts directius corporatius ha experimentat un increible ascens des de 40 sous a 1 el 1990, fins a 491 sous a 1 el 1998.
Entre les mesures polítiques que varen fer augmentar l desigualtat de la renda estan les polítiques tributàries (baixada d´impostos pels rics i pujada pels pobres) i les retallades de transferencies, com per exemple, els programes asistencials pels pobres. Mentre el 10% dels que tenien ingressos més baixos de la població d´EE.UU. rebia el 1,8% de la renda, i el 10% amb ingresos més alts tenia prop del 30% de la renda- Les dades de Suècia eren del 3,7% i el 20%. respectivament, a finals dels anys 90.(Banc Mundial,2000).
Els treballadors d´EE.UU. estan per sota del salari mig en comparació amb els treballadors d´altres nacions industrials, els alts directius d´EE.UU. estan molt per sobre dels alts directius del món.Mentre que els treballadors alemanys són els millors pagats de totes les nacions industrialitzades , els alts directius de les corporacions alemanyes, encara que estan ben pagats, reben el 47% dels ingressos dels directius de les corporacions d´EE.UU.
L´estructura d´autoritat associada a la diferenciació ocupacional és un dels aspectes més importants del sistema d´estratificació dels EE.UU. Si la riquesa s´utilitza per adquirir una quantitat significativa dels mitjans de producció de la societat (sobretot accions de grans corporacions pot proporcionar autoritat a la persona que la poseeix (depenent de la quantitat que poseeixi)).
El 1995 el 20% més ric de la població va rebre el 48,7% de la renda i poseia prop del 84,6% de la riquesa familiar. El 10% més ric de la població controlava aproximadament el 71,8% de la riquesa total.
La gran majoria dels que varen sortir del 5% més ric entre 1975 i 1995 es varen inclouren en el 10% més ric. En l´altra cantó de l´escala de la riquesa pasa que el 60% dels que s´incloien en el 25% inferior el 1975 seguien estant allà el 1995. Mentres la riquesa mitja de les families blanques era de 44.408 dòlars (hem d´afegir que és una quantitat inferior a la de 50.204 dòlars el 1988), la riquesa mitja de les families negres era de 4.604 dòlars (menys que els 4.863 dòlars de 1988), i de 5.345 dòlars per a les famílies d´origen hispà (menys que els 6.408 de 1988).
Bill Gates, continua essent la persona més rica dels EEUU i del món el 2001 amb 54.000 milions de dòlars. El 1% més ric de la població (en termes de riquesa) poseia a EEUU a titol personal, el 51,4% de totes les accions de les grans empreses dels EEUU. Així, veiem que el 10% més ric poseia gairebé el 90%(88,4%) de totes les accions personals en els EEUU.
Una forma de mesurar les desigualtats anteriors d´EEUU, és la corva de Lorenz que es construeix indicant la quantiat de riquesa o renda que poseeixen en els diversos percentatges de la població total.
El govern d´EEUU té també el rècord més baix d´acció per a rebaixar la pobresa de totes les nacions industrialitzades. EEUU és l´únic estat industrialitzat que no té un programa que garanteixi ingresos bàsics per a les famílies que es situen per sota de limit per entrar a la pobresa, i una seguretat social global a escala estatal que satisfaci les necessitats meèiques de totes les famílies.
DESIGUALTATS DE SALUT
assistència mèdica està desigualment distribuida i, segon, les condicions que promouen la millora de la salut també estan desigualment repartides. Per a l´assistència èdica poden distribuir-se per dos metodes oposats de distribució. Per un cantó, l´assistència medica es pot distribuir per mitjà d´un sistema de preus. Els que poden pagar-la, l´obtenen, i els que no poden permetre-se-la, pasen sense ella. Per altre cantó, la distribució de l´assisstència mèdica pot basar-se en algun principi de necessitat. Els que més la necesitens són els primers que l´obtenen i els que menys la necessiten han d´esperar. L´assistència medica als EEUU es basa més en la capacitat econòmica que en la necessitat. La qualitat de l´assistència medica segueix estant desigualment distribuida en els EEUU conforme a criteris econòmics. Durant el 1998 el 17,5% dels adults d´EEUU seguia sense tenir cobertura mèdica. EEUU és l´únic estat important que no ofereix assegurança d´assistència a atots els seus ciutadans(OMS, 2000).
CLASIFICACIÓ D´ORGANITZACIÓ MUNDIAL DE LA SALUT DELS SISTEMES D´ASSISTÈNCIA SANITARIA. Any 2000.
LLOC / ESTAT
--------------------
1 / França
2 / Itàlia
6 / Singapur
7 / Espanya
9 / Austria
10 / Japó
11 / Noruega
12 / Portugal
14 / Grècia
17 / Països Baixos
18 / Regne Unit
20 / Suïssa
21 / Bèlgica
23 / Suècia
25 / Alemanya
29 / Marroc
33 / Xile
36 / Costa Rica
37 / EEUU
39 / Cuba
47 / Tailàndia
173 / Afganistan
189 / República centreafricana
190 / Birmania(Myanmar)
191 / Sierra Leone
Cada cop descubrim més que una posició baixa en el sistema d´estratificació comporta un entorn laboral insà. Degut a la nova maquinària i als productes quimics industrials cada cop més perillosos, la classe obrera es veu en l´obligació d´arriscar la seva vida i la seva salut en benefici de l´empresa. Com més baixos són els ingressos, més alta es la taxa de mortalitat infantil als EEUU. I això pasa degut que la distribució de la seva asistència mèdica es basa més en la capacitat econòmica que en la necessitat. Hi ha una relació estreta entre les taxes de mortalitat i la classe i la renda. La taxa de mortalitat per cancer de pulmó es del 93 per 100.000 enfront el 38 per 100.000 pels homes amb ingresos iguals o superiors a 25.000 dolars anuals. En el cas de la diabetis són 55 per homes amb ingresos inferiors a 10.000 dolars enfront a només 21 pels homes amb ingresos iguals o superiors a 25.000 dòlars.
RESULTATS DESIGUALS
En quan a les ajudes que reben els que estan en la part baixa del sistema d´estratificació són les primeres que tendeixen a retallar-se en periodes d´austeritat governamental, com es va posar de manifest a principis del 1996 a EEUU.
estat pot, en aquest punt, considerar-se una institució redistributiva. Es dir, una de les funcions de l´estat es recaudar d´uns i redistribuir per a d´altres. I es basa en el conflicte de clases en la mitja en que una classe vol asegurar-se de que obtindrà de l´estat el que ha estat recaptant d´altres classes al temps que renuncia al minim posible. Hi ha altres funcions de l´estat que tenen relació amb el sistema d´estratificació; una de les més importants es el manteniment dels sistema de classes.
Quan els vells privilegis aristocràtics de l´edat mitja es varen posar en qüestió, es desenvoluparen en ells les noves idees de democràcia i igualtat. Amb respecte a les polítiques tributàries, això sol implicar que els que tenen més capacitat pagaran més impostos que hi haurà impostos progresius. Malgrat, que en realitat aquesta filosofia es sol invertir.
A EEUU el diner procedent d´individus i famílies representa prop del 80% de la recaptació en la forma d´impostos sobre la renda individual i deduccions de la Seguretat Social(anomenades cotitzacions socials). Aquestes fonts de recaptació impositiva han estat augmentant sobretot des de la decada dels 60, al temps que ha disminuit l´impost de societats, excepte el lleuger canvi de mitjans dels anys 90.
El 1916 els impostos sobre les persones representaven el 9,4% de la recaptació total; el 1939, el 31,6% i el 1950 el 43,6%. En canvi, l´impost de societat representa el 34,8% de la recaptació federal el 1930, el 27,6% el 1950, el 12,5% el 1980 i, només el 9,3% el 1993. I així van. als EEUU.
Si tinguessim uns impostos veritablement progresius, que gravessin més als rics que als pobres iels no tan rics, llavors la distribució de la renda després d´impostos hauria d´èsser menys desigual que abans d´impostos.
El 20% més pobre de la població rep el 3,6% de la renda, mentres que el 20% més ric de la població rep el 49,7% de la renda.
Els impostos governamentals i les despesses socials influeixen en la distribució de la renda lleuferament, però les transferencies monetàries influeixen molt més que les polítiques tributàries en al reducció de la desigualtat de la renda. Encara que, la majoria de les transferencies les rep els jubilats en el Sistema de Seguretat social.
Es diu que els impostos sobre les vendes son regressius perquè els menys rics paguen un percentatge més alt dels seus ingressos que els més acomodats. Un estudi dels efectes que tenen tots els tipus d´impostos sobre la distribució de la renda va revelar que la totalitat dels impostos realment augmentaven el grau de la desigualtat impositiva als EEUU. Es va dir que el canvi de la legislació en materia tributària beneficiaria en darrera instància als pobres i aals menys acomodats, perquè els beneficis dels rics "repercutirien gota a gota" en els menyus rics mitjançant la creació de llocs de treball i l´augment d´ingressos que generaria l´inversió del capital dels més acomodats. Com es va poder comprovar, això no va succeir perquè la desigualtat de la renda va augmentar i varen baixar els salaris reals durant els 80 i 90.
L´efecte de "goteix" derivat de l´augment dels ingressos dels rics no va arribar mai a crear llocs de treball ni a augmentar la renda dels pobres.
El primer canvi que va introduir Reagan en les lleis tributàries va comportar una baixada d´impostos del tipus impositiu"possible" al grup d´ingressos superiors, desde el 60% a poc més del 50%. Es va dir "possible" perquè els rics rarament paguen aquesta quantitat degut a el que ve a dir-se "evasió d´impostos". El 1992, més de la meitat dels que guanyaven una quantitat equivalent o superior a 200.000 dòlars pagaven menys del 25% en impostos. Si Reagan no haguessi canviat les lleis tributàries, el 1% més ric haguesi pagat 70.000 milions de dòlars més en impostos el 1993. Aquesta enorme quantitat hauria sigut suficient per cubrir els 15000 milions de dòlars pagats a tots els pobres d´EEUU acollits al AFDC, el 1992, lels 27.000 milions de dòlars gastats en vals de menjar i els 9000 milions destinats a l´ajuda per l´allotjament dels pobres, i haguesin sobrat 19.000 milions per introduir algunes millores en l´educació.
En canvi durant el mandat de Clinton, la classe baixa de la població se li va aplicar una baixada impositiva federal del 8 al 4,6%, mentres que la classe alta de la població se li va aplicar un augment del 26,6% al 29,1% sobre la renda.
SERVEIS PÚBLICS
Els serveis públics se solen denominarse "wealthfare". La major part dels que fa el govern no es ddestina als pobres, sino als no pobres. I entre els no pobres, els acomodats i les empreses són els que més es beneficien d´això. El govern federal d´EEUU destina subvencions a molts sectors econòmics, com l´agricultura i la investigació i el desnvolupament que beneficien directament a les grans empreses, ofereix protecció arancelaria a numeroses indústries, manté organs reguladors que protegeixen les grans indústries i subministra altres serveis directes que , en altre cas, les indústries tindrien que pagar amb els seus propis beneficis (com els sistemes de control aeri de l´Administració Federal d´Aviació, els sistemes d´aterratge dels aeroports, i la investigació i desenvolupament per a nova tecnologia aèria).
El programa de major mida que destina diner federal es la Seguretat social. La seguretat social funciona de forma semblant als plans de pensions o assegurances(es dir, els treballadors paguen al sistema contribuint a un fons especific) i la seva despesa va pujar el 2001 a gairebé 433.000 milions de dòlars, prop del 22% del presupost federal. Prop de 299.000 milions es varen destinar a la despesa militar, 39.000 milions a programes de transport i 26.000 milions a l´agricultura, per tant una part important es destinen els recursos als no pobres.
Si veiem que els rics i la classe empresarial té més recursos per a influir en les politiques i els programes de govern, hem de reconeixer que amb tota probabilitat serà als seus propis interessos als que més directament serveixen aquests programes i polítiques.
DIMENSIONS DE LA DESIGUALTAT
I a sobre, els que es situen en la part baixa del sistema tendeixen a patir en major mesura delictes violents i a èsser més conscients de que han de lluitar i morir per la seva pàtria.
A més de diversos bens materials i serveis, el sistema d´estratificació social també distribueix desigualment l´estatuts o l´honor, l´autoestima o les autoevaluacions i la condescendènca social.
Els teòrics funcionalistes(com Parsons,1951,1970) mantenen l´idea de que la desigualtat d´estatus produeix una distribució desigual de bens materials i serveis, que són recompensats per haver aconseguit un estatuts alt. Encara que hi ha molts sociolegs que rebutgen la lògica casual d´aquest argument funcional. El poder i la riquesa material solen proporcionar estatus o prestigi, però no al contrari. Les divisions d´estatus són molt importants per a compendre com es manté l´estratificació social. Per exemple, els individus d´una classe determinada solen establir fronteres d´estatuts(basats en els estils de vida) que exclouen a les classes inferiors per a protegir els seus privilegis.
Aquestes divisons d´estatus poden generar diferents graus d´autoestima i autoevaluació que fan que la gent accepti el seu lloc en el sistema d estratificació i admet la legitimítat del sistema. La desigualtat de la renda està augmentant en els EEUU i que en l´actualitat és la me´s alta entre els principals països industrials, mentres que alguns estats com Suècia i Alemanya, es situen entre els que tenen menys desigualtat. La riquesa és molt més desigualment distribuida en larenda, i a més, la desigualtat de la riquesa està creixent.
PAUTES DE L´ESTRATIFICACIÓ MUNDIAL: DOMINI I COMPETÈNCIA ENTRE ELS ESTATS DEL CENTRE
Dintre del sistema d´estratificació mundial hi ha estats de classe alta, que intenten mantenir els seus avantatges, mentres altres estats de "classe baixa" lluiten per canviar el sistema d´estratificació i el lloc que ocupen en ell. Sense lloc a dubte, aquesta situació dóna avantatge als EEUU i les seves èlits en els conflictes de classe internacionals del món.
La caiguda del comunisme. Els darrers 50 anys cap fet ha canviat tan profundament el món com la caiguda del comunisme a escala planetària. L´esdeveniment més important de tots va ocórrer l´any 1991: de sobte, l´Unió Soviètica deixa d´existir.
La competència capitalista. Sense lloc a dubtes, ara que el comunisme ha desaparegut en el fonamental, hem descobert els capitalismes. Des de la segona guerra mundial Alemanya té un dret laboral desenvolupat- que inclou un Estatut del Treball, les lleis de cogestió i poderosos consells de treballadors en totes les empreses- i sindicats molt forts. Tot això proporciona influència als treballadors alemanys en la direcció i funcionament de les empreses, així com en la direcció de l´economia en general. La majoria dels capitalistes d´EEUU ens diria que aquesta situació no pot crear una economia competitiva podera. Però, després de la segona guerra mundial, Alemanya es va reconstruir amb aquestes lleis laborals i els seus poderosos sindicats fins arribar a convertir-se en la tercera gran potència econòmica després de Japó i els EEUU.
EEUU és un país capitalista molt peculiar, ja que es basa en aconseguir la dominació econòmica a principis del segle XX - espai ampli, recursos barats, una força de treball motivada però no ilustrada, i un mínim d´implicació governamental en l´economia. Però EEUU és també diferent perquè en ells hi ha molta més propietat privada d´accions corporatives que al Japó i, sobretot, que Europa, on els governs poseeixen grans percentatges de les corporacions. Als EEUU presenten un grau molt alt de desigualtat de la renta, de fet el més gran entres els estats industrials, mentres el grau de desigualtat d´Alemanya figura entre els més baixos.
El coneixement tecnològic, la seva aplicació i les formes més eficients d´organització sociopolítica-econòmica ha adquirit la importància que abans tenien les divisions, els tancs i els acuirassats a principis del segle XX.
La pobresa mundial. Actualment, el 20% més ric del món poseeix el 85% de la riquesa, mentres que el 20% més pobre poseeix el 2%. En quant a la renda, el 20% més ric rep 150 vegades més que la renda del 20% més pobre. I quan fa 60 anys la diferència era de 60 a 1, enlloc de l´actual 150 a 1. UNICEF informa que la malnutrició és un factor que produeix aproximadament el 55% dels 12 milions de morts evitables anuals entre nens menors de 5 anys. Per trobar una enfermetat que mati aquesta quantitat de nen, els investigadors es tenen que remuntar a la pesta bubònica de l´edat mitja, la denominada mort negra. Aquests fets no serien entesos sense fer referència al sistema d´estratificació global que denominem modern sistema mundial.
Certament , les dos darreres dècades s´ha reconegut l´existència del que comunament s´ha denominat com a "globalització".
Hi ha diverses posicions estructurals: cental, semiperifèrica i perifèrica, dins el modern sistema mundial.
Existeixen varis mecanisme per mantenir la posició privilegiada dels que estan en la part alta del sistema d´estratificació.
Els estats centals son semblants a les clases altes. Les nacions centrals estan econòmicament molt divrsficades, son riques i poderoses (econòmicament i militarment).
Els estats semiperifèrics són les que s´ubiquen en una posció intermitja entre el centre i la periferia, com la classe mitja. Aquestes són les nacions encaminades cap a la industrialització i una economia diversificada.
Els estats perifèrics s´assemblen a la classe treballadora o baixa. Són les que estan econòmicament menys diversificades. Solen dependre d´un tipus d´activitat econòmica, com la d´estreure i exportar materies primes als estats centrals. Tenen unes institucions públiques relativament dèbils i són fortament influides pels estats estrangers (tant econòmicament com militarment).
EXEMPLES:
Centrals: EEUU, Japó, Alemanya, Països Bixos, Regne Unit, França, Itàlia, Canadà, Austria..)
Semiperifèria : Mèxic, Argentina, Sud-africa, Irlanda, Xile, Tailàndia, Taiwan, India , Pakistan..)
Periferia: Xad, Uganda, Marroc, Panama, Bolivia, Filipines, El Salvador, Haití, República Dominicana..)
La posició de clase en el sistema mundial es defineix amb respecte a:
- El concepte de classe de Marx (propietat enfront a no propietat dels mitjans de producció )
- El concepte de classe de Weber que , a més de la propietat, accentúa les relacions d´intercanvi econòmic i el nivell de qualificació ocupacional en el procés de producció.
Els 5 beneficis més importants que obtnen les societats centrals de la seva dominació sobre la periferia:
- Accés a una gran quantitat de materies primeres
- Força de treball barata
- Enormes guanys procedents d´inversions directes de capital
- Un mercat per a l´exportació
- Treball profesional qualificat degut a l´emigració de persones desde els estats no centrals als centrals
DESENVOLUPAMENT DEL MODERN SISTEMA MUNDIAL
Ha existit dos tipus de sistemes mundials. El primer, dit imperi mundial ha existit en varis periodes de la història del món. Encara que mai varen arribar a controlar una àrea tan gran del món com l´actual sistema econòmic mundial. Les èlits centrals del modern sistema mundial són èlits econòmiques preocupades pels beneficis econòmics.
Els procesos de canvi en aquest modern sistema mundial generen alteracions contínues en les fortunes dels estats centrals. Això genera conflicte entre els estats centrals, sobretot respecte a les diverses pretensions d´hegemonia en les zones perifèriques del món.
Wallestein (1980) considera que un estat central domina als demés quan té un lideratge simultani en 3 dimensions econòmiques durant un llarg període de temps. En primer lloc, és important la dominació en la productivitat. L´estat que domini la productivitat elabora productes d´alta qualitat i a baix preu en compració amb altres estats En segon lloc , la dominació en la productivitat pot portar a la dominació en el mercat. En aquesta situació la balança comercial s´inclina cap a l´estat dominant que els que aquest compra a aquells. En tercer lloc, la dominació en el mercat pot portar a la dominació financera. Amb una balança comercial favorable arriba més diner a l´estat del que surt d´ella. Els banquers de l´estat dominant solen convertir-se en banquers del món amb un major control dels recursos financers mundials.
El primer país que va aconseguir una clara dominació fou Holanda, en el segle XVIII. Quan va perdre la dominació en l´àrea de la productivitat , aviat va perdre la dominació en l´àrea del comerç. A principis del segle XIX el vell centre d´Europa proclamava tenir el 35% de territori del món, mentres que el 1914 deia tenir un 85% del territori del món. Després de la primera guerra mundial EEUU comencen a ocupar el lloc d´Anglaterra com a nació central dominant. Però amb Europa i japó en ruines després de la segona guerra mundial, EEUU va tenir l´oportunitat de dominar el modern sistema mundial més que qualsevol altra estat en la història del sistema. Per exemple, immediatament després de la segona guera mundial només els EEUU donaven compte de gairebé la meitat de tota la producció industrial del món, subministraven un terç del total d´exportacions i poseien 2/3 de l´oferta de reserves d´or del món.
Encara que la revolució Rusa de 1917 representa un moment històric fascinant, on les forces de l´antic règim, juntament amb la guerra civil i la invasió militar d´Occident, feren que es produís una burocràcia autoritària centralitzada que controlava els mitjans de producció, per tant es van fondre l´estructura d´autoritat política i l´estructura de la propietet.
El "castell de cartes" que el bloc soviètic de l´Europa de l´Est va caure també. Aquests fets no es produeixen només perquè la gent estigui enfadada i deixa d´acceptar l´explotació. La teoria de la mobilització de recursos ens diu, per exemple , que rebelions i revolucions es solen convertir en aconteixements de masses i tenen èxit quan s´altera l´equilibri de poder entre els rebels i les autoritats polítiques.
La relativa decadència dels EEUU i la seva posterior recuperació. Els declivis econòmics relatius d´alguns estats centrals duren durant més de 100 anys, en el que es denomina cicles comuns i ones llarges de desenvolupament seguides per un declivi econòmic relatiu dels estats liders anteriors. Els primers anys de la dècada dels 90, EEUU tenia els bancs més poderosos del món. A finals de la dècada només conservava un banc entre els 10 més importants, 8 dels quals eren japonesos.
LES 50 EMPRESES MÉS IMPORTANTS A ESCALA MUNDIAL. 2002.
--------------------------------------------------
EMPRESES : INGRESSOS (Milions dòlars) / Estat
1. Wal-Mart Stores: 219. 812 / EEUU
2. Exxon Mobil: 191.581 / EEUU
3. General Motors: 177.260 / EEUU
4. BP: 174.218 / Regne Unit
5. Ford Motor: 162.412 / EEUU
6. Enron: 138.718 / EEUU
7. DaimlerChrysler: 136.897 / Alemanya
8. Royal Dutch/Shell Group: 135.211 / Holanda
9. General Electric: 125.913 / EEUU
10.Toyota Motor: 120.814 / Japó
11. Citigroup: 112.022 / EEUU
12.Mitsubishi: 105.813 /J apó
13.Mitsui: 101.206 / Japó
14.Chevron Texaco: 99.699 / EEUU
15.Total Fina Elf: 94.312 / França
16.Nippon Telegraph: 93.425 / Japó
17.Itochu: 91.177 / Japó
18.Allianz: 85.929 / Alemanya
19.Intl. Business Machines: 85.866 / EEUU
20.ING Group: 82.999 / Holanda
21.Volkswagen: 79.287 / Alemanya
22.Siemens: 77.359 / Alemanya
23.Sumitomo: 77.140 / Japó
24.Philip Morris: 72.944 / EEUU
25.Marubeni: 71.757 / Japó
26.Verizon Communications: 67.190 / Japó
27.Deutsche Bank: 66.840 / Alemanya
28.E.ON: 66.453 / Alemanya
29.U.S.Postal Service: 65.834 / EEUU
30.AXA: 65.580 / França
31.Credit Suisse: 64.205 / Suïssa
32.Hitachi: 63.931 / Japó
33.Nippon Life insurance: 63.827 / Japó
34.American Intl.Group: 62.402 / EEUU
35.Carrefour: 62.225 / França
36.American Electric Power: 61.257 / EEUU
37.Sony: 60.608 / Japó
38.Royal Ahold: 59.634 / Holanda
39.Duke Energy: 59.503 / EEUU
40.AT&T: 59.142 / EEUU
41.Honda Motor: 58.882 / Japó
42.Boeing: 58.198 / EEUU
43.El Paso: 57.475 / EEUU
44.BNP Paribas: 55.044 / França
45.Matsushita Electric: 54.997 / Japó
46.Home Depot: 53.553 / EEUU
47.Bank of America Corp: 52.641 / EEUU
48.Aviva: 52.318 / Regne Unit
49.Fiat: 51.944 / França
50.Assicurazioni Generali: 51.394 / Itàlia


Nº . COMPANYIA / INGRESSOS(MILIONS DÒLARS)/ ESTAT
------------------------------------------------
1. Wal-Mart Stores / 287,989.0 / EEUU
2. BP / 285,059.0 / EEUU
3. Exxon Mobil / 270,772.0 / EEUU
4. Royal Dutch/Shell Group / 268,690.0 / Holanda
5. General Motors / 193,517.0 / EEUU
6. DaimlerChrysler / 176,687.5 / Alemanya
7. Toyota Motor / 172,616.3 / Japó
8. Ford Motor /172,233.0 / EEUU
9. General Electric / 152,866.0 / EEUU
10. Total / 152,609.5 / França
11. ChevronTexaco / 147,967.0 / EEUU
12. ConocoPhillips / 121,663.0
13. AXA / 121,606.3 / França
14. Allianz / 118,937.2 / Alemanya
15. Volkswagen / 110,648.7 / Alemanya
16. Citigroup / 108,276.0 / EEUU
17. ING Group / 105,886.4 / Holanda
18. Nippon Telegraph & Telephone / 100,545.3 / Japó
19. American Intl. Group / 97,987.0 / EEUU
20. Intl. Business Machines / 96,293.0 / EEUU
21. Siemens / 91,493.2 / Alemanya
22. Carrefour / 90,381.7 / França
23. Hitachi / 83,993.9 / Japó
24. Assicurazioni Generali / 83,267.6 / Itàlia
25. Matsushita Electric Industrial / 81,077.7 / Japó
26. McKesson / 80,514.6
27. Honda Motor / 80,486.6 / Japó
28. Hewlett-Packard / 79,905.0
29. Nissan Motor / 79,799.6 / Japó
30. Fortis / 75,518.1
31. Sinopec / 75,076.7
32. Berkshire Hathaway / 74,382.0
33. ENI / 74,227.7
34. Home Depot / 73,094.0
35. Aviva / 73,025.2 / Regne Unit
36. HSBC Holdings / 72,550.0
37. Deutsche Telekom / 71,988.9
38. Verizon Communications / 71,563.3
39. Samsung Electronics / 71,555.9
40. State Grid / 71,290.2
41. Peugeot / 70,641.9
42. Metro / 70,159.3
43. Nestlé / 69,825.7 / Suïssa
44. U.S. Postal Service / 68,996.0 / EEUU
45. BNP Paribas / 68,654.4
46. China National Petroleum / 67,723.8 / Xina
47. Sony / 66,618.0 / Japó
48. Cardinal Health / 65,130.6
49. Royal Ahold / 64,675.6 / Holanda
50. Altria Group / 64,440.0
51. Pemex / 63,690.5
52. Bank of America Corp. / 63,324.0 / EEUU
53. Vodafone / 62,971.4
54. Tesco /62,458.7
55. Munich Re Group / 60,705.5 / Alemanya
56. Nippon Life Insurance / 60,520.8
57. Fiat / 59,972.9 / França
58. Royal Bank of Scotland / 59,750.0
59. Zurich Financial Services / 59,678.0 / Suïssa
60. Crédit Agricole / 59,053.8
61. Credit Suisse / 58,825.0
62. State Farm Insurance Cos / 58,818.9
63. France Télécom / 58,652.1 / França
64. Électricité De France / 58,367.2 / França
65. J.P. Morgan Chase & Co. / 56,931.0
66. UBS / 56,917.8
67. Kroger / 56,434.4
68. Deutsche Bank / 55,669.5 / Alemanya
69. E.ON / 55,652.1 / Alemanya
70. Deutsche Post / 55,388.4 / Alemanya
71. BMW / 55,142.2
72. Toshiba / 54,303.5 / Japó
73. Valero Energy / 53,918.6
74. AmerisourceBergen / 53,179.0
75. Pfizer / 52,921.0
76. Boeing / 52,553.0 / EEUU
77. Procter & Gamble / 51,407.0
78. RWE / 50,951.9
79. Suez / 50,670.1
80. Renault / 50,639.7 / França
81. Unilever / 49,960.7
82. Target / 49,934.0
83. Robert Bosch / 49,759.2
84. Dell / 49,205.0
85. ThyssenKrupp / 48,756.1
86. Costco Wholesale / 48,107.0
87. HBOS / 47,755.7
88. Johnson & Johnson / 47,348.0
89. Prudential / 47,055.8
90. Tokyo Electric Power / 46,962.7 / Japó
91. BASF / 46,686.6
92. Hyundai Motor / 46,358.2 / Japó
93. Enel / 45,530.4 / Itàlia
94. Marathon Oil / 45,444.0
95. Statoil / 45,440.0
96. NEC / 45,175.5
97. Repsol YPF / 44,857.5 / Espanya
98. Dai-ichi Mutual Life Insurance / 44,468.8
99. Fujitsu / 44,316.0 / Japó
100.Time Warner / 42,869.0 / EEUU

DADES JULIOL DEL 2005
Amb les dues taules es pot comparar les evolucions dels que encapçalen la globalització capitalista, ja arriben les 100 primeres a acumular individualment ingressos per més de 42000 milions de dòlars, unes dimensions econòiques estratosfèriques, i el poder social i econòmic que suposa davant de l´ordre social i enfront les voluntats dels estats, el 2005, quan el 2002 la meitat passaven dels 50000 milions de dòlars, en un procés d´acumulació de riquesa, i per tant de generació de desigualtats als estats perifèrics.
ELS 50 INDIVIDUS MÉS RICS DEL MÓN EL 2001
----------------------------------------------------
Nº / NOM / MILIONS DE DÒLARS / PAÍS
1. Gates, William H. III / 58700 / EEUU
2. Buffet, Warren Edward / 32300 / EEUU
3. Allen, Paul Gardner / 30400 / EEUU
4. Ellison, Lawrence Joseph / 26000 / EEUU
5. Albrecht, Theo & Karl / 25000 / Alemanya
6. Alsaud, Prince Alwaledd Bin Talal / 20000 / Arabia Saudita
7. Walton, Jim C. / 18800 / EEUU
8. Walton, John T. / 18700 / EEUU
9. Walton, S. Robson / 18600 / EEUU
10. Walton, Alice L. / 18500 / EEUU
11. Walton, Helen R. / 18500 / EEUU
12. Quandt, Johanna & family / 17800 / Alemanya
13. Ballmer, Steven Anthony / 16600 / EEUU
14. Thomson, Kenneth & family / 16400 / Canadà
15. Bettencourt, Liliane / 15600 / França
16. Anschtz, Philip F. / 15300 / EEUU
17. Kamprad, Ingvar / 13000 / Suècia
18. Li Ka-shing / 12600 / EEUU
19. Redstone, Summer M. / 12600 / Hong-kong
20. Kirch, Leo / 12000 / Alemanya
21. Anthony, Barbara Cox / 11700 / EEUU
22. Chambers, Anne Cox / 11700 / EEUU
23. Kwok germans: Walter, Thomas, Raymond / 11500 / Hong Kong
24. Kluge, John Werner / 10900 / EEUU
25. Slim Helú, Carlos / 10800 / Mèxic
26. Arnault, Bernand / 107000 / França
27. Bertarelli, Ernesto & familia / 10500 / Suïssa
28. Dell, Michael / 10500 / EEUU
29. Berlusconi, Silvio / 10300 / Itàlia
30. Johnson, Abigail / 9100 / EEUU
31. Mars, Forrest Edward Jr. / 9000 / EEUU
32. Mars, Jacqueline Badfer / 9000 / EEUU
33. Mars, John Franklyn / 9000 / EEUU
34. Rausing. Kirsten & family / 8300 / Japó
35. Ergen, Charles / 8800 / EEUU
36. Turner, Robert E.(Ted) / 8800 / EEUU
37. Takei, Yasuo & family / 8300 / Japó
38. Olayan, Suliman / 8000 / Aràbia Saudita
39. Murdch, Keith Rupert / 7800 / EEUU
40. Rausing, Hans / 7700 / Suècia
41. Saji, Nobutada & family / 7700 / Japó
42. Premji, Azim & family / 6900 / India
43. Del Vechio, Leonardo / 6600 / Itàlia
44. Ortega, Amancio / 6600 / Galícia
45. Grosvenor, Gerald Cavendich / 6500 / Regne Unit
46. Kerkorina, Kirk / 6400 / EEUU
47. Pinault, François / 6300 / França
48. Schwab, Charles R. / 6300 / EEUU
49. Landolt, Pierre & family / 6100 / Suïssa
50. Al-kharafi, Nasser & family / 6000 / Kuwait
Font: FORBES (2001)
La nova estratègia dels principals empresaris i polítics conservadors d´EEUU d´"aconseguir que els EEUU tornin a ser més competitius". La " producció ajustada", la retallada de salaris, la retallada de prestacions (com l´assegurança de malaltia), la temporalitat en l´ocupació i l´allargament de la jornada laboral a canvi d´un sou més baix pels que estant ocupats va pasar a ser una realitat en els anys noranta".
La capacitat de les empreses d´EEUU per obtenir més treball dels treballadors d´EEUU amb menys costos, en comparació amb altres periodes anteriors i altres nacions industrials. El que es denomina"cost total de l´unitat de treball" (el cost del treball inclosos els salaris, beneficis i impostos) va baixar de forma considerable en els noranta, i a finals d´aquesta dècada darrera era el més baix dels altes 7 països capitalistes més importants, excepte França.
En opinió d´alguns, seran els treballadors amb més educació, millor preparats i més lleials(degut a la seva major implicació laboral i compromís amb els sindicats) d´Europa i Japó els que donaran avantatge a aquests països en la competència econòmica del futur si els Estats Units no són capaços de fer canvis en aquesta mateixa direcció.
Existeix el que alguns anmenen models rivals de "capitalisme de benestar" o, simplement, tipus de sistems capitalistes que tenen diferents relacions entre govern, la classe capitalista i la classe mitja i treballadora. EEUU i, en menor mesura, Regne Unit tenen el que alguns en diuen un "sistema liberal". Un sistema capitalista molt diferent, que trobem en varis graus en els països d´Europa continental (especialment a Alemanya i França) s´anomena "sistema corportiu". En aquest sistema, la classe corporativa i la classe treballadora, d´acord amb el govern, han arribat a un pacte de repartiment del poder, de manera que el govern contribueix a organitzar l´economia i a protegir els interessos de totes les parts. L´element diferenciador del sistema liberal d´EEUU al sistema corporatiu és que aquest té uns sindicats poderosos i unes lleis laborals que limiten la capacitat d´acció de les èlits corporatives en l´economia i el sistema polític. El model de desenvolupament asiàtic tenen les economies de més creixement ràpid del món. En aquest model de capitalisme, l´Estat és més autònom, al temps que tenen més control sobre l´economia.
Frank Carlucci, president del consell de Carlyle, fou ministre de defensa de Ronald Reagan i també vicedirector de la CIA. Entre els directors del consell del Carlyle Group figuren George Bush pare, expresident dels EEUU; John Major, anterior primer ministre britànic; Thomas Foley, ex portaveu de la camera de representants d´EEUU; James Baker III, que fou Secretari d´estat de Reagan ; i Arnand Panyarachum, ex-primer ministre tailandés. Altres membres del consell són també executius de Boeing, BMW i Toshiba. Com era d´esperar, al Carlyle Group l´hi ha anat molt bé financerament en els darrers anys i ha aconseguit acords molt rentables a tot el món.
Un sistema d´estratificació global implica que és probable que existeixi quelcom com una classe corporativa global (exemple anterior). Existeix conflictes de classe global i els liders corporatius de tot el món estan interesats en mantenir el fluxe de comerç, minimitzar les restriccions a les inversions i als guanys i assegurar una àmplia provisió de treball i materies primes barates, per esmentar només uns pocs interessos. I amb la quantitat sense precedents de fusions corporatives que traspasen les fronteres mundials, semblaria que existeix una estructura corporativa interconectada preparada per al desenvolupament d´una classe corporativa global que vigili i mantingui el capitalisme internacional.
Ha surgit una classe corporativa que no es lleial a cap estat en particular. De fet, afirmen que l´Estat nació ja no és un factor rellevant de la globalització del capitalisme. A més, aquesta classe corporativa global té suport institucional suficient per a protegir els seus interessos internacionals comuns. Entre aquestes organitzacions estan el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, l´Organització Mundial del Treball, la Unió Europea, la Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic i el Forum Econòmic Mundial.
El fet de la classe corporativa global de no obeir a les lògiques de cap estat, fa que desatengui els conflictes culturals i de valors dintre d´una classe corporativa global. Desaté també el grau en que les identitats nacionals i el nacionalisme divideix a la classe corporativa global. Samuel Huntington(1996) , va proclamar un resurgir dels xocs culturals, però hi ha abundants proves de que les divisions culturals segueixen existint i dividint el món.
Els estats rics poden intimidar als estats pobres a l´hora de pendre decisions importants, i els estats pobres solen faltar-los d´experiència i coneixement sobre l´economia mundial. Els estats rics s´han compromès perquè el pròxim president de la OMC sigui un represetant d´un estat en desenvolupament: Tailandia.
El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial es perfilen clarament com les organitzacions que protegeixen els interessos de la classe corporativa global. El FMI i el Banc Mundial surgeixen a partir del que es digueren les converses de Breton Woods el 1944. La funció del FMI és èsser el banquer dper a les crisis del món i deixa diners a països amb problemes econòmics per a evitar que s´enfonsin i perjudiquin a altres estats de l´economia global. El Banc Mundial és una organització que proporciona fons als països pobres pels seus projectes de desenvolupament.. Ambdues no són organitzacions gens democràtiques, i la classe corporativa que dirigeix aquestes organitzacions demana que els països receptors segueixin les seves "receptes" i les seves "visions" de com ha de funcionar el capitalisme (mai han d´anar en contra dels interessos dels estats rics, que són els que proporcionen els fons al FMI i al Banc Mundial).
Hi ha pacte perquè un d´EEUU presideixi el Banc Mundial i un europeu el FMI, fent ambdos blocs trobades entre bastidors per pactar els liders corporatius europeus i nord-americans.
Es pot dir que la classe corporativa d´EEUU ha tingut tant èxit en dominar a les classes inferiors a trabvés de la seva influència en el sistema polític d´EEUU, que el sistema polític protegeix molt més els interessos de classe corporatius ,que els interessos d´altres classes a EEUU.
Japó, a l´igual que la majoria dels estats asiàtics té un govern que restringeix més la llibertat de la seva classe corporativa, quelcom que requereix que es prenguin les decisions més en interés de l´estat que en l´interès de la classe corporativa tan sols.
ESTRATIFICACIÓ SOCIAL ALS ESTATS UNITS
Els estats Units(EEUU) són de nou la potència econòmica i militar dominant. És cert que alguns estats, com França, varen iniciar el seu camí cap a "l´igualtat i la fraternitat" mitjançant la revolució. Així, el francès Alexis de Tocqueville va quedar asturat davant del que considerava la condició de la "igualtat" d´aquest nou país d´amèrica. Durant els seus viatges pels EEUU en la dècada dels anys 30 va escriure la seva famosa obra "La democràcia a América", que comença amb questes paraules:"Cap novetat m´ha sorprès més vivament durant la meva estada als EEUU que la igualtat de condicions". Malgrat la igualtat de l´època, també hi havia desigualtat de riquesa i poder. La riquesa dels pares fundadors dels EEUU es ben coneguda i, com molts han assenyalat, el govern federal i la constitució dels EEUU, es varen construir per a protegir els interessos econòmics de plantadors, financers i comerciants adinerats.
Marx s´hauria quedat perplexe davant el fet que els EEUU sigui l´unic gran estat capitalista que li manca algun tipus de partit socialista o laborista.
El primer que els crida l´atenció es l´enorme abisme entre els rics i els pobres a EEUU; llavors els estranya l´actitud de la majoria dels EEUU davant aquest alt grau de desigualtat.. Cal tenir en compte les actituds asociades amb l´individualisme radical dels EEUU.
-La història primerenca i els valors als EEUU.
EEUU fou "fundat" per immigrants procedents d´Europa que varen començar a traslladar-se allà a principis del segle XVII. Però la gent sol oblidar que aquests immigrants, eren en molts aspectes, refugiats religiosos: solien èsser membres de sectes religioses radicals protestants que creien en la independència i l´individualisme absoluts.
L´individualisme i l´independència radicals dels fundadors europeus es va reforçar, i l´ideologia es va convertir en realitat quan el nou país es va estendre cap aquests amplis territoris. El resultat d´aquesta història es un sistema de valors bastant peculiar, que s´ha denominat "creda americà", un sistema de valors que enalteix la llibertat, l´igualitarisme, l´individualisme, la capacitat de seducció i la visió "laissez-faire" del govern. El carisma i el "laissez-faire" són les manifestacions d´aqst valors. L´ideologia del "laissez-faire"- la idea de que "el govern que milllor govern és el que menys governa"-, malgrat de l´alta despessa militar en els EEUU, la mesura tipica de la mida de l´estat(despesa pública com a percentatge del producte interior brut) mostra que els EEUU estan per sota dá ltres estats desenvolupats, a excepció del Japó.
El "creda americà" estableix que la gent ha d´èsser lliure per a competir amb altres a escala individual, i que s´ha de permetre a les persones "amb més talent, que més treballin d´acord amb les regles del sistema, situant-se per sobre d´altres o èsser desiguals".
LA CLASSE ALTA
EEUU mai va tenir una aristocràcia en el sentit estricte del terme. Ràpidament varen surgir intents de creat societats exclusives que exhibeixin el pedigrí familiar i els estatus social hederitari. La primera fou la Societat de Cincinnati.
Definició de classe alta. Els que pertanyen a la classe alta són, sens dubte, importants "propietaris dels mitjans de producció", com els va descriure Marx, però hi ha que reconèixer que es requereix quelcom més per a crear i mantenir una classe alta.
Digby Balfzell: El concepte de classe alta fa referència a un grup de famílies els membres dels quals són descendents d´individus que varen triunfar (membres d´una èlit) fa una, dos, tres o més generacions. Aquestes famílies estan el rang més alt de la jerarquia de les classes socials. Han crescut junts, son amics i es casen entre ells. I, per últim, mantenen un estil de vida peculiar i comparteixen un tipus primari de solidaritat de grup que les situa apart de la resta de la població. Han de cultivar un "estil de vida peculiar", en tant que descendents de l´èxit i la riquesa. Han de preocuparse de certes arts, implicar-se en algunes organitzacions caritatives i adquirirr tota una sèrie de singulars modals i costums per a exhibir-los entre la alta societat. Els membres de la classe alta" han crescut junts, són amics i es casen entre ells". Degut a l´estreta interacció que mantenen els seus membres des de els anys d´escola, la classe alta ha creat un fort sentiment de "nosaltres".
La classe alta en els EEUU , avui. Hi ha 5 indicadors principals:
1- Figurar en uns dels diversos llibres blaus del "Social Register"
2- Que els membres masculins de la familia asisteixin a una de les escoles preparatories exclusives.
3- Que els membres masculins de la familia pertanyen a a un dels clubs socials exclusius.
4- Que els membres femenins de la familia pertanyin a un club exclusiu o assisteixin a una escola preparatòria exclusiva.
5- Es pot pressuposar la pertanyença a la classe alta quan el "pare sigui un empresari milionari o directiu o advocat d´una gran empresa amb ingressos de més de 100.000 dòlars anuals" i quan la persona assisteix a una escola preparatoria exclusiva o pertanya a un club exclusiu que figura en la "llarga" llista d´aquest tipus d´escoles i clubs.
Només 13 de les 122 corporacions principals estaven sota el control familiar. El concpte de revolució dels directius ha guanyat popularitat. La tesis de la revolució o el control dels directius proclama que actualment el control de cada corporació la tenen els me´s alts directius d´aquesta corporació.
La classe corporativa.
La classe corporativa es pot definir com un grup de persones que ocupen posicions clau d´autoritat en els principals corporacions.
La concentració econòmica que posa les bases per a que existeixi una classe corporativa als EEUU es basa en els següents punts:
- La mida de les principals corporacions i la seva capacitat per a dominar el mercat dels seus productes o serveis industrials.
-La concentració del control de les accions de les principales corporacions per part d´altres corporacions (sobretot, grans bancs i companyies d´assegurances).
- La xarxa de consells directius interrelacinats que vincula a tot el personal corporatiu, distribuint-se a les seves lleialtats des de les corporacions individuals per a tot l´estructura corporativa, quelcom que faci possible les acccions coordinades, una major influència en el govern i la planificació a llarg plaç per a protegir als intressos comuns.
En l´actualitat hi ha prop de 202.000 corporacions industrials, però gairebé el 75% del total de les accions corporatives estan en mans de 100. Només 30 bancs tenen gairebé la meitat de totes les accions de la banca, i 50 bancs donen compte d´aproximadament el 60 % . ELs 5 bancs més importants són gegants corporatius que influeixen enormement en l´economia. En les 122 principals corporacions esmentades en l´estudi de l Senat dels EEUU, hi ha 610 vots dels 5 accionistes més importants(5 x 122 corporacions=610). Només 21 inversors ocupen més de la meitat d´aquests vots dels 5 accionistes principals(325 del total dels 610 vots dels 5 accionistes principals). Aquests 21 inversosrs inclouen 11 bancs, 5 empreses d´inversió, 4 empreses asseguradores i a un grup familiar(la familia Kirby). L´inversor de més pes era el Morgan Bank, amb un dels 5 vots accionarials més importants en gairebé d´aquestes 122 corporacions. El Morgan Bank era el més important accionista amb vot en 27 d´aquestes corporacions, el segon en 11, el tercer en 8, el quart en 7 i el cinquè en 3.
Si els llaços indirectes tenen el potencial de restringir la competència, augmentar la concentració econòmica i incrementar la influència en el govern, com suggereix el comitè del Senat, els EEUU tenen un enorme potencial per a que s´exerceixi la dominació financera corporativa.
Existeix el grup intern de la classe corporativa, que es caracteritzen per:
1-Solen tenir més llocs en altres consells d´administració.
2- Segurament representen als grans bancs en els consells corporatius.
4- Solen pertanyer a clubs socials d´èlits.
5- Més que donar-se suport en la riquesa de la seva familia, s´han trebalat al seu propi ascens en l´escala corporativa fins a les posicions més altes.
6- Representen als interessos corporatius generals en altres institucions, com per exemple, les fundacions, les universitats i el govern.
Whitt(1979), per exemple, va descubrir que els corporacions organitzen les seves activitats per a fer front als referèndums populars sobre qüestions tals com el tràfics massiu, la regularització de la contaminació. Per exemple, quan a California es va fer un esforç per a discutir la limitació del tràfic, les grans companyies petroleres es varen gastar milers de dòlars per a frustrar el referèndum.. Cal tenir en compte l´unitat que fomenten i les funcions de coordinació que ealitzen els clubs socials i les organitzacions d´empresaris. Doncs la classe alta o corporativa seguirà dominant només si mantè a les classes inferiors amb relativament menys poder del que ella gaudeix.
La classe mitja i la classe treballadora.
En els darrers anys s´han tornat a produir importants canvis en la zona mitja de l´estructura de classes, ja que està minvant. El que ha ocorregut es que s´han concentrat els mitjans de producció, ha augmentat la complexitat tècnica de la producció i la mida de les unitats de producció. Kuczynski:"Sense màquines no existira la classe treballadora". Amb l´augment dels llocs de treball qualificats de classe treballadora i de les grans corporacions que es va produir en el segle XX, es va produir un increment del percentatge de la força del treball sindicada. Però, en les darreres dos dècades, aquest percentatge ha patit un descens notable. El creixement de les grans coporacions, el seu control del mercat i la concentració de treballadors són fenòmens relativament recents. Existeix el que podem denominar una economia dual o, des de la perspectiva del treballador , un mercat de treball dual. En poques paraules, es parla d´economia dual quan les industries (grups de corporacions amb les mateixes funcions econòmiques com prouir acer, energia elèctric o mercaderies) es divideixen entre industries centrals i industries perifèriques.
Entre les característiques de les industries centrals s´inclouen:
1- Una altra concentració d´actius corporatius en la industria (unes poques grans corporacions controlen la majoria del negoci)
2- Una productivitat més alta
3- Majors beneficis
4- Una producció més intensiva en capital
5- Menor competència econòmica(es dir, l´industria s´assembla més a un monopoli).
Les carateristiques de les industries perifèriques són les oposades a les 5 assenyalades.
Alguns exemples d´industries centrals són les emprese petroleres, les dedicades a la producció d´automòvils i a la produció de metall primari(com l´acer). Alguns exemples d´industries perifèriques són la venda de mercaderies(grans magatzems), estacions de sevei i restaurants.
La canviant estructura ocupacional: la zona central es redueix
El que ha succeït en els darrers 15 anys es que han disminuit els treballs qualificats de coll blau i coll blanc en les grans indústries centrals i han augmentat els treballs de baixa qualificació dels serveis en les indústries perifèriques; al mateix temps, han augmentat les feines professionals i directives amb els millors salaris i els treballs en noves indústries d´alta tecnologia que requereixen un nivell educatiu molt alt.
Per entendre aquesta trnsformormació en l´estructura ocupaiconal d´EEUU, hem de tenir en compte el canvi de posició dels EEUU, en el modern sistema mundial. Les raons b`siques del canvi són ben conegudes:
1- durant els anys 70 i 80 els EEUU varen perdre competència econòmica en les manufactures respecte a països com Japó, Corea del Sur, Alemanya i algun més
2- al mateix temps, EEUU ha guanyat competènci respecte a aquests països en les feines d´alts ingresos dels serveis i indústries d´alta tecnologi (com la producció d´ordinadors)
3- per intentar recuperar a competència en les manufactures i mantenir les seves indústries de serveis de tot tipus, les corporacions d´EEUU comencen a "reduir plantilla" dràsticament i a seguir noves polítiques com l de la "producció ajustada" i la "direcció ajustada", el que porta a la pèrdua de llocs de treball.
ALGUNES CONSEQÜÈNCIES DE LA POSICIÓ DE CLASSE
La diferència de classe més reconeguda és, sens dubte, la desigualtat de la renda.

RIQUESA PER QUINTILS DE POBLACIÓ (DÒLARS). 1962-1995*
--------------------------------------------------------------------
1962 / 1995
--------------------------------------------------------------------
Quintil superior = 348.000 / 626.000
Segon Quintil = 78.000 / 100.000
Tercer quintil = 32.000 / 40.000
Resta del 40% = 2.000 / 1.0000

* Riquesa mitja per quintils en dòlars constants de 1990

L´efecte que més ens interesa es la manera en que l´economia dual produeix desigualtat de la renda dintre de la classe i de les divisions ocupacionals. Varis estudis han mostrat que els treballadors en les indústries centrals reben salaris més alts que els de les indústries perifèriques, inclús quan es mantenen constants els efectes sobre la renda del nivell ocupacional, l´educació, l´edat, les hores de treball, la permanència en la feina i la sindicació.
Les condicions de treball es troben, com la renda, estratificats. Els que estan amunt són més rics, i els que es troben al mig poden dirigir la seva mirada cap als que estan per sota d´ells per sentir que les seves condicions poden èsser pitjors. Una d´aquestes condicions implica la situació psicològica d´"alineació". Per a Marx, l´"alineació" del treball es produeix quan el treball es converteix en quelcom "extern al treballador", quan "no es un treball per a si mateix sinó un treball per a algú altre", o quan el treball "només és un mitjà per a satisfer les seves necesitats".
Per condicions físiques del treball entenem l´entorn laboral en el que es refereix a seguretat, a les condicions sanitàries o l´estrés fisic que es crea. El treball dels treballadors de coll blau és massa sovint perillós.

ACCIDENTS MORTALS PER SECTOR*, 1999/ %
-------------------------------------------------------
Agricultura, silvicultura,pesca / 22,5
Mineria / 23,1
Construcció / 14,0
Manufactura / 3,0
Transports / 1,3
Comerç / 1,6
Serveis / 1,4

Socialització dels nens
En quan als nens, una de les raons que expliquen l´importància de l´educació dels nens pel seu propi futur i per el manteniment de les fronteres de classe. En la mesura en que la socialització dels nens varia d´una classe a una altra, aquestes diferències de classe poden, d´alguna manera contribuir a dificultar la mobilitat intergeneracional en el sistema de classes. És a dir, potser que, fins a cert punt, que els nens de classe treballadora siguin Educats per a pertànyer a la classe treballAdora, i que els de la classe mitja siguin educAts per a èsser de classe mitja. L´estudi més extens sobre aquesta qüestió mostrava que els pares de classe mitja feien constar en la confiança en si mateixos dels seus fills, mentres que els de la classe treballadora destaquen la conformitat amb les regles externes.
Participació política
La posició de classe influeix enormement en el vot i altres tipus de participació electoral. Quan més baixem en el sistema d´estratificació, menys és el percentatge de votants que compleixen els requisits per a votar i que participen en les eleccions. Als EEUU hi ha moltes raons que expliquen la no participació de les classes baixen en les eleccions d´aquest estat, com, per exemple, el llarg període de temps que transcorre entre la data de registre i la votació, els problemes de transport i la imposibilitat de faltar a la feina. S´ha estimat que als EEUU augmentaria el nombre de votants de la classe treballadora si es introduisin certs canvis sencills, com establir el dia de convocatòria a les urnes en dissabte, en lloc de fer-ho, com sempre, en dimarts.
Qualsevol que siguin les raons del baix percentatge de vot entre les classes baixes, la conseqüència és evident. Per exemple, en països on existeix un partit actiu ue representa a les classes baixes existeix una menor desigultat de la renda, més suport al benestar per part del govern i impostos més gravosos per als rics.
Sindicats
Els sindicats alemanys són més forts degut a la cooperació en els comitès d´empresa electes que hi ha en la quasi totalitat d´empreses, llocs de treball i oficines. Però una altra diferència encara més marcada es refereix a la partipació dels treballadors en quasi totes les decisions importants en el lloc de treball. A Alemanya, per llei, cada empresa ha de permetre als treballadors a triar un comitè d´empresa format per els companys de treball i la direcció té que consultar a auest comitè per a obtenir la seva aprovació abans d´introduir algun canvi important o acomiadar treballadors.
La relativa debilitat dels sindicats en la història dels EEUU s´explica en part pel seus sistema individualista de valors que indueix a la gent a buscar vies individuals per a millora la seva posició, enlloc de cooperar entre els companys. Però també hi ha que reconèixer que les divisions racials i ètniques han dificultat l´organització dels treballadors, i el poder de la classe capitalista i el suport que rep de l´Estat ha evitat l´organització laboral.

LA POBRESA ALS EEUU
Fins ara, EEUU ha encapçalat totes les llistes de pobresa relativa en el món desenvolupat.. Malgrat que, aquest fet es minvat ara amb l´introducció d´un procediment nou d´estimació del nivell de pobresa conegut com a índex de paritat de poder adquisitiu(PPA). Aquest nou procediment d´estimació de la pobresa té l´avantatge de que evita l´efecte dels canvis de moneda entre uns països i altres, al mateix temps que pren com a referència el que costa en cada país la compra d´un conjunt de productes bàsics. En conseqüència, aquest mètode opera amb un criteri de pobresa absoluta, que coincideix amb la definició de pobresa de l´Oficina del Cens d´EEUU al cost real de les necesitats bàsiques d´una familia d´una mida determinada. Doncs bé, amb quest procediment, EEUU té la tercera taxa de pobresa bsoluta més alta de ls estats industrials, per darrera d´Austràlia i el Regne Unit, països tots ells anglosaxons associats a la tradició liberal en matèria de benestar social.
Encara que, si utilitzen la mesura de pobresa relativa -mesura que els demés estats industrialitzats utilitzen sistemàticament per a indicar els nivells de pobresa (per sota del 50% de la renda mitja del país)-, EEUU segueix tenint una taxa de pobresa molt més elevada que els demés estats industrials.. Una altra qüstió sorprenent de les estadístiques obre la pobresa a EEUU és que la immensa majoria dels pobres veiu en famílies on el cap de família treballa a temps comlet (40 hores setmanals durant tot l´any). Degut als salaris cada cop més baixos que reben els treballadors d´EEUU, cada cop hi ha més gent que es troba en la pobresa inclús treballant 40 hores setmanals 52 setmanes a l´any. Hi ha plena ocupació, però aquests treballs no proporcionen suficient diners com per a que una família surti de la pobresa.
Una altra diferència entre els Estats Units i altres estats industrials vançts és que en aquest estt els subsidis d´assistència social tampoc treuen a la gent de la pobresa. I menys encara des que es vaen retallat prop d´un 50% en la majoria dels estts a finals dels 80 i principis dels 90.
L´extensió dels pagaments assistencials a finals dels 70 i durant els 60 varen reduir aquest percentatge al 1 i llavors al 11%. A mitjans dels 80 la proporció va tornar a augmentar al 15% degut principalment a les retallades dels pagaments assistencials que es varen fer durant el mandt de Regan.

ESTRATIFICACIÓ PER RAÇA, ÈTNIA I GÈNERE
La naturalesa de les desigualtats entre gups ètnics i racials. és dificil predir la naturalesa de les desigualtats de gènere en un estat des de la perspectiva de la naturalesa del sistema d´estratificació social del mateix.
EEUU és un dels estats moderns amb major diversitat racial i ètnica del món. Als EEUU sel´s ensenya en les classes d´història que "aquest és un estat d´immigrants".
Els indis als EEUU.
Per suposat, tots els estadounidencs saben que el Dia d´Acció de gràcies es celebra en honor dels primers colons peregrins de 1620, a qui els indis Wamponag salvaren de morir de gana (malgrat que, pocs estadounidencs saben que menys de 100 anys més tard, aquests mateixos indis foren gairebé tots assasinats en la primera de les "guerres indies").
També és important saber com es va desenvolupar el racisme amb els natius durant aquest període i com aquest racisme va permetre o ajudar a justificar masacres, que en molts casos foren veritables genocidis. Oficial o semioficialment l´exèrcit dels EEUU practicava la política de matar tants natius com fos possible. Alguns foren assasinats amb mètodes tals com distribuir roba infectada amb la varola entre els indis de les reserves.
Els afroamericans.
Mentre els natius se´ls treia la terra, als negres sel´s tranportava a Amèrica amb la fi de que treballesin la terra per als nous propietaris blancs. En molts sentits, l´esclavitut dels negres a Amèrica fou la més brutal de la història humana. Després de la guerra civil dels EEUU es va atorgar legalment la llibertat als esclaus, encra que els antics esclaus mai varen fruir de total llibertat. Així, com a reacció a la "llibertat" dels negres, els estats del sud promulgaren immediatament la legislació de "Jim Crow" per la que els negres no tinguin dret a votar, sels restringia l´accés als tribunals i eren segregats en les escoles i altres llocs públics. El canvi més important, la migració interna, va començar amb timidesa a principis del segleXX, però després de la Segona Guerra Mundial augmentar enormement. En molts sentits, els negres d´avui són com aquells immigrants europeus que varen arribar essent pobres i incults als EEUU a finals del segle XIX i principis del XX.
Els hispanoamericans.
En molts estats, en especial a Califòrnia, els hispans aviat sobrepasaran el nombre dels blancs. Els chicans, que varen començar a formar part de la poblció americna quan foren conquerits i anexionts després de la guerra amb Mèxic el 1848, formen el grup més numerós d´hispans als EEUU. Encara vui, la immensa majoria dels hispans procedeix de Mèxic, i el 80% viu a Califòrnia i Texas. Degut a la importància de l´agricultura en aquests estats i a l´atenció política que es presta als immigrants ilegals que treballen en aquest sector, molts suposen que la majoria dels mexicans treballa en el camp, que en realitat només són prop del 5% els que treballen en l´agricultura.
Els asiaticoamericans
L´acció més radical contra els japonesos americans fou el seu internament en camps durant la segona guerra mundial. Els immigrants asiàtics que darrerament han anat als EEUU procedeix del sud-est d´àsia (principalment de Vietnam, Cambotja i Laos) i en l´actualitat són al voltant de 650.000.
Els euroamericans.
Dels 5 milions d´immigrants que varen arribar als EEUU entre 1820 i 1860, el 90% procedia d´Anglaterra, Irlanda i Alemanya. Es va produir un fluxe de prop de 30 milions d´immigrants procedents del centre i l´est d´Europa entre 1860 i 1920. Es pot dir que "la vella classe" de estadounidencs, blancs, angloxaxons i protestants(WASP), la que va establir les institucions econòmiques i polítiques bàsiques, és la que segueix dominant . La investigacióo sobre els origens de les èlits corporatives ha descobert que la gran majoria és WASP, i la investigacio dels llicenciats de les universitats d´èlit han arribat a aquesta mateixa conclusió.Sobre l influènci del looby jueu, s' ha descobert que destaca entre les èlits dels mitjans de comunicació de masses, on hi ha un nombre important de persones amb origens jueus, pero , encara així, representen un 25%.

Gènere, raça i desigualtats ètniques
Desigualtats de gènere.
Hi ha una notícia bona i dues de dolentes: La diferència d´ingressos s´està reduint, com a bona. Malgrat això hi ha dues de dolentes: el ràtio d´ingressos de la dona amb respecte als homes als EEUU segueix essent menor que la que presenten altres estats industrials. I l´altra dolenta: la diferència d´ingresos es va reduir als EEUU entre 1979 i 2000, no tant perquè pugessin els salaris de les dones, com perquè varen baixar els salaris dels homes. En dades, el 72% de la reducció de ràtio homes/dones es deu a que varen disminuir els salaris dels homes, mentres que el 28% s´explica per l´augment dels salaris de les dones.

RÀTIO D´INGRESSOS HOME / DONA COMPARATS, 1986-1991
-------------------------------------------------------------------------
ESTAT / RÀTIO
------------------------
Islàndia / 91
Austràlia / 88
Dinamarca / 83
França / 82
Nova zelanda / 81
Suècia / 81
Itàlia / 80
Àustria / 78
Països Baixos / 77
Finlàndi / 76
Portugal / 76
Bèlgica / 75
Noruega / 75
EEUU / 74
Alemanya / 73
Txecoslovàquia / 70
Regne Unit / 70
Suïssa / 67
Grècia / 65
Luxemburg / 63
Canadà / 63
Irlanda / 62
Japó / 50

Font: Organització Internacional del Treball

En la categoria d´edat de 25 a 29 anys d´edat les dones solen tenir més llicenciatures universitàries que els homes. A més, les dones estan començant a incorporar-se en les carreres que proporcionen majors salaris darrera la llicenciatura i que abans estaven totalment dominades pels homes. Per exemple, com que el 1983, només el 5,8% dels estudiants d´ingenieria eren dones, en comparació amb el 11,1% del 1998 .
En el futur, les desigualtats de gènere es reduiran més degut a aquesta tendència en l´educació superior.
Entre 1972 i 2000 la diferència d´ingressos entre blancs i negres ha millorat només lleugerament, mentres que la diferència entre hispans i blancs ha canviat molt poc. Els anàlisis de l´oficina del Cens dels EEUU, apunten a la ràpida ruptura de les families tradicionals de la comunitat negra com causa principal de l´augment de la desigualtat de la renda. En quan al total de families d´EEUU, al voltant de fa 30 anys només el 5% dels nens vivia en llars encapçalades per dones, enfront a més del 20% actual. Entre els negres aquestes xifres comencen amb un 20% de nens en llars encapçalades per dones fa 30 anys per aproximar-se al 60% en l´actualitat. L´impressió general que tenen la majoria dels estatunidencs en els 90 és que els asiàtics són la "minoria model" d´EEUU perquè han aconseguit nivells d´ingressos superiors a les demés minories, i inclús superiors a els dels blancs.
En efecte, la renda promig dels asiaticamericans és superiors a la dels blancs , amb només el 14% de families blanques que guanyen prop de 100.000 dòlars nuals el 2000, enfront a gairebé el 23% dels asiaticamericans.
Hi ha greus conseqüències de l´augment de la desigualtat entre els negres. Una d´elles és lògicament el augment del conflicte entre els negres "que tenen i els que no tenen". Significa que segueixen existint graus de racisme i sexisme que produeixen desigualtats per mitjà de les estructures ocupacionals, d´autoritat i de propietat que ja s´ha analitzat. La teoria del conflicte es pot emprar per compendre les desigualtats associades al gènere, la raça i la ètnia en els EEUU i altres estats,o, com ja s´ha dit, per ajudar-nos a compendre qui aconsegueix què i perquè.
Una altra comparació procedeix de les Nacions Unides, que publica des de 1990 el denominat índex de desenvolupament humà (IDH), una combinació d´indicadors de renda, riquesa, treball, educació i salut, juntament a altres medicions generals del nivell de vida. D´entre d´altre, el menor esvoranc de gènere es troba a Suècia, i la major a Corea del sud.En la majoria dels estats industrials, avui en dia la taxa de dones en la força del treball supera força el 50%. Encara que, en tot el món les dones ocupen la majoria de les feines a temps parcial en cada estat.
El 1994, sota el mandat de Clinton, es va aprovar finalment una llei que exigia als empresaris admetre a les dones en el seu antic lloc de treball després d´un breu periode de maternitat. Encara que, a diferència dels demés estats, això no es una baixa per maternitat remunerada.

BAIXA REMUNERADA PER MATERNITAT, GARANTIDA PER L´ESTAT, 1988
----------------------------------------------------------------------------------
ESTAT / Nº SETMANES

Regne Unit / 40
Finlàndia / 38
Dinamarca / 28
França / 16-28
Itàlia / 22
Noruega / 20
Canadà / 17-18
Àustria / 16
Bèlgica / 14
Alemanya / 14
Irlanda / 14
Japó / 14
Estat espanyol / 14
Països Baixos / 12
Suècia / 12
Suïssa / 8-12
EEUU / 0

Font: Organització Internacional del Treball(1988)

ESTRATIFICACIÓ SOCIAL AL JAPÓ

jJapó segueix essent la segona economia capitalista del món i representa un tipus de capitalisme i d´estratificació social molt diferent al dels EEUU. EEUU, Japó i Alemanya són les tres economies més importants del món, i quan les comparem podem apreciar diferencies molt notables entre elles.
El rang al Japó: algunes consideracions
Cal avisar que els japonesos sembla fascinar-los el rang i la jerarquia. Hi ha jerarquia en les empreses, en les universitats, en tots els programes educatius i, de fet, pràcticament tot el que pot jerarquitzar-se està jerarquitzat. Un de les primeres expresions que pot apendre un estranger és " Ichiban", que ve a significar "Número u !"
Aquest ènfasi en el rang i la jerarquia no es limita només a coses i institucions; pertany també a la gent. És bastant cert que els japonesos són incapaços de sentar-se, parlar o beure amb altres persones fins que no estan raonablement segurs del lloc que ocupen en la jerarquia. És en aquest contexte social on es desenvolupa la pràctica d´intercanviar targetes de visita (o quelcom similar), denominades "meishi". L´intercanvi d´aquestes "meishi" és un ritual que serveix perquè ningú es senti ofès per l´altre que no té en consideració les indicacions d´estatus que hi ha en la tarjeta ( amb tota probabilitat, una de les següents expresions que apendrà un estranger és "watashi no meishi des": "aquí té la meva tarjeta de visita". Un cop fet i que s´ha establert entre els presents els indicadors rellevants d´estatus, com l´edat, el sexe, l´educació, la ocupació i el lloc de treball, el més probable és que menjar, parlar, beure o quelcom altra acció pugui realitzar-se d´una manera ordenada i sense ofendre a algú que espera una major deferència d´estatus.
No és una exageració dir que gairebé totes les paraules que dirigeix un japonés a un altra indiquen algun aspecte del seu rang relatiu al seu estatus.
El directiu mig japonés té ingressos 12 vegades superiors als del treballador mig, mentre que els ingressos del directiu mig d´EEUU són 180 vegades superiors al del treballador mig (International Herald Tribune). A més, bona part de l´augment recent de la desigualtat a Japó es deu al ràpid augment del percentatge de la població de més de 75 anys, que li manca la protecció de la seguretat social que per exemple es troba a EEUU. Els japonesos tenen una tradició de desigualtat d´estatus, però major igualtat en les coses materials.

HISTÒRIA DE L´ESTRATIFICCIÓ SOCIAL AL JAPÓ
La rigida estratificació (semblant al sistema de castes) que es va institucionalitzar duránt el shogunado Tokugawa (des del segle XVII fins mitjans del XIX).
Col.lectivisme asiàtic.
Els principals valors d´una societt estan, en general, configurats per la llarga experiència històrica de fer front i apendre a adaptar-se a un entorn material donat. S´afirma que en la majoria dels estats asiàtics la llarga història del cultiu de l´arròs (a diferència d´altres cereals com el blat en les civilitzacions occidentals) varen contribuir a establir l´orientació valorativa del col.lectivisme, quelcom que significa que es dóna més importància i protecció a les necesitats i desitjos del grup que als de l´individu. Un des motius d´aquesta orientació en la majoria de les societats asiàtiques fou la necesitat d´una major cooperació del grup per al cultiu de l´arròs, bàsica per a la supervivència tant del grup com dels membres individuals.
A diferència del que s´ha denominat "hidroagricultura" al Japó es varen generar una estratificció social més rigida i una èlit política basada en el control de la terra que en els darrers segles varen bloquejar els canvis que requeria l´industrialització.
L´aillament de Japó.
Japó va començar a industrialitzar-se poc més de 100 anys. La cultura de la industrialització a Japó no es va importar d´un estat ja industrialitzat per mitjà de la colonització. Japó va pasar de tenir una horticultura senzilla a la industrialització d´una manera més independent i en un període de temps relativament curt. Part de la cultura de Japó procedeix de Xina i Corea, i des de el segle XVII ha mantingut escasos contactes amb els països europeus. En els gairebé 1500 anys que Japó ha existit com a estat i fins el segle XIX, els estrangers varen entrar en el país només tres cops i durant breus períodes de temps: els xinesos ho feren dos cops i els europeus un cop en el segle XVII.
L´efecte més important del seu aillament ha estat que Japó segueix tenint una cultura i una raça homogènia que qualsevol altra nació desenvolupada, ja que el 97 o 98% dels japonesos són racial i culturalment similrs. El 2 o 3% que no ho són ètnicament japonesos, són coreans, xinos i natius "ainu" del nord del Japó. Aquesta cultura sumament homogenia crea un sentiment de pertinença al grup enfront als de fora i una unitat interna tan forta que rarament es troba en qualsevol altra estat actual.
El sistema feudal de Japó.
En general hi havia menys control per part del govern central, el que significava més autonomia local i més terra que no era propietat de l´Estat o una èlit estatal.
El shogunado Tokugawa.
El terme "shogun" fa referència al lider d´un clan militar que va aconseguir dominar gairebé tot el Japó amb el suport de l´aristocràcia terratinent (daimyo). Va durar des de els principis del segle XVII fins poc bans de que EEUU obligués al Japó a que s´obrissin al món en la dècada dels 50 del segle XIX. S´asembla al sistema de castes hindú. Existien rangs rigids que en prou feines permetien la mobilitat social, una preocupació per la puresa ritual, la exigència de que les persones havien d´exhibir les seves posicions de casta en la seva manera de vestir i en les seves llars. Encara que, es diferenciava de manera important del sistema de castes hindú en que el sistema de castes Tokugawa mai va estar institucionalitzat ni fou tant acceptat per les castes baixes com el sistema hindú. De fet es varen registrar fins a 2.800 revoltes entre 1590 i 1867.
En la part més alta d´aquest sistema japonès de gairebé castes , per suposat, els guerrers-buròcrates del shogunado, l´èlit militar samurai, i l´alta aristocràcia (daimyo), que controlava les àrees locals. Junts constituien prop del 6% de la població i controlaven directament gairebé el 25% de la terra. El poder d´aquestes èlits era immens. Per exemple, els samurais eren les úniques persones amb permís per portar espasa i tenien el dret de matar a qualsevol de rang inferior que els faltés minimament el respecte. El següent rang eren els camperols, que ocupaven una teòrica posició d´honor degut a que tenien la responsabilitat social d´alimentar el resta de la població. En realitat, aquest grup era el més pobre i explotat si no comptem als que estaven fora del sistema de castes. En la tercera categoria d´estatus estaven els artesans, i en el darrer lloc, els comerciants que l´ocupació seva a la societat era la menys valorada.El comerç i la relació amb els mercaders europeus d´aquells temps representaven una amenaça per al shogunado i la daimyo. La seva reacció fou expulsar a tots els europeus (excepte a alguns holandesos d´una illa prop de Nagasaki), tancar les illes japoneses al món (poques persones podien sortir o entrar) i controlar i reprimir als comerciants japonesos.
En darrer terme, en la posició més baixa i completament aliens al sistema eren les persones llavors dites "eta o ihinin" i més tard "burakumin", que eren el 2% de la població. El terme eta significa "molt contaminat" i hinin, "no humà". Els burakumin sembla que es varen originar en els temps pre-Tokugawa entre persones derrotades en la guerra, criminals i grups la profesió dels quals, com carnicer o curtidor, era considerada despreciable perquè violava la doctrina budista que desaprovava treure la vida a un animal.
Cal advertir que la subcultura samurai de la classe alta estava molt influida per una forma conservadora de neoconfucionisme importat de Xina. El respecte per l´ordre, el autosacrifici, la família, la dominació masculina i el rang constituien aspectes centrals d´aquesta filosofia religiosa.
Com podem observar, aquest sistema segueix influint en la societat japonesa i es motiu de conflicte en la mesura que les dones i les minories intenten reduir el que veuen com a discriminació basada en aquestes lleis i valors.
La restauració Meiji.
A mitjans del segle XIX els EUA estaven disposats a imitar a les potencies europees per aconseguir colònies, o al menys algunes regions del món, amb propòsits econòmics. A Àsia, Japó, era un dels països que les potencies europees no havien colonitzat mai, ni ho estaven fent en aquell moment. Així, el 1858 els EUA varen enviar a Japó gairebé la quarta part de la seva flota, que comptava amb un armament superior, per a suggerir a govern japonès que s´obrís al mercat amb EUA o "amb alguna altra nació". Japó es va obrir al món, però , al fer-ho, el ja debilitat shogunat Tokugawa "es va desprestigiar". Les critiques a la política Tokugawa d´aïllament i falta de desenvolupament ja s´havia escampat entre els pocs grups que coneixien el món exterior. Aquesta crítica provenia bàsicament d´un segment dels samurais, sobretot dels samurais de posició interior de l´èlit militar.
El 1898 va tenir lloc la Restauració Meiji, una revolta de l´èlit militar i intel·lectual dels samurais inferiors que va derrotar al shogunat Tokugawa i es va fer amb el control del nou govern. En realitat es va tractar d´una revolució desde dalt, encara que es va denominar "restauració" perquè aquesta nova èlit afirmava que el poder de l´emperador havia sigut arrebasat pel shogunat Tokugawa feia 200 anys i que ells restaurarien el govern imperial. EN realitat foren els samurais inferiors els que es feren amb el poder i el varen conservar durant molts anys, com indica el fet de que poc temps després ocupaven prop de dos terços del total d´alts carrecs del govern.
Japó va aconseguir durant la restauració Meiji tant el desenvolupament econòmic com un capitalisme molt peculiar, doncs, de fet fou amb el suport de l´Estat. L´estat va començar a crear industries la propietat de les mateixes o el control depenia del govern. Encara que, quan el govern va necessitar diner per a crear més industr ies, va vendre a preus notablement baixos les empreses ja creades als comerciants rics i altres japonesos de les velles èlits. Aquesta practica va crear tot seguit una poderosa classe alta en el sentit marxista. del terme. Aquesta classe capitalista aviat va formar el que llavors i ara es denominen zaibatsu, o grups interrelacionats de les corporacions més importants constituïts pels membres de la classe capitalista més poderosa que normalment controlen els principals bancs. Abans d´aquest fet existien ja unes poques famílies riques i poderoses, com el grup Mitsui, actiu a l´actualitat, però la majoria de les poderoses corporacions japoneses que coneixem avui en dia (com la Mitsubishi, Sumitomo, Fuji i Hitachi) es varen formar d´aquesta manera durant el període Meiji.
Una altra important característica de la ràpida industrialització liderada pel govern Meiji fou la immensa explotació dels camperols i de la nova classe treballadora. Una de les causes més directes de l´augment de la miseria dels camperols fou els impostos. Gairebé la meitat dels impostos utilitzats per a finançar el capitalisme d´Estat que va enriquir als Zaibatsu provenia dels camperols pobres. Els impostos s´enduien gairebé el 35% de la collita en els primers anys del període Meiji i la renda que pagaven als propietaris de la terra arribava prop del 50%. És fàcil comprendre que no es permeti en aquests anys el desenvolupament dels sindicats, encara que als principis de la dècada dels anys vint es va produir certa activitat sindical.
Les reformes de l´ocupació i la pujada del Japó modern
Les bombes atòmiques que varen caure a Hiroshima i Nagasaki no només varen acabar amb la guerra, també implicaren l´ocupació d´EUA i la realització d´importants reformes econòmiques, polítiques i socials conegudes com Reformes de l´Ocupació.Primer es trenquen els vells grups corporatius zaibatsu. El cas del zaibatsu més important, les empreses de la família Mitsui, és el més típic i il·lustratiu. En els anys vint, la familia Mitsui poseia prop del 15% de totes les accions empresarials de Japó. Però el 8 d´octubre de 1945 dos camions escoltats per l´exèrcit dels EUA, varen entrar a la seu central Mitsui a Tokio i s´incautaren de quaranta i dos caixes de fusta amb 281 milions de dòlars en accions de la família Mitsui. Quan els camions s´allunyaren, la família havia perdut la propietat i el control del seu conglomerat empresarial. Gairebé un any després el govern es va incautar del 91% de la riquesa que li quedava a la família Mitsui. En les següents setmanes, altres camions com aquells varen visitar les seus d´altres zaibatsu amb el mateix propòsit.. Fins que el 1948 el nou Parlament va aplicar la "Llei de disolució dels zaibatsu i es va fer amb el control de la resta de zaibatsu". Més tard veurem que en els anys 50 i 60 resurgiria quelcom semblant als grups corporatius zaibatsu, els keiretsu, encara que la diferencia fonamental entre ells és la gairebé total absència d accions controlades familiarment en les corporacions actuals. Pel que afecta a les reformes polítiques, la més important fou de la Constitució japonesa, i és interessant afegir que es va escriure originalment en anglès i encar planteja problemes d interpretació judicial als japonesos. A tots els ciutadans, incloses les dones, sels va atorgar el dret al vot. Es va eliminar la cambra alta controlada per una aristocràcia inventada sota la constitució Meiji, i es va canviar per una cambra alta, poc poderosa, democràticament elegida.
LES BASES ESTRUCTURALS DE L´ESTRATIFICACIÓ SOCIAL A JAPÓ
Cal fer notar que Japó és la societat industrial que més s´assembla a EUA en el que es refereix a propietat privada(enfront a propietat pública) de les seves indústries bàsiques.
Distribució ocupacional.Com pot comprovar qualsevol persona que visita Japó, es tracta d´un país de propietaris de petites tendes. Hi ha una petita burgesia més gran que la dels EUA(el 23,2% de la població ocupada de Japó mentre que el 6,8% als EUA). Però a Japó també trobem una classe treballadora menor que la d EUA(47,9% enfront al 56,7% d´EUA), degut a que a Japó és una economia de desenvolupament de me´s tardança que va evitar la fase en la que es produeix una quantitat elevada de treballa de classe treballadora.
Economia dual. Cal tenir en compte aquest aspecte de l´economia dual de Japó quan sentim històries sobre el "treball de per vida" i els grans beneficis laborals que ofereixen les corporacions japoneses, com el de disposar de vivenda proporcionada per l´empresa. Això, certament, existeix a Japó, però sobretot pel 30% dels treballadors japonesos que treballen en el sector central de l´economia dual.
Rang d´edat. En el que es denomina sistema nenko, quan una persona aconsegueix un bon treball en una gran corporació (degut a els seus mèrits acadèmics) té la possibilitat d´ascendir de posició anualment amb la gent del se u mateix grup d´edat.Així, els que reben una millor evaluació son promocinats, i els demés es veuen obligats a jubilar-se. Aquesta és l´important matís al concepte de "treball de per vida" que odeiem abans.
Desigualtat de la renda. Mentre que l´edat proporciona estatus i respecte a Japó, no confereix tant poder polític com passa als EUA, el que significa que Japó té mancança del tipus de sistema de Seguretat social que ha aconseguit notablement reduir la pobresa entre la població de la tercera edat als EUA. Actualment , la població de Japó és gairebé un 20% de majors de 75 anys davant el 12,5% dels EUA. Mentre que els directius d´EUA reben molts extres, com l´opció de compra d´accions de l´empresa, que augmenten els seus ingressos totals, Japó prohibeix per llei l´opció de compra d´accions als directius japonesos.